Electrònica quotidiana i Readymade

La última proposta de Praxis a Artium la protagonitza Guillem Bayo amb Close Encounters with a S.O.F.A (Sequencer Oscillator Filter Armchair). Com ja comença a ser habitual en el seu treball, Bayo duu a terme una investigació sensorial ampliant la magnitud de cada acció més enllà dels límits de l’objecte que dissenya. Una mena de diàleg amb i per la tecnologia que es culmina per l’espectador amb la seva presència activa en l’espai.

Aquesta vegada planteja una proposta en la qual recrea un display que rememora l’espai quotidià. Un sofà convida a seure; llum tènue; una cadira i, sobre el balancí, un aparell de difícil classificació. L’artista se situa en el llindar de l’art sonor i l’electrònic i, des d’aquí, desafia l’espectador a generar música. La idea principal és produir sons randomitzats amb paràmetres alterables pels espectadors. En aquest debat entre l’estigma quotidià i el tecnològic, Bayo aconsegueix unir metodologies i naturaleses sota el signe del Readymade. Objectes descontextualitzats adquireixen un nou significat després de la seva fusió. Una trobada que propicia un final obert i una atmosfera canviant acompanyada sota el signe de l’atzar.

Més enllà del joc semàntic del títol, que ja ens diu molt, l’espectador s’uneix a la instal·lació compartint autoria sobre un final no anunciat. Com molts d’altres llenguatges artístics, l’art sonor és interdisciplinari per naturalesa, es nodreix de formes híbrides i de tot allò que té lloc en l’entorn. Potser no hi ha més objectiu que l’exploració i no hi ha un altre mètode que la comunicació. Un diàleg plural sense moderador, només s’ofereixen notes, no partitures.

No podem obviar que l’aparell amaga codis preestablerts i paràmetres aleatoris que existeixen i disposen més enllà de la voluntat de l’espectador. Però la categorització de l’obra és inviable sense el resultat, i aquest és impredictible.

Per a realitzar-lo, l’artista se serveix d’un tutorial bàsic de midi out. Amb aquest tutorial s’exploren els punts bàsics de la transmissió mitjançant el MIDI (Interfície Digital d’Instruments Musicals). El MIDI va ser desenvolupat a mitjans dels vuitanta com un protocol industrial estàndard; el seu ús havia de permetre la comunicació entre instruments musicals, ordinadors i dispositius diversos. A l’actualitat se segueix utilitzant més enllà del seu ús fundacional per a aplicacions de diversa índole, associades a telèfons mòbils i sistemes d’il·luminació. Al MIDI se li uneix un seqüenciador (random Sequencer) i un Piano Matic 3000. El hardware, al seu torn, consta de sis pods i tres leds.

Bayo combina una estructura interna i externa sense pretensions teleològiques; o sí, si prenem allò efímer com a resultat. El display es nodreix de la pròpia estructura que el gesta i, aquesta estructura, és llegida també com una suma de fils invisibles que comparteixen espai amb l’espectador després de ser accionats per aquest.

Un altre dels atributs de l’obra és com suggereix una nova categoria de la quotidianitat que és comú a tots. Darrere del sofà i el balancí, trobem una taula a manera de laboratori. Tot i no estar habituats a alguns dels aparells que generen el so, sí que ho estem, en canvi, a aquesta voluntat de voler recrear escenaris casolans híbrids entre la tecnologia i el sofà. Una espècie d’escenari habitual que Bayo recrea com a metàfora sonora i experimental.