El símbol en l’univers pictòric

Tanquem aquest mes editorial on he presentat la pintura enllaçada amb el Símbol a través d’uns exemples i uns símbols concrets que hem vist després del recorregut dels itineraris.

En el primer es va explicar el que és un símbol, empremta o segell visible d’una realitat invisible, entenent per tal una realitat que existeix per si mateixa i que ens ve donada, sent l’artista el que la capta, passant a través d’ell i fent-se visible a la seva obra.

En el segon vam veure les dures condicions que va travessar l’art pictòric i, per tant, escultòric, a les primeres èpoques posteriors a la descomposició de l’Imperi Romà, entreveient nous fenòmens, com la icona, tendint un pont entre Occident i Orient. En aquesta època es va definir el nou estatut de la “imatge”, i vam veure el paper decisiu que va jugar Gregorio el Gran.

Al tercer vam posar l’exemple d’un altre símbol, el Mandílion, el retrat miraculós de Crist, i va entrar en escena Marc Badia, artista i pintor per comentar-ho. No vam fer exegesi d’aquesta imatge, saltant-nos grans pintors i pintores que han posat a prova el seu art emulant-lo, com Van Eyck que va fer una Santa Faç i va inscriure a sota, en llatí: “Tant com he pogut”. Marc, molt generós, ho va comentar a través d’una obra seva, Credo quia absurdum possible autoretrat i ho va posar en relació amb un tema del seu interès actual, les ruïnes. Les vistes enjardinades i les plantes escampades pels seus quadres proven un interès de botànic gairebé místic, com la Visió de San Francisco, de Bellini.

Al quart, es va utilitzar el passatge bíblic de la serp de bronze, del text dels Números. Es convidà Víctor Balcells Matas a fer una exegesi del passatge, i a Karma Juliana a preparar un concept. Víctor va parlar d’un llibre estranyíssim de Marie Louise Von Franz sobre endevinació, posant-lo en relació amb el símbol diví. Karma va sostreure un significat visual en unes vistes especials que va fer per a l’ocasió. Tots dos van assenyalar dos nivells de visualització d’aquest símbol: un, de curt abast, que només veu les serps que busquen devorar, un altre, que va a l’essència i se salva.

Hem tractat símbols que el nostre vell continent, Europa, amb un passat vast, esplèndid i, la majoria de vegades, dolorós, interpreta de manera diferent. Li correspon a aquest continent estendre llaços profunds i saludables amb el seu passat. No ho farà la cotització al mercat, sinó que haurà de filtra allò que en la seva història és més fecund, admirable i durador: la bellesa.

[Imatge destacada: Marcel Rubio Juliana, Dibuix anunciador editorial].