Entrevista a Frau Diamanda/Hector Acuña

M’agradaria molt començar això amb alguna cosa així com una introducció. Portes uns mesos a Barcelona i t’hem vist al MACBA, a les festes polítiques de l’orgull i diversos esdeveniments… Però per qui no sàpiga molt de tu: Quins són els teus referents i context? Una mica explicar com va començar Frau Diamanda, o com Héctor Acuña va conèixer la Frau…

Frau Diamanda com a projecte d’art performatiu, estratègia, cos-objecte i vida feta art o viceversa, s’inicia al 1999 a Lima, Perú, en un context de treva sociopolítica post terrorisme o guerra interna peruana. Héctor va trobar el seu primer desdoblament en ellx, ell és l’estrateg, director i actor que posa el seu cos i la seva vida mateixa al servei d’un joc múltiple de re-creacions successives i compulsives on el cos físic i la realitat es fonen en la ficció. Les plataformes d’interacció que va anar trobant Frau Diamanda sobre la marxa es van diversificar i ja no només es tractava d’intervenir o afectar els circuits de l’underground -new wave, música electrònica experimental, l’escena gai/ travesti / drag), sinó que l’artefacte interactiu es desborda cap al carrer aconseguint a més infectar amb el temps i sota la premissa de la tossuderia creativa, els circuits de l’art, museus i galeries. Frau Diamanda com a subjecte híbrid ens mostra una barreja impossible i monstruosa al re-definir convencionalismes rígids socialment imposats com són el gènere, la classe social, la raça, el sentit de pertinença i la tendència política a través de mecanismes procedents d’allò transcultural, allò teatral, la farsa, l’artifici, l’abjecte i el psicosexual. Trafica amb signes de tota índole incorporant-los al disseny corporal i estètic proposat des de la transvestida marginal, la diva, la terrorista sexual i el glamour corrosiu.

Aquestes aventures, desdoblaments i exploració vital van produir tres exposicions d’arts visuals i nous mitjans al Centre Cultural d’Espanya a Lima entre els anys 2003 i 2009, amb la conseqüent col·laboració i desenvolupament de llaços afectius i creatius amb aquesta institució. Amb el transcurs del temps, l’atzar i la intrusió en nous espais es van anar produint trobades i cooperacions mil amb altres artistes, músics, videoartistes, cineastes, escriptors, periodistes, fotògrafs, dissenyadors, activistes, teòrics, en fi, un munt de col·laboracions que tenien com a finalitat la cerca d’allò nou i transgressor en un context avorrit i monòton. Ja en la meva nova fase a Barcelona, he desenvolupat col·laboracions importants amb plataformes activistes com Acathi, associacions, ateneus i okupes; plataformes musicals com Frente Sónico Futurista i acoblaments sonors amb Cesko Slovenska, àlies Francisco Estrada, Vyltage, àlies Miguel Rivero, Yvgvlar a duo amb Jordi Flecos; plataformes interventives amb Rosa Silvestre i 1m+kladydi, projectes curatorials amb el comissari independent Alex Brahim, participació en el curtmetratge transfeminista de Linda Pornsánchez, projecte fotogràfic amb Candela Cuervo i altres plans i complicitats a futur.

Vam poder veure, fa poc, una introducció al Pornífero festival que has curat i organitzat a Barcelona. Més enllà de la posada en circulació i visibilització de pràctiques, desitjos i cossos no normatius, i considerant el postporno (o pornopunk, no sé com anomenar-ho) com una eina política que entronca amb la teoria queer: En quina mesura afecta el context geopolític i econòmic la posada en pràctica, els cossos que encarnen la teoria?

