Enlluernar l’espectador: Kapoor in Berlin

Amb certs artistes succeeix com amb certs escriptors: produeixen vertigen per no saber ben bé com enfrontar-s’hi. En l’origen d’aquest vertigen poden trobar-se diversos factors. Des del desconeixement absolut de l’artista fins a l’excés de (re)coneixement d’una figura inquietant per l’economia de la seva potencial notorietat, se succeeixen – amb possibilitat de solapament –un reguitzell en sèrie de situacions amb gran talent per al mareig estètic. I per a un spleen sense París que haurà de ser superat, ja fora de la sala d’exposicions, gràcies a la dilatada transcendència de les coses banals.

Dins d’aquest conjunt d’artistes el nom dels quals tots coneixem (o hauríem de conèixer), ja sigui per activa o per passiva, d’oïdes, de vistes o llegides, Anish Kapoor és -almenys per a qui escriu- un exemple perfecte de l’atordiment provocat per una celebritat totèmica. I no tant perquè el seu nom vingui precedit d’aquest “sir” amb què tant es delecten alguns britànics en el seu gust per les jerarquies de llinatge antic, sinó perquè amb Kapoor podria succeir això -tan esnob de vegades- de que la curiositat funciona millor amb l’anonimat i gràcies a la distinció que atorga el paper de portaveu del incògnit i de difícil accés. Perquè, què podem afegir, que no sigui un contraatac, d’algú de qui es diu que ha canviat la manera com concebem l’escultura i les instal·lacions del qual són l’enveja de molts museus, gràcies a l’aforament complet de les seves ciclòpies intervencions escultòriques en l’espai?

Tot i l’esmentat, Berlín- una ciutat que no es caracteritza per l’esnobisme d’altres- es congratula de (re)presentar en societat a Kapoor amb una exposició monogràfica que, com diu el mateix artista, en cap moment pretén lligar-se amb la condició pretèrita de tota retrospectiva. Aquesta vegada el títol juga amb l’obvietat (i no obstant això, deixa oberta la porta de certa ambigüitat abans d’entrar al majestàtic edifici de la Martin-Gropius-Bau): Anish Kapoor in Berlin. Com succeeix amb les celebritats, artístiques o no, els números s’empren qualitativament i demostren que la mida sí que importa. I és així com se’ns informa que l’edifici acull uns 70 treballs de Kapoor, disposats al llarg i ample de més de 3000 metres quadrats. Malgrat l’enorme pressupost que gestiona l’exposició, la informació que l’acompanya és gairebé inexistent. I encara que l’art sigui una cosa que s’experimenta, com resen els eslògans del nostre capitalisme emocional, també hauria de ser un territori que s’acompanya amb un mapa de coordenades possibles. Toca doncs, tornar més tard a Kapoor, no a Berlín, sinó des d’aquesta crítica que es basa en la ressenya celebratòria, en els conceptes grandiloqüents d’escàs sediment conceptual i que, a més, funciona com un manual entorn de l’ús de l’epítet i l’ sinestèsia en qüestions d’art.

Amb tot el que s’ha dit fins ara, podria preveure’s aquí una crítica irada contra Kapoor. Especialment si un ha estat educat en les derives conceptuals i polítiques de l’art. Una crítica contra la lectura habitual de l’artista massa cèlebre (però també desconegut); contra la seva instrumentalització autoritzada (i autoritària); contra els exorbitants pressupostos de l’objecte fet fetitxe per a una elit, contra la signatura individual en obres que es perceben fetes per tants altres dins d’un estudi que també serveix com a cas d’estudi de nous models de fàbrica. I no obstant això, de vegades un sent la necessitat d’ oblidar-se de tots els sans i necessaris prejudicis i practicar, no l’ experiència sublim de l’art, sinó la col·lisió amb unes formes estètiques i la menyspreada condició material de l’art. Tanmateix aquesta trobada sigui, com sempre, marcada per la impaciència i per la trivial culpabilitat de recórrer cutàniament en menys d’una hora quelcom que ha estat construït durant mesos. I que visitar una exposició no sigui passar una tarda en un altre portaventura estètic, sinó deixar-se enlluernar per l’art, encara que sigui burgès i aliat de les indústries culturals.