La radicalització de lo “cute”

Radical Cuteness es un terme que fusiona allò adorable amb una crítica política profunda. Aquest concepte va ser desenvolupat a partir de les idees de diverses investigadores i artistes contemporànies sobre el cuuutttte; que es referiria a les coses maques, adorables, achuchables, rodonetes, suaus, petitones amb careta de gatet. Segur que totes teniu algunes imatges al cap, però abans d’endinsar-nos-hi una mica, us deixo 4 notes per posar-nos en sintonia.

Em ve molt de gust compartir amb vosaltres algunes idees que va deixar per escrit la teòrica cultural Sianne Ngai, que ha pensat en diverses ocasions sobre les nostres categories estètiques, especialment allò que és rar, cuqui i interessant –Our Aesthetic Categories: Zany, Cute, Interesting (2012)–. Categories que, encara que puguin semblar superficials, reflecteixen sensibilitats estètiques lligades a condicions socials i laborals específiques del capitalisme tardà i les noves formes de poder i horror contemporani. En particular, la seva anàlisi del “cute” ha estat fonamental per desenvolupar el que avui coneixem com a Radical Cuteness.

Cute es refereix a objectes que són petits, simples, innocents i, sovint, vulnerables o indefensos. Es relaciona amb una estètica de debilitat, que pot inspirar tant l’afecte com el desig de protecció. Però el “cute” també té una dimensió ambivalent i crítica: l’encant del “tendre” pot amagar relacions de poder i dominació. Ngai assenyala que cuqui implica una resposta de cura cap a alguna cosa que sembla desvalguda, però també pot ser explotadora, en reduir a l’objecte a alguna cosa infantilitzada o passiva, per això està molt a prop d’altres categories com la d’uncanny (estranyament familiar).

Però què significa exactament Radical Cuteness? A primera vista, la tendresa o el el cuqui, s’associa amb allò feble, infantil o passiu, cosa que no sembla tenir pes polític. No obstant, Ngai, juntament amb Simon May i altres, revela que aquesta estètica té una càrrega política molt més complexa perquè cuqui, lluny de ser innocu, es pot convertir en una eina de poder. Aquí és on entra la idea del “radical”.

El terme Radical Cuteness es refereix a com allò adorable pot ser utilitzat de manera subversiva, desafiant normes socials, rols de gènere i estructures de poder. És una combinació del que és tendre amb una intenció de resistència o crítica social. Una cosa semblant a les estètiques que hem pogut veure aquest 2024 amb la proliferació de vídeos a Tik Tok amb el hashtag #sylvaniandrama en què els usuaris –especialment millennials i zetes– obren sobres sorpresa d’aquestes mini famílies, aquests conilletes, esquirotes, ossets, aneguets i nadons aneguet amb accessoris, amb els quals algunes jugàvem ja en fa més de vint anys, però que actualment han reaparegut en forma de drama: el drama de l’heteronormativitat i la família nuclear que esclata pels aires quan els usuaris de la plataforma decideixen reinterpretar aquests valors des de la cultura marica i la neurodiversitat, reformulant així a la vegada certs estereotips de la feminitat. Ens ho recordava la periodista Ana Marco el 26 de juliol passat en una nota de cultura a El País, però també ho esmenten Momu & No És: el duet artístic format per Lucía Moreno i Eva Nogera, en el seu treball visual per a l’esdeveniment A*LIVE 2024: Radical Cuteness.

Una de les fonts estètiques d´aquest concepte és la cultura japonesa del kawaii, que celebra la tendresa a través de personatges com Hello Kitty o Pokémon. Aquest tipus d’imatges, que tradicionalment representen innocència i vulnerabilitat, es poden transformar en eines disruptives quan es barregen amb elements pertorbadors o de resistència. Per exemple, fer servir l’estètica kawaii en contextos de protesta o rebel·lia genera una dissonància que desconcerta i subverteix les nostres expectatives. En aquest sentit, allò tendre ja no és una cosa passiva, sinó que adquireix un simbolisme de “poder suau”, moltes vegades associat a la nostàlgia, que té un impacte indirecte però efectiu.

Des d’una perspectiva política, Radical Cuteness també desafia els rols tradicionals de gènere perquè la tendresa ha estat històricament associada amb allò femení, allò infantil i allò subordinat. No obstant això, en apropiar-se aquesta estètica, es desmantellen aquestes expectatives patriarcals i es transformen en un gest simbòlic de contestació. Es desafien no només els rols de gènere, sinó també l’ideal d’hipermasculinitat, que glorifica la força i la duresa. Allò fràgil, vulnerable i emocional, tradicionalment vistos com a defectes, són ara armes de resistència davant d’aquesta norma masculina dominant.

A més, aquest concepte qüestiona el capitalisme perquè allò adorable sovint és mercantilitzat; personatges i objectes cuquis es venen com a productes sense un rerefons crític. Radicalitzar la tendresa és una manera de resistir aquesta trivialització i de recuperar el seu potencial transformador, portant-la més enllà del que és comercial.

Radical Cuteness també es creua amb la política queer, ja que trenca binarismes com allò fort i dèbil, adult i infantil, o seriós i trivial. En aquest sentit, el cuqui es converteix en una arma que qüestiona les normes heteropatriarcals, obrint un espai de resistència per a les identitats dissidents.

En resum, Radical Cuteness és un concepte que ens convida a repensar el que considerem tendre o innocent, revelant com allò adorable pot ser una forma potent de resistència i crítica a la nostra societat. Ens desafia a veure més enllà de la superficialitat i a reconèixer que fins i tot allò més petit i aparentment inofensiu pot tenir un impacte polític i cultural profund.

La pel·lícula de ficció “Nation Estate” de l’artista palestina Larissa Sansour va ser creada juntament amb una sèrie de fotografies que daten el 2011, com el vídeo. Va ser també el 2011 que Lacoste, marca patrocinadora dels premis internacionals de fotografia Prix Elysée, va exigir eliminar l’artista de la llista de finalistes perquè l’obra no s’ajustava al tema del concurs: la joie de vivre, o el “goig de viure ”.

Aquest gran tòpic sovint representat per la literatura com a expressió de l’autoconfiança, la vitalitat, l’optimisme, la creativitat i la felicitat del subjecte que més tard al XX alguns detractors van associar al sentiment tràgic de la vida, i que Larissa va reinterpretar amb un enfocament distòpic a l’estancament de la situació a l’Orient Mitjà. Una situació que –com sabem– actualment està anant molt més enllà de la tragèdia, en forma de genocidi, però que en aquell moment Larissa va treballar amb tocs d’humor, barrejant imatges generades per l’ordinador i persones reals per crear el National Estate. Una solució vertical al conflicte palestí: un edifici capaç d’allotjar tota la població palestina.

L’eliminació de Larissa Sansour de la llista de finalistes dels premis Elysée va causar tal polèmica que finalment l’organització va cancel·lar l’edició del 2011, la comissió del Museu de l’Art Prohibit va decidir que passaria a formar part de la seva col·lecció.

La post-ironia de Larissa Sansour es relaciona amb el concepte de Radical Cuteness en fer servir una estètica visual atractiva i futurista per fer una crítica política profunda sobre l’ocupació palestina. La neteja i l’ordre creen una aparença sinistra de perfecció i harmonia, cosa que comparteix l’estètica Radical Cuteness. En polititzar allò higiènic, Larissa ens acompanya a qüestionar com certes idees de neteja i control corporal no són necessàriament beneficioses…

De la distòpia geopolítica de Larissa, a l’inconscient distòpic d’internet: a l’1 online que presenten, les artistes-investigadores Alex Quicho –autora del llibre de terror Small Gods (Zero Books,2021), en el que ens parla de la transcendència de la tecnologia dels drons–; i l’artista visual Noura Tafeche –especialitzada en net.art i entreteniment radical. Totes dues són autores de la conferència performativa “She’s Evil, Most Definitively Subliminal”, que va ser presentada per primera vegada a la darrera edició de la Transmediale, el passat mes de febrer de 2024 a Berlín, i que tampoc va estar exempt de polèmica ja que totes les persones que es van veure implicades en l’esdeveniment van haver de signar un document expedit pel Senat de Berlín, segons el qual es comprometien a no fer cap esment explícit al conflicte de Palestina.

M’agradaria compartir amb vosaltres un petit marc del material amb què treballen per ajudar a contextualitzar la proposta. A la cultura digital, els subliminals són vídeos DIY o bandes sonores molt populars i de gran impacte, en què les afirmacions s’acullen subtilment a nivells auditius gairebé imperceptibles que queden tapats per una base rítmica. Diguem que eludeixen la ment lògica i conscient per quedar directament registrats pel nostre inconscient.

El títol de la conferència suggereix que ella és malvada de manera subliminal, juga amb la idea que allò cute pot ser una disfressa que amaga un desafiament subversiu a les normes tradicionals, especialment en termes de gènere i poder. El seu tractament de certes tàctiques subliminals, juntament amb l’artilleria de les e-girls de l’exèrcit estatal, creen una sèrie d’interseccions entre la guerra i el desenvolupament personal, entre allò atractiu i allò inquietant, allò innocent i allò subversiu, en què la batalla s’allibera a través de la seducció, la influència, la pertorbació i la confusió. Amb la re-programació de la psique, l’enemic –o la ideologia– comença a ser més intern que extern.

Aquest text forma part de l’acte “Radical Cuteness” celebrat el 6 de novembre.