Els fluxes virtuals com a acció visible i consumada de l’art

David Joselit planteja a l’últim número de tardor d’“October” la substitució del concepte de perioritzación, lligat a la contemporaneïtat, pel d’un estil internacional el qual eliminaria el problema de la manca d’originalitat en adaptar-se aquest a les diferents veus dins un llenguatge ja existent. Joselit recolza la seva tesi en l’aparició d’un “dialecte” global altament persuasiu i la base del qual difereix dels models sintàctics habituals en el món de l’art; com van poder ser en el seu moment la tautologia i l’absurditat de les dècades seixanta i setanta, o bé la retòrica i burocràcia de la publicitat en els vuitanta. El dialecte de què parla Joselit és el de l’agregador (“aggregator”). Com se sap, un “aggregator” és un servei en línia que afegeix determinada informació mitjançant una plantilla digital d’algorismes de cerca i que es plasma en un mitjà visual.

Part de l’atracció d’aquest plantejament és l’ús de la paraula dialecte en lloc de llenguatge, més encara, s’agraeix que se serveixi d’ell com dialecte propi d’un determinat estil d’art. I s’agraeix perquè no comet l’error de confondre el que Bloomfield definia com a elements “subsidiaris de notació o mecànics del llenguatge” (“Aspectes lingüístics de la ciència”, 1973) amb un sistema independent com és el llenguatge, i atrau perquè com dialecte implica la possibilitat de l’existència de diversos, si bé ni especifica quines podrien ser, ni tampoc què podrien estar comunicant en cas d’existir. Pel que fa a la proposició d’un estil internacional… Però, l’estil no havia quedat obsolet? ¿No era una de tantes coses que s’havien mort juntament amb la fi de la història, de la política, de l’art…? Ara dubto. Potser l’ús de la paraula “estil” no sigui el més adequat si en la seva base es troba evitar una confrontació entre art “conceptual” i “no conceptual” doncs realment no hi ha fonament per a ella: existeix encara l’art no conceptual?

D’aquesta manera, si, com proposa Joselit, els agregadors són el model sintàctic sobre el qual fonamentar la pràctica del món artístic, aleshores ens trobem amb el dubte d’on es troben els discursos artístics. Es podria, per exemple, córrer el risc de considerar llavors com a tals plataformes, per anomenar-ne un parell entre les milions que existeixen, com Tumblr o Netvibes, únicament pel fet que s’amalgamin un alt contingut en temes relacionats amb l’art. Al seu torn, que estableixi una diferenciació entre arxius -selecció prèvia relativa a una especificitat- i muntatges -elements compostos segons una lògica buscada- no és suficient. A més, el fet que aquest modus operandi pugui extrapolar-se al món real, com també exemplifica, mitjançant exposicions que segueixin els principis de funcionament dels agregadors o que mostri el Contemporary Art Daily com a prototip d’agregador la funció del qual és comissariar motors de cerca, tampoc aclareix el camí sinó que més aviat l’embolica. Penso realment que aquesta idea és bona i estic d’ acord amb Joselit quan diu que “els agregadors filtren un món saturat d’informació mercantilitzada, fent plàstic i visible el desnivell de globalització”, però la seva proposta deixa serrells que han de ser matisats, ja que es corre el risc de sucumbir davant la generalització.