Entrevista amb Moritz Küng. Sobre llibres i el seu valor

Moritz Küng es mou molt mentre parla, com si les idees es regiressin dins seu i empenyessin per sortir a fora de la seva figura elegant i tracte exquisit. Comissari d’exposicions i editor de llibres, va ser responsable del Campus d’Art Internacional deSingel a Anvers (2003-2011), on va desenvolupar projectes com “Curating the library” (Comissariar La Biblioteca). El seu nom també va aparèixer a la premsa catalana per ser el director en funcions del Canòdrom de Barcelona (2010-2012). Ha comissariat i editat nombroses exposicions i catàlegs, tals com el Pavelló de Bèlgica, la 25a Biennal Internacional d’Art de Sao Paulo (2002) i la 11 Biennal d’Arquitectura de Venècia (2008), on al 2010 va ser Membre del jurat per al Lleó d’Or. Li agradaria passar la major part del temps investigant sobre artistes que fan (molts) llibres d’artista.

M’agradaria evitar la típica pregunta sobre “què és un llibre d’artista”. S’ha preguntat abans i la resposta és sovint massa àmplia. En canvi, voldria preguntar-te per què, en la teva opinió, alguns autors necessiten fer un llibre d’artista?

Potser seria millor demanar-ho a un artista! Però ja que recentment he treballat en estreta col·laboració amb dos artistes molt diferents amb la publicació del catàleg raisoné dels seus llibres (en ambdós casos amb més de cent entrades), m’agradaria citar-te’ls als dos. El nord-americà Peter Downsbrough, amb qui vaig publicar “The Book(s)” al 2011, una vegada va dir: “No m’agrada el terme “llibres d’artista”. Prefereixo anomenar-los simplement. “llibres”: mai es parla de llibres d’escriptors! (…) Un llibre és un volum com qualsevol altre, i per tant, un possible suport al meu treball. És important fer-ho econòmicament assequible. No hi ha cap raó per a que sigui més car que qualsevol altre. Per mi, es tracta d’ una obra en si mateixa, a l’igual que les altres obres”. Per a Downsbrough, fer llibres no és més que una altra forma d’expressió.

L’austríac Heimo Zobernig, amb el que just acabem de publicar “Books & Posters” – ho veu d’una altra manera: “Els llibres d’artista són petites coses belles. Ofereixen profunditat sobre la manera en què pensa l’artista, giren regles de disseny convencional i trastornen els nostres hàbits de lectura establerts (…). També plantegen problemes per al mateix artista, ja que només poden produïts, adquirits i distribuïts amb un enorme esforç. En qualsevol cas, els llibres d’artista sovint demostren que les petites coses belles també poden costar una gran quantitat de problemes”. Suposo que per a Zobernig el llibre és més aviat una massa crítica que li permet definir altres límits. I aquests límits són sovint borrosos.

Així que és com un vehicle, una eina… per poder fer altres coses?

Crec que si! Fer un llibre implica altres destreses, altres tècniques. És una obra que té un altre aspecte, al final. Per a molts artistes que conec, el llibre no és només un llibre, és també un espai, un volum, un objecte… una seqüència de pàgines i una seqüència d’espais.

Des 2014, ets assessor de continguts per ArtsLibris, i des de l’any passat amb Mela Dávila.

En efecte, però Mela (la meva estimada co-curator) per desgràcia ja no podia dedicar-se a aquesta 7a edició causa d’altres compromisos.

A partir de la tasca que vau fer junts, o a nivell individual, quins criteris et farien dir que un llibre val la pena?

Com saps, tot en art és molt subjectiu i aquí rau la bellesa de tot plegat. No hi ha tal cosa com una sola veritat. Crec que val la pena parlar de cada llibre que s’ha publicat des de Gutenberg però personalment, no estic interessat en l’èxit de vendes. Estic interessat en el llibre que porta a una idea simple o específica i que representa una visió molt particular. Aquest llibre no és necessàriament bo o bell i pot fins i tot ser un fracàs. Permet-me citar-te a una altra persona, l’arquitecte holandès Rem Koolhaas, que va declarar, en motiu de la seva conferència a Curating the Library: “essencial a l’hora de triar els llibres és l’atzar i la casualitat. Existeix de fet un propòsit, però en nou de cada deu casos està limitat pel temps i les necessitats espontànies o emergències. Mai he comprat un llibre sense sortir de la botiga amb un altre més”. I jo estic totalment d’acord amb això; el llibre que val la pena no és el que és perfecte, sinó el que és urgent.

Per al simposi que organitzo a ArtLibris, que arriba a la seva tercera edició aquest any, he demanat als convidats un cop més que portin amb ells el seu llibre d’artista “favorit”. Sé que això pot ser una pregunta impossible, però crec que ajuda en certa manera el públic a entendre com d’àmplia i diversa pot ser la definició del llibre d’artista; o com de subjectius i individuals són els motius.

Si et convidéssim a un simposi i et féssim triar un llibre…

Bé, ja ho vaig fer que amb motiu del projecte Curating the Library que vaig desenvolupar del 2003 al 2009. Consistia en una sèrie de conferències al centre d’art deSingel a Anvers. Cada mes convidàvem a dues persones seleccionades a presentar els seus llibres favorits, amb el que podien gastar-se 400€. Artistes, arquitectes, coreògrafs, historiadors, filòsofs, escriptors etc. van ser convidats a comentar les seves opcions, que entraven a formar part d’una biblioteca en constant expansió. Després de 110 conferències individuals la biblioteca havia adquirit més de 1500 títols. Doncs bé, la primera conferència la vaig fer jo, i em vaig adonar de quant de difícil era triar o seleccionar els meus favorits. L’any 2003 vaig presentar llibres relacionats amb els conceptes de temps, espai i enciclopèdia (entre ells títols d’artistes com Stanley Brouwn, On Kawara, Jürgen Teller, Martin Kippenberger i el filòsof Franz Xaver Baier). Si em demanessin fer el mateix avui, la selecció seria per descomptat diferent.

Quin llibre hauria d’incloure, per exemple?

Fa algun temps vaig descobrir un llibre que s’ha convertit en molt apreciat per mi: L’ordre de les coses: Una arqueologia de les ciències humanes de l’artista finlandès Mikko Kuorinki [[The Order of Things: An Archaeology of the Human Sciences. (Karslruhe: Mark Pezinger Verlag, 2012, 432 pàgines, 12 €).]]. És un llibre de butxaca amb una transcripció del text original de Foucault, però amb totes les paraules que figuren en ordre alfabètic. Per descomptat, aquest és un llibre il·legible – una cosa que em té fascinat últimament – però un gran concepte artístic i visual.

Et consideres col·leccionista?

‘El curiós és que no! Ser un bibliòfil et converteix en una mena de col·leccionista, però jo no tinc l’obsessió o el fetitxisme que té un col·leccionista normalment. Jo no busco condicions impecables d’edicions especials signades… Per a mi és com per a Peter Downsborough: és només un llibre.

Tornant a Arts Libris; com seleccioneu els expositors / participants?

Principalment, el que vam intentar establir la Mela i jo va ser la internacionalització d’aquesta fira. El clima a Barcelona és molt favorable al llibre i la ciutat és un gran lloc per visitar. Hi ha una gran quantitat d’editorials independents, i hi ha la celebració de Sant Jordi, que almenys per a mi és un fenomen molt exòtic (ciutadans venent llibres i flors!). La nostra intenció era involucrar més editors estrangers i també editorials amb una especial atenció als llibres d’artista. L’any passat la participació internacional va augmentar en un 20% i aquest any segueix així.

Una altra cosa que has desenvolupat per a Art Libris és la implantació d’un premi especial que proporciona alguns fons per a una publicació, en lloc de l’edició, per exemple, d’un catàleg de la fira. Iñaki Bonillas va ser el primer artista que vau publicar, amb Hielos – Picos, seguit per Martin Vitaliti. Hi haurà un tercer?

Sí, la sèrie AL que vaig proposar a la directora de la fira Rocío Santa Cruz continua, però no es pot dir el nom de l’artista seleccionat per al tercer llibre; es donarà a conèixer durant o després de la fira. Aquesta sèrie es va iniciar d’una manera força espontània: en aquell moment Iñaki Bonillas tenia una exposició a Projecte SD, que mostra un treball directament relacionat amb un catàleg històric d’una exposició col·lectiva de Seth Siegelaub, l’anomenat Xerox Book, i més concretament amb una aportació de Carl André. Atès que aquest treball tenia el potencial de ser formatat en una publicació modesta – els recursos són bastant limitats- vam demanar a Bonillas fer una proposta que finalment va incloure una altra sèrie. La producció d’un llibre com Hielos – Picos és una cosa, la seva distribució és una altra, i aquí ArtsLibris hem estat molt afortunats en ser capaços de coproduir aquest llibre amb Walther König a Colònia, assegurant-ne la distribució internacional. El llibre de Martin Vitaliti titulat 360º, un còmic conceptual, serà distribuït també per König.

Com a part de la teva tasca com a assessor -i productor- de contingut a la Fira AL a l’Arts Santa Mònica, també has creat una exposició que l’acompanya. L’any passat es va dedicar a les cobertes. De què va l’exposició d’aquest any?

L’any 2014 es va posar en marxa el Simposi Internacional ArtsLibris, el 2015 la publicació AL-Series i una petita exposició (This is the cover of the Book). Aquest any, al febrer, ArtsLibris també va llançar un satèl·lit a Arco Madrid, incloent junt amb 15 expositors una petita exposició de llibres d’artista, Amerikaner / Europäer que es podrà veure ara a la fira de Barcelona. I a més d’això, ArtsLibris presentarà, en col·laboració amb Arts Santa Mònica, per primera vegada una “gran” exposició al segon pis. El títol d’aquesta mostra és bastant llarg i complex, i prové d’una de les obres exposades: Deixa’t distreure del que estàs llegint en aquest mateix instant i portar-te a una altra situació … Imagina’n una en la que el més probable és que no hagis estat mai. Bàsicament, l’exposició tracta de la mutació d’una obra -escultura, pintura, text, fotografia, etc- en un llibre, o viceversa. A través d’una configuració en parells, veiem com una idea o concepte en particular es mostra a través de dos mitjans diferents. L’exposició compta amb quinze artistes (entre ells Koenraad Dedobbeleer, Sandra Gamarra, Dora García, Aglaia Konrad, John McDowall, Francesc Ruiz, Yann Sérandour, Richard Venlet, Cerith Wyn Evans … i Picasso!). En alguns casos, el llibre es presenta com una escultura en si mateixa (com amb Stanley Brouwn, James Lee Byars i Gilbert & George). La meva intenció bàsica és fer que la gent prengui consciència de la situació del llibre d’artista com una obra artística creïble. Molt sovint, crec que les persones subestimen el “valor” d’un llibre d’artista perquè no és una obra única.

I el títol de l’exposició?

El títol prové d’una obra de l’artista gal·lès Cerith Wyn Evans que es presenta a l’exposició. Consisteix en una frase escrita en neó que cita una frase de Guy Debord. La frase és, almenys per a mi, un símptoma del que passa quan es llegeix un llibre, i demostra el poder de la paraula escrita perquè el lector pugui entrar en una altra realitat. Aquesta obra en particular es va produir amb motiu d’una exposició individual que vaig comissariar el 2009. En aquell temps també vam produir un llibre, que només incloïa aquesta frase i recorda així els llibres “Un coup de dés jamais n’abolira le hazard” de Stéphane Mallarmé (de 1904) i el de Marcel Broodthaers (de 1969), dues figures de referència per a l’artista. El treball de Wyn Evans és un molt bon exemple de com un concepte en particular pot aparèixer en diferents formes, com un llibre i com un objecte.

Has treballat i viscut en diferents contextos europeus, sobretot a Àustria, Països Baixos, Bèlgica, i Suïssa, però el 2010 et trasllades a Barcelona. Després del singular projecte que vas comissariar a Projecte SD al 2012-2013, The Umbrella Corner, t’has involucrat en el projecte The Whole Hole Hall. De què es tracta?

TWHH és un projecte d’un grup de persones del qual formem part els arquitectes de Maio, el dissenyador Curro Claret, i jo mateix. Barcelona té tota una escena artística alternativa interessant, i aquesta escena és també molt crítica amb l’oficial, la institucional. Silvia Dauder, a qui considero una de les figures més inspiradores a Barcelona, estava buscant, el 2015 una seu per organitzar una conferència amb motiu de l’exposició de Koenraad Dedobbeleer a la seva galeria. Això va ocórrer al mateix temps que Guillem López, de Maio, i jo discutíem la possibilitat d’iniciar un espai alternatiu. L’oficina de Maio tenia aquest espai d’emmagatzematge, d’alguna manera inaccessible, que es troba a una alçada de 3 metres al costat de la seva entrada principal. La idea de la Silvia era presentar el fanzine “UP” que Koenraad havia editat juntament amb el seu amic, l’arquitecte Kris Kimpe, i una cosa va portar a l’altra. Vam decidir llançar la revista l’1 d’abril 2015 “allà dalt” en aquest petit espai d’emmagatzematge i el vam anomenar The Whole Hole Hall. Aquest nom tan “joyceà” reflecteix perfectament les condicions d’aquest espai: és un forat (hole), que es troba en una sala (hall) que forma un tot (whole). Dit això, iniciar un espai és una cosa, programar-lo és una altra molt diferent. Un any més tard (!), l’1 d’abril de 2016, vam muntar la nostra segona presentació amb una conferència, llibre, i “exposició” d’Oriol Vilanova. I de nou, va estar molt concorreguda i va demostrar que hi ha, pel que sembla, una necessitat a Barcelona per a aquest tipus de lloc informal.

¿I què ve després?

Suposo que una exposició a Brussel·les a la tardor i un tercer llibre de llibres, però encara he de concretar el / la artista amb qui m’agradaria comprometre’m a realitzar una empresa d’aquest tipus.