El llegat de les escriptores pioneres

Aquest podcast està dedicat a escriptores pioneres que van haver de viure grans dificultats per tal dde donar a conèixer la seva obra. Des de grans obres avui àmpliament reconegudes, però denostades en el seu dia, com Cims Borrascosos, d’Emily Brontë. Fins a la nostra Rosalía de Castro, una dona que no només va ser pionera de la poesia espanyola sinó també en portar el gallec a l’avantguarda literària. 

Aquí podeu trobar un resum del contingut del podcast:

És veritat que les dones llegim i escrivim més, però segons estudis recents, del total d’obres registrades a Espanya el 2021, les escrites per dones no arriben al 30%. Això continua per diversos motius: falta d’oportunitats editorials, desigualtat insistent en premis literaris i el llast d’estereotips de gènere. Tot i que moltes més dones ens dediquem a l’escriptura, publiquem i editem menys, i accedim a menys llocs de treball en l’àmbit editorial. Hi ha una forca centrífuga masculina ancestral que continua esclafant i fent ínfim, proporcionalment, el nombre de dones que poden exhibir o difondre la seva obra.

Si així són les coses ara, segles enrere eren pitjor. A l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX, a Haworth, Yorkshire, en uns erms inhòspits i insalubres van créixer les germanes Brontë i el seu germà Patrick, a qui deien Branwell en honor al cognom de la seva mare, qui va morir quan eren molt petits (l’Emily tenia tres anys i l’Anne, uns mesos). Quatre anys més tard, van morir les seves dues germanes grans, Maria i Elizabeth (10 i 11 anys respectivament), per tuberculosis. Aquest ambient físic i emocional va marcar les seves curtes vides amb malaltia, sofriment, pèrdua i mort.

L’única cosa reconfortant va ser l’amor per la literatura que el seu pare, el reverend Patrick Brontë, els va saber inculcar. A casa seva circulaven publicacions com Blackwood’s Magazine, que els va permetre admirar a escriptors com Lord Byron o Walter Scott. Llegir i escriure era el seu mètode per escapar. Això era inusual entre les dones victorianes, que tenien com a màxima aspiració casar-se i dedicar-se a les feines de casa.

Potser per això, les germanes Brontë eren considerades ‘dones adustes’. Emily, descrita com a ‘hermètica’, no parlava quasi amb persones alienes a la seva família, cosa que va fer que s’especulés sobre una possible síndrome d’Asperger. També se les considerava poc agraciades segons els cànons de l’època i, com a filles d’un pastor modest, no tenien cap dot. El seu pare només va enviar a estudiar al fill baró, així que elles es van dedicar a l’ensenyament com a professores i institutrius, deixant clar que el matrimoni els importava un pebrot.

Un dia, en una sessió literària, van decidir publicar els seus poemes per guanyar una mica de diners. Però a l’Anglaterra de l’època, només els escriptors podien aspirar a allò; es considerava que les dones no estaven capacitades pel treball intel·lectual. Per esquivar prejudicis i que l’atenció caigués en l’obra i no en el gènere de l’autor, moltes es veien obligades a utilitzar pseudònims masculins. No va ser el cas de Jane Austen (que va morir el 1817, quan les Brontë van néixer), qui va publicar les seves novel·les Sentit i sensibilitat o Orgull i Prejudici amb la firma ‘By a Lady’ (‘D’una dona’), un pseudònim genèric que no amagava la seva condició femenina, però sí el seu nom. La seva autoria no es va revelar fins després de la seva mort. Mary Shelley va publicar la primera versió de Frankenstein amb el nom del seu marit, Percy Shelley, tot i que el 1831, amb la versió revisada i definitiva, ho faria amb el seu nom. La gran pionera fou l’anglesa Margaret Cavendish, qui al bell mig del segle XVII va publicar les seves obres filosòfiques, científiques i de ficció amb el seu propi nom.

Les Brontë van signar el seu poemari amb els noms de Currer, Ellis i Acton Bell. Les crítiques no van ser dolentes, però les vendes sí. Llavors van decidir escriure cada una una novel·la. El 1847, Charlotte (30 anys) va publicar Jane Eyre com Currer Bell; Anne (27) va pubicar Agnes Gray com Acton Bell, i Emily (29) va publicar Cims Borrascosos com Ellis Bell.

“No sé si és una particularitat meva, però gairebé sempre que faig la vigília a la cambra d’un mort soc feliç, si no he de compartir el deure amb ningú que es lamenti frenèticament o estigui despertat. Albiro un repòs que ni la terra ni l’infern no podran trencar, i sento la promesa d’una posteritat inacabable i lliure d’ombres —de l’eternitat o el mort acaba d’arribar— en què la durada de la vida serà tan infinita com l’abast de l’amor i la plenitud de la joia.

(Fragment de Cims Borrascosos (títol original Wuthering Heights), 1847)

L’acollida dels ‘germans Bell’ va despertar l’interès i morb. Van ser molt comentades, sobretot pel “llenguatge groller, violència i brutalitat”, la seva “rudesa i indecència”, tot i que també se’ls va reconèixer la força i l’originalitat, especialment en els personatges femenins, que no eren passius, sinó complicats, intel·ligents i rebels. A la Charlotte li va anar bastant bé amb Jane Eyre, però Cims Borrascosos va ser molt criticada per la seva obscuritat i amoralitat, suggerint alguns crítics (homes) que l’autor havia de ser un home depravat. Van passar molts anys fins que la novel·la d’Emily va ser considerada una obra mestra. Ella mai va poder fruir-ho: un any després de publicar, va morir el seu germà Branwell, a qui va destruir l’alcohol i l’opi; Emily, profundament tocada, va morir de tuberculosis tres mesos després, la mateixa malaltia que es va emportar l’Anne el maig de l’any següent

“Oh, no vull seguir les regles de l’art! Els meus pensaments són rodamons, la meva imaginació errant i la meva ànima només queda satisfeta amb impressions.

                  Mai ha dominat la meva ànima l’esperança de la glòria, ni he somiat mai amb llorers que oprimeixin el meu front. Només càntics d’independència i llibertat han balbejat els meus llavis, encara que al voltant hi hagués sentit, des del bressol, el so de les cadenes que havien d’atrapar-me per sempre, perquè el patrimoni de la dona són els grillons de l’esclavitud.”

Aquestes eren les paraules d’una escriptora del segle XIX no àmpliament reconeguda fins a mitjans del XX, pionera de les lletres hispanes, en elevar la llengua gallega a la literatura i en defensar els desfavorits: Rosalía de Castro.

Filla natural d’una jove de la noblesa vinguda a menys i d’un sacerdot, va néixer el 1837 i va ser criada per les seves tietes paternes fins a l’adolescència. Ser conscient dels seus orígens la va marcar amb una profunda tristesa. A això es va sumar una salut delicada, la pèrdua d’alguns dels seus set fills i una situació econòmica precària amb el seu marit, l’escriptor i periodista Manuel Murguía, qui sempre li va donar sopor i va publicar els seus poemes. Aquests problemes els obligaven a canviar de residència sovint. Però la seva obra està tintada de tristesa, pessimisme i melancolia.

Rosalía es va nodrir literàriament de les lectures que la seva mare li proporcionava i, abans, de la rica tradició oral gallega (cantigues i coples) que va escoltar durant la seva infància. Això la va inspirar a escriure versos en gallec en un moment en què aquesta llengua només estava vinculada al món rural, no al literari.

Les seves obres més rellevants van ser Cantares gallegos (el primer llibre imprès d’envergadura creativa escrit íntegrament en gallec), Follas noves (on retrata la realitat de les dones pobres, excloses i abandonades) i En las orillas del Sar (amb un al·legat ecologista contra la destrucció de l’entorn natural). Va ser una escriptora totalment avançada al seu temps.

Fou audaç i sensible per expressar els seus sentiments i molt solidària. En els seus poemes va mostrar preocupació per les dures condicions dels pescadors i agricultors. La denúncia social contra el classisme i l’exclusió sempre va estar present, fent especial èmfasi en la discriminació que sofrien les dones. No va ser feminista en el sentit d’activista, però la seva vida i obra són un manifest coherent d’independència intel·lectual i capacitat creativa crítica amb l’època i el tracte repressiu cap a les dones. En articles periodístics va denunciar actituds masclistes i tradicions gallegues que menyspreaven a les dones.

Va ser catalogada com existencialista pel seu estil original i complex per parlar del seu jo íntim, del dolor i la soledat. Juntament amb Bécquer, va ser precursora de la poesia moderna a Espanya. Els seus versos van influir en Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez o Antonio Machado. Va ser la gran veu femenina del segle XIX, i la seva profunditat i compromís la fan eternament actual i un referent per autors d’avui dia.

Les seves últimes paraules abans de morir van ser: “Obre la finestra que vull veure el mar.”

(Image de portada: Retrat de Rosalía de Castro, IanDagnall Computing / Alamy vía Aci)