L’anglès com a àrbitre: el pes del centre

La novel·la Les perfeccions de Vicenzo Latronico (publicada per Bompiani a Itàlia com Le perfezioni el 2022) s’ha convertit en un èxit de vendes en anglès a totes dues bandes de l’Atlàntic, i ha sigut finalista de l’International Man Booker Prize. La novel·la segueix a una parella jove procedent d’un país mediterrani sense nom mentre s’endinsen en la Berlín plena de vida, «cool però sexy», de manera que aconsegueix narrar una història col·lectiva sobre l’existència millenial posterior al 2008 que li ha valgut a l’autor tan elogis com premis i també crítiques. Latronico, que és traductor, representa al novel·lista contemporani europeu, és a dir, a un artista que ha de destacar en una llengua concreta, al mateix temps que busca veritats universals o recognoscibles, per tal que pugin existir en l’actualitat. Aquesta tensió és un bon punt de partida per reflexionar sobre el poder discursiu de l’anglès en l’actualitat.

John Holten: M’agradaria saber la teva opinió sobre el paper de la llengua anglesa com a parlant no natiu, novel·lista i traductor. Per citar les teves pròpies paraules, acabaves un article que vaig llegir al The Guardian dient: «Les nostres perifèries estan més a prop entre elles del que aparenta el llarg camí que recorre el centre». Em preguntava si aquest «centre» és l’anglès i si és una llengua franca de la literatura europea.

Vincenzo Latronico: La resposta és sí. Estem mantenint aquesta conversa en anglès com a llengua franca, oi?

Et posaré un altre exemple. Avui he estat parlant amb una escriptora, Ana Schnabl, a qui admiro molt. És eslovena i mai l’han traduït, però ara acaba de sortir un dels seus llibre en anglès i l’han convidat a Milà per reunir-se amb alguns possible editors italians. La publicació en anglès té un gran impacte perquè fa la funció de porta d’entrada.

La majoria dels meus editors tenen editorials molt petites. Fins i tot Fitzcarraldo, que és extraordinàriament exitosa, només té onze empleades i empleats; i la meva editorial grega només té dues persones. Com podrien llegir llibres en hongarès, eslovè o tailandès, aquestes editorials? Per descomptat que poden confiar en un assessor de confiança, però si ets petita, gastaries diners només per què un assessor de confiança diu que el llibre és bo?

Holten: A l’article que vas escriure celebraves que la literatura anglesa no fos la principal referència per tu i els teus contemporanis.

Latronico: La idea de la qual partia el meu article era que, durant els meus anys de formació, als noranta i principis dels dos mil, la literatura contemporània que llegia era quasi exclusivament en anglès. Autors com per exemple David Foster Wallace, Thomas Pynchon, Philip Roth, Zadie Smith o Joan Didion. El que és interessant és que això no es considerava literatura estatunidenca, sinó que es considerava literatura internacional. Mentre que avui, diria que els lectors joves de literatura són més propensos a llegir Roberto Bolaño, Han Kang o Emmanuel Carrère.

La literatura en llengua anglesa ha perdut d’alguna forma part del seu protagonisme. Però, per l’altra banda, si es mira una mica més de prop, un se n’adona que tots aquests llibre tenen èxit internacional perquè han triomfat en anglès. Les seves traduccions, per exemple a l’italià, només han sigut possibles després de la seva traducció a l’anglès. Així que, tot i que la literatura anglòfona ja no és central, l’edició anglòfona encara ho és, paradoxalment, potser fins i tot més que abans, perquè ara actua com a àrbitre entre perifèries properes. Eslovènia està a dues hores en cotxe d’on soc jo, llavors, per què la literatura de l’Ana ha de passar per Londres abans arribar-me?

Holten: L’escriptor iugoslau Danilo Kiš és una figura important per mi quan penso en la «perifèria» d’Europa, el fet que està al marge del centre de les metròpolis com París o Londres, i que això sigui positiu per la seva literatura.

Latronico: És interessant perquè, en rellegir un assaig de Milan Kundera inclòs en la seva col·lecció El teló, diu que és una abstracció considerar que la història del llibre es desenvolupa únicament en el si d’una única llengua. De fet, la traducció és una part integral de la història del llibre com a disciplina, una cosa que no passa amb ninguna altra forma d’art.

Holten: En la cultura contemporània existeix una paradoxa entorn a l’idioma anglès, i és que els escriptors volen enaltir el llenguatge, però al mateix temps desitgen comunicar-se més enllà de la comunitat tancada d’un estat nació. Així doncs, el nacionalisme com a projecte polític poques vegades és atractiu, és cert, però tampoc no volem dir que haguem de transcendir l’etnonacionalisme i escriure tot en anglès, perquè això seria un sacrilegi.

Latronico: No, és clar que no, però és interessant que la ciutadania literària estigui relacionada amb l’idioma en el que escrius i no amb la teva ciutadania real. Seria una bogeria considerar Kafka un escriptor txecoslovac. Vull dir que, si hagués sigut un escriptor txecoslovac, la seva obra, desgraciadament no hagués tingut tanta influència. Un altra cop Kundera posa un exemple que és realment revelador, si les sagues islandeses s’haguessin escrit en francès antic, les consideraríem el punt de partida de l’art de la literatura moderna; en canvi, les considerem una curiositat pintoresca procedent d’una illa llunyana.

Holten: Potser es tracta d’aquella antiga dita sobre l’anglès; un se sent més amenaçat si, des del principi, no creu en la seva pròpia llengua?

Latronico: Si pensem en Polònia i França, dos països de mida i població similars, l’existència mateixa de França no s’ha posat mai en dubte. França dona per suposat que existirà sempre, mentre que l’existència de Polònia ha sigut molt més fràgil al llarg de la història. I això es pot veure, per exemple, en la forma com entenem a Gombrowicz, indubtablement un dels millors escriptors del segle XX, i crec que, en molts aspectes, la seva literatura és molt més contemporània avui en dia que la de Joyce. Doncs bé, Gombrowicz no ocupa ni de lluny aquesta posició al cànon. És com un interès de nínxol. Per això crec que totes dues coses estan relacionades.

Holten: Sí, és una observació molt encertada! Crec que també està relacionat amb el fet d’alliberar-se del jou de les estructures de poder de l’imperi. Els països més petits utilitzen la literatura, en un primer moment, per fomentar la independència, buscant el que és universal després de consolidar el que és nacional. La literatura irlandesa, per exemple, és un exemple paradigmàtic d’això, perquè, per una banda, es va utilitzar per reforçar el projecte nacional i contribuir a l’alliberament de la cultura i el domini britànics. Sí, potser no sempre encaixa, vull dir que Polònia, el pobre país canviava constantment de mans, però la llengua sempre persistia.

Latronico: Però l’exemple de l’irlandès em sembla interessant. Es podria afirmar amb legitimitat que la literatura irlandesa, malgrat provenir d’un país molt més petit, gaudeix avui de molt més esplendor que la seva homòloga britànica. I, en certa manera, ho aconsegueix quan assimila la llengua com a eina, tot i que és també un instrument de la pròpia ocupació. De totes maneres, aquesta associació és complicada perquè, per suposat, com a escriptor, un tendeix a no creure realment en el nacionalisme. Tot i això, la teva eina està indissolublement lligada al nacionalisme. Per exemple, el responsable de premsa de la meva editorial italiana em va dir, quan vaig quedar finalista del Premi Booker International, que em preparés perquè, si guanyava, podria rebre una trucada del ministre, i el ministre és amic de Meloni. És un nazi en tota regla que parla de la mitologia del sol.

Holten: Sí. De sobte, la literatura i el llenguatge poden veure’s arrossegats a una mena de ball a dues bandes bastant restrictiu. L’Acadèmia Francesa és prou coneguda, hi ha també un grup de persones que creen noves paraules en italià?

Latronico: Bé, sí que el hi ha, però no s’ho prenen tan seriosament com a França. Tot i això, l’italià és un idioma molt receptiu a les influències estrangeres. Itàlia és un país un pèl peculiar. Abans de mitjans del segle XIX, ni tan sols existia com a tal, només era un conglomerat de feus petits. I fins i tot abans de la seva unificació, ja existia un debat als cercles acadèmics italians sobre si havíem d’acollir les influències estrangeres o no. El major debat d’aquesta mena va passar a finals del segle XVIII i principis del XIX, després que s’importessin moltes paraules del francès.

Segueixo la investigació d’una acadèmica; Eleonora Gallitelli. És lingüista computacional i va fer un estudi sobre el llenguatge del joves escriptors italians, per una banda, i per l’altra, el llenguatge dels joves traductors italians de l’anglès a l’italià. I va analitzar aquests dos grups en busca d’indicadors de la influència de l’anglès, és a dir, paraules o construccions adoptades de l’anglès britànic o de l’americà, o la longitud mitjana de les frases, etc. I el que va descobrir és que els escriptors estan molt més influenciats per l’anglès que els que tradueixen de l’anglès.

Holten: Mmm. Vaja…

Latronico: No sé què pensar-ne, però em resulta molt interessant.

La conversa entre Vincenzo Latronico i John Holten continuarà la setmana vinent a la segona part: L’autoritat del traductor.

(Featured image: © Juliet Barbieri)