El so que ningú escolta

Diumenge a la tarda, últim dia de Sonic Acts, un festival bianual que des de 1994 qüestiona i examina els desenvolupaments contemporanis i històrics de l’ésser humà en la intersecció de l’art amb la tecnologia, la música o la ciència. L’edició de 2015 parteix de la premissa que vivim en una nova era geològica: l’Anthropocene[Haus der Kulturen der Welt, Berlin, va conduir el 2013 i 2014 un projecte de dos anys explorant aquest canvi de paradigma i les seves implicacions en l’art i la ciència.]] la tesi del qual defensa que la humanitat defineix la naturalesa. Un grup de persones de diversa edat i nacionalitat, coberts de folres polars i abrics, pugen a un autobús vermell de dues plantes al centre d’Amsterdam. L’autobús els transporta a Raviv Ganchrow i la seva [Long Wave Sythesis, una instal·lació sonora comissionada pel festival que explora la repercussió de l’infrasò en el paisatge. L’infrasò és inaudible per l’oïda humana però perceptible a través de vibracions a l’entorn i en el cos.

Alguns rostres cansats contemplen el paisatge canviant a mesura que l’autobús travessa la ciutat penetrant a les perifèries industrials cap al Zanzibarhaven, Amsterdam Westpoort, on es troba ubicada la instal·lació. D’altres s’embranquen en converses sobre les diferents perspectives dels infrasons inspirats per les conferències impartides per Raviv Ganchrow, Jonathan Hagstrum i Hilel Schwartz al llarg del matí. L’autobús aparca davant d’un arbre que indica el camí a seguir: en ell, una cinta aïllant negra sosté un pòster A3 arrugat en el què amb prou feines es pot llegir la temàtica del festival: The Geological Imagination. Fa sol però bufa un vent fred i intens que penetra la pell. En sortir de l’autobús tothom s’afanya a posar-se la gorra i la bufanda; encongits en les seves grans jaquetes d’hivern, inicien la marxa amb els sentits en alerta. Als voltants del port hi ha grans vaixells mercants, un canal d’aigua inquieta, vigoroses turbines eòliques, xemeneies fumejant, maquinària industrial inactiva, colossals munts de grava, canyars agitats, arbres sense fulles i fàbriques omnipresents. Emmarquen un espai designat per les autoritats holandeses locals com “naturalesa temporal”.

L’herba del vast camp, humida i hivernal, s’assembla a la palla. No tots estan preparats per al fang; un del grup agafa unes bosses de plàstic i improvisa unes fundes per les seves sabatilles. Després d’un curt passeig s’albira la instal·lació: sis contenidors de vaixells d’un vermell vibrant, cinc d’ells agrupats i un sisè a la banda esquerra sostenint un subministrament d’energia verda adherida al sostre. Cafè i te a l’interior per ajudar a entrar en calor als nouvinguts. Un so greu i penetrant com la batuda de l’hèlix d’un vaixell es percep des de la distància. No se suposava que l’infrasò era inaudible? El so és una ressonància d’una vàlvula de pressió que prové dels ‘altaveus’ instal·lats dins de la sèrie dels cinc contenidors, dissenyats especialment per emetre baixes freqüències. Emeten arxius sonors d’enregistraments a temps real d’infrasons a Bardufoss, Noruega, propagant l’espai geogràfic amb ones llargues de baixa freqüència en un rang de 4 a 30 Hz; la majoria inaudible. De mitjana, l’oïda humana pot escoltar sons en el rang de 20 Hz (0.02 kHz) a 20.000 Hz (20 kHz). Els infrasons són ones amb freqüències molt baixes, tons d’entre 4 i 16 Hz, que només es poden percebre a través de vibracions en el cos. Aquesta reproducció d’infrasò no és una reproducció a l’ús, “el principi tècnic està basat en generar camps de so en lloc de fonts de so” com el mateix Raviv va explicar en una investigació on-site a l’antic aeroport de Kirkenes en els extrems nòrdics de Noruega. ¨La coordinació de fase i amplitud en un grup de transmissors permet la producció de territoris acústics en lloc de reproduccions de so”. Raviv explica que es tracta d’una propietat física que connecta amb la noció de paisatge, ja que en emetre el so a l’exterior deixa de ser una còpia mimètica per passar a ser un element mediador, que ofereix punts d’entrada a aspectes dels voltants que d’altra manera no serien accessibles.

Quan el grup s’aproxima a l’emplaçament, es dispersa i cada persona continua per la seva banda. Amb una intensa atenció sònica, comencen a interactuar amb la peça, escoltant a prop dels altaveus, al seu darrere, al costat, fent enregistraments amb els seus telèfons, enganxant el seu cos als contenidors i intentant identificar les seves sensacions corporals. La percepció general entre els assistents és la d’arribar amb l’escolta al límit d’un so que cau i llavors continua vibrant. Jeff Kolar, de l’emissora Radius (Chicago) comenta que percep sensacions simultànies, no només vibracions de so de gamma baixa, sino també ones llargues, “quan arribo molt a prop puc sentir un to molt alt que se superposa”. Un dels Mark Meeuwenoord, professor de comunicació i multimèdia de la Universitat de Ciències Aplicades Avans, esmenta que l’experiència és sobretot corporal, “és com estar en un vaixell, una sensació flotant, tot el teu cos s’incorpora en el context”. La peça crea així diferents capes d’audició, a l’interior i a l’exterior, cosa que el mateix Raviv ja havia treballat i comentat en una conferència de l’edició 2010 de Sonic Acts on va explicar la doble condició de l’escolta: “l’espai de l’acústica i la manera com percebem el so ubicats a l’espai íntim del nostre cos”.

Després d’un temps la instal·lació en si deixa de ser el punt de mira. El grup de visitants comença a explorar l’espai i caminar als voltant del port. Des de la distància els seus moviments fluctuants recorden a unes formigues disseminades en un territori (sonor). Raviv aconsegueix el seu objectiu: provocar una escolta ambulant. Per l’artista, l’exploració auditiva permet ocupar el paisatge a través de l’escolta i percebre l’espai de forma no lineal, no geogràfica, sinó psicofísica, on el so i l’espai són resultat dels sentits humans. Una experiència que permet prendre consciència de l’ample de banda del nostre medi, on a diferència dels sons perceptibles que només interactuen amb objectes petits i propers, es donen ones d’infrasons produïdes de forma natural o artificial que poden arribar a viatjar més de 100 km i interactuen amb la topografia i fins i tot amb l’atmosfera. Long Wave Synthesis revela, segons Raviv, un fragment d’un món, el dels infrasons, d’escala colossal.