El projecte curatorial Pornífero Festival de Videoart postporno Iberoamericà neix com a conseqüència lògica del meu treball performàtic basat, però no limitat, en l’enfocament de les sexualitats alternatives, l’abjecció i la desobediència sexual cap a l’heteronorma. El que va succeir és que gràcies a les xarxes es van anar teixint llaços molt forts de complicitat creativa i dissident amb altres artistes, teòrics, activistes, voyeurs i practicants d’aquesta tendència sexo-política que estableix l’experimentació/exploració com a premissa on els cossos subalterns puguin trobar formes genuïnes de plaer corpo-sexual i audiovisual, i alhora, fer contestació directa al fal·locentrisme i l’heterocapitalisme. El des/encontre i afinitats que podrien haver entre les pràctiques postporno del primer món i Llatinoamèrica es relacionen més enllà de la llunyania geogràfica i cultural, en tant que règims polítics i dictatorials que històricament se’ns han imposat, generant un model geopolític determinat. A més, ha implicat un estat o clima de violència i mort cap aquelles persones que som i ens considerem diferents i crítics amb el sistema heteropatriarcal opressor. Quelcom en comú és l’ús del cos, el sexe i la sexualitat com a motor d’energia el rerefons catàrtic del qual afecta l’entorn privat i públic. Les estètiques poden ser dispars, però trobem concertació en l’ús d’una descàrrega sexual que limita amb el desbordament i allò difús, i es dissemina per l’espai, generant qüestionaments sobre com tractar d’aprehendre la realitat i el món a través del ritu sexual.

Hi ha una cosa que m’agrada molt de la posada en escena performativa en les teves presentacions. Hi ha molta història oral i experiències directes o properes, documents de vídeo, registres fotogràfics, etc. del teu treball o altres persones… Es podria dir que hi ha una voluntat d’arxiu, de documentar la història recent per poder tornar a ser activada o posada en circulació (que en molts casos de les perifèries culturals o LGTB solen desaparèixer, disseminar-se o perdre’s, per pura precarietat, manca de recursos, morts prematures, oblit, etc.). I malgrat aquest caràcter d’arxiu hi ha també molta presència del cos: drag, transvestit, maquillat, història oral i personatges propers, amics, context directe etc., coses més properes al que seria un diari de vida. Podries explicar una mica saquestes relacions, si és que n’hi ha, entre museu, documentació i arxiu versus vida viscuda, cos, experiència?

A partir d’experiències personals, de recopilació obsessiva de material i arxius i voluntat de mostrar i nomenar companys en les lides de la desobediència sexual, he aconseguit produir tres projectes amb format de dossier audiovisual itinerant, a saber: Frau Diamanda: Lluita Subalterna en Drag Art Tr@ns Peruà i Pornífero Festival. Assumeixo que hi ha una lògica temporal i contextual en el disseny de cada proposta partint del meu propi projecte performàtic personal com és Frau Diamanda, la voluntat de col·leccionar i analitzar propostes d’artistes peruans amb alineaments polítics, sexuals i estètics comuns o similars i fins a abordar geografies altres a la pròpia a través de l’ús de la xarxa com contínuum interactiu, on vaig trobar teoria, convocatòries i festivals que confirmaven les meves sospites de no estar sol en la lluita doncs, com a anècdota, ja feia performances psicosexuals des de 1999 de marcada tendència auto pornogràfica i després, amb els anys, vaig poder accedir a la teoria queer o postporno o al concepte de dissidència sexual. El que vaig anar trobant en el camí, si bé va partir del pur instint o desbordament sexual, va anar prenent consistència conceptual i analítica a través del fet concret d’assumir-me com el meu propi comissari, doncs quina millor mentalitat per analitzar el cos transvestit que el mateix transvestit. Sempre he estat molt obsessiva amb la recopilació del meu propi material, aquesta acumulació d’arxiu finalment la vaig donar al MAC (Museu d’Art Contemporani) de Lima i, anecdòticament he de confessar que em vaig sentir un cadàver després d’aquest lliurament i em vaig proposar amb urgència un nou desdoblament arriscat i definitiu: l’exili des d’on començar de zero.

Sovint les mirades més interessants del sub món gai de Barcelona l’han fet personatges que no eren d’aquí; Jean Genet, Ocaña, Nazario. Això ara que ho penso són tot autors d’abans que existís tota la zona gai de l’Eixample… En tot cas, on vull arribar: sóc molt fan de les teves Escenes Catalanes. Tenen una mica de diari (o altra vegada, d’aquesta vocació d’arxiu) i surten bastant de les rutes oficials. ¿Queda alguna cosa interessant a Barcelona? Quina és la teva impressió de l’ambient de la ciutat?

Des d’abans de la meva arribada a Barcelona ja havia decidit tancar etapes importants en la meva vida com el fet de no enyorar en excés la meva família i amics propers. El que vaig poder trobar, inicialment, és la confrontació directa i brutal entre la meva idealització sud-americana d’una ciutat europea cosmopolita i la seva cara real, que encara estic en procés d’explorar i comprendre, on l’estatus d’immigrant suposa capbussar-se en un abisme sense fi de trampes legals, desídia, ansietat i acarnissament econòmic, i no deixem de banda el fet de ser visiblement marika, transvestit, sudaka, cobrissa, precària i exòtica, cosa que podria generar més tensió homofòbica o discriminatòria que, però, fins ara no ha passat. Personalment, experimento una sensació de bona acollida, rotllo, energia i interès cap al meu nou esdevenir en una geografia i cultura altres. Un dels mecanismes que he desenvolupat amb el temps i l’experiència és l’aprehendre nous espais a través del desbordament sexual utilitzant el meu propi cos com a dispositiu de xoc. Sóc un ésser absolutament sexual que posa en pràctica ja no només un discurs o interpel·lació, sinó a més la seva pròpia vida sexual real. Les “Escenes Catalanes” són resultat d’aquest accionar. És el que Barcelona m’ha donat en aquests primers mesos d’inserció, acollida, exploració, prova, assaig i error. Em retrobo a més amb l’escriptura que havia deixat una mica de banda, doncs bàsicament necessitava entrar en estat d’alerta contínua, que em força a crear; l’adrenalina, el desbordament, el caos. Aquesta nova etapa europea que m’imposa xocs culturals, que són el meu nou caldo de cultiu per a la creació. Moltes persones em pregunten si aquestes micro històries són certes o no, i només puc dir que es tracta d’un exercici literari on la realitat i la ficció es fonen un cop més seguint les directrius d’un cos que només troba la veritat a través del sexe. M’encantaria que aquestes micro històries es converteixin en un projecte editorial queer punk.

Alguna vegada m’he preguntat per què no hi ha una escena de cruising o saunes de lesbianes. Diana pornoterrorsita amb altres amigues va intentar fer el projecte “perras horitzontales”, on s’oferien serveis sexuals a dones, però el projecte va fracassar, en gran part a causa de la manca de demanda. Per què creus que el sexe -aquest sexe més a sac- falla entre dones?

El cruising com a pràctica de recreació sociosexual està definitivament en desequilibri entre la comunitat gai i lesbiana. L’home gai manté encara el privilegi copiat o heretat de l’home heterosexual respecte a l’entorn públic pel que el cruising és acceptat i tolerat sense qüestionar-los. El cas del cos de la bio-dona o lesbiana és diferent, encara no es desenvolupa una conducta d’afirmació davant el desbordament sexual femení en espais públics. En aquest punt he de comentar els intents contundents dels projectes Perrxs Horitzontales i del Col·lectiu Post Op de Barcelona i de pas comentar l’experiència meravellosa que vaig tenir a Worm, espai d’art a Rotterdam, Holanda, on es va projectar el film “When we are together , we can be everywhere” de la cineasta alemanya Marit Osberg on s’aborda el tema del cruising de lesbianes queer punk a Berlín, és esplèndid, us el recomano.