Especial ACCA: Entrevista a Federico Campagna

Federico Campagna és un d’aquells pensadors que són vent per a les teves veles. Autor de The Last Night: anti-work atheism adventure (Zero Books, 2013) (La darrera nit, l’aventura de l’ateisme anti-treball)[[http