Ensopegades amb el món real: Artist Placement Group

Sortir al món real. Aquesta demanda, entre el propòsit i la reivindicació, és un dels grans projectes de l’art contemporani en la seva relativa breu història. La dissolució de les fronteres entre art i vida segueix sent -a dia d’avui- la gran aporia de l’art contemporani, un postulat que constitueix la raó de ser de la major part de pràctiques artístiques i que funciona com a il·lusori però inconcebible engranatge de la seva condició d’ésser. Com si tot allò que constitueix el context de l’art contemporani no pogués incloure’s dins d’allò que designem utilitarista i pragmàticament com a real.

D’aquesta sortida de l’art fora de l’art (sense la pretensió de l’exili voluntari) n’abunden exemples i intencions. Però pocs són tan explícits, representatius i vocacionals com el cas del britànic Artist Placement Group, als quals se’ls dedica una exposició al Raven Row, a Londres. A mitjans dels anys seixanta, Barbara Steveni i John Latham van fundar, amb la participació fluctuant d’altres artistes, una associació que, mitjançant la inserció de l’artista en el context industrial i burocràtic, perseguia una re-localització de l’artista i del seu treball fora del seu hàbitat comú, l’estudi i la sala d’exposicions. A més de promoure una pràctica artística que projectés un canvi d’imatge: la de la visió general de l’artista com un ésser abstret i auto-marginat en el seu propi ecosistema per la d’un agent social capaç de contribuir significativament dins de l’aparell burocràtic i comercial. The Individual and the Organisation: Artist Placement Group 1966-79 és el projecte expositiu -arxiu jerarquitzat- que recull les experiències de l’APG, des dels èxits parcials a les derrotes concloents, passant per la ingent paperassa, les publicacions públiques, els desestimats resultats estètics o les investigacions i plans de viabilitat de l’outsider.

Prenent com a eslògan “context is half the work“, l’APG funcionava grosso modo de la següent manera: negociant la col·locació de l’artista amb empreses o departaments del govern per a que, un cop acceptat, pogués dur-hi a terme un estudi de viabilitat des de l’específic del context amfitrió i, a partir d’aquí, establir les bases per a un compromís mutu i durador. En teoria -perquè a la pràctica, com fàcilment es pot intuir, les coses no van ser tan dòcils- i després d’aquest treball de camp, l’artista llançava la seva proposta a l’organització, qui decidia assumir o no els riscos (plantejats com beneficis) de la incorporació d’un agent extern a les seves files. L’APG també reclamava un sou per a l’artista, que passava a ser una espècie d’empleat eventual i extraordinari que, no obstant això, no estava subjecte a les directrius (encara que sí al beneplàcit) de l’organització d’acollida. Tenint en compte els punts anteriors, es podria pensar que aquestes proto-residències d’artista van tenir una gran acceptació entre les empreses i departaments governamentals escollits per l’APG com a destinacions, si no factibles, sí almenys possibles sobre el paper. No va ser així. A causa d’una petita clàusula del contracte que evitava la hipotètica instrumentalització dels projectes, l’”open brief”, amb la qual l’APG salvaguardava la llibertat de l’artista en no estipular cap tipus de resultat concret, moltes organitzacions van desestimar la seva participació en una iniciativa que, a diferència d’elles, tenia fe en els beneficis a llarg i no a curt termini. I quins podien ser els beneficis de l’art (admetent com a ideal la seva tendència a la desestructuració i l’anàlisi crítica) per a una organització fèrriament estructurada, en perpètua recerca de l’augment del seu capital financer?

En pensar l’APG com a promptuari artístic d’un modus operandi, induït també per la seva síntesi en el concentrat de les sigles, podria semblar que l’organització impulsada per Steveni i Latham va estar exempta de fissures i dilemes interns. No obstant això, als pocs anys de la seva posada en marxa l’any 1971, els frecs van sortir dels gabinets interns de l’APG per mostrar-se al gran públic amb motiu de la seva primera incursió a l’espai expositiu, a la Hayward Gallery de Londres. A més dels projectes duts a terme fins aquell moment, si en alguna cosa es van desmarcar de l’obra d’art tradicional (per, a dia d’avui, fondre’s per indirecta apropiació efectiva amb les dinàmiques d’un capitalisme on hi existeixen els headhunters) va ser amb The Sculpture: una gran taula que va servir de suport per a les discussions entorn del grup al llarg de 3 setmanes en què, entre polítics i membres de la indústria, van sortir a la superfície nombrosos problemes interns. La manca d’un manifest, la inexistència d’una estructura determinada, l’absència d’un compromís polític veritable, l’adaptació obedient a les organitzacions de destinació, o l’excessiva autoritat dels judicis vel·leïtosos dels seus dos fundadors, són algunes de les queixes que, per aquella necessitat de les contradiccions, construeixen un projecte essencialment discursiu. Context, procés i discussió eren, per l’APG, una peça d’art que encara no sap què és.

Simpatitzar amb l’APG és fàcil. A dia d’avui, un projecte d’aquest tipus és tant o més inversemblant que a la seva època d’origen. Però més enllà dels seus problemes interns; de la perenne qüestió -com un significant a la recerca de significat- de la funció de l’artista dins d’una societat mutant; de la impracticable hibridació de contextos antagònics conceptualment, les qüestions que acordonen actualment l’APG són possiblement unes altres: Projectes com l’APG, canvien la visió social de l’artista com a ens individual, o serveixen d’inspiració per a la implementació de la creativitat en les files d’una economia terciària?; Són pertinents i útils les observacions, possiblement diletants, d’un artista cap un context aliè de producció, o tanquen el clixé -aquesta vegada a favor- d’un dret a ficar-se en allò que és patrimoni d’uns pocs?; Fins a quin punt és legítima l’acceptació de l’artista dins d’una empresa, si la seva inclusió prové de la cadena de comandament, fent que l’artista sigui percebut com a part d’aquesta jerarquia que pretén qüestionar? I l’última però no la més important, la utilitat de l’art passa pel canvi de context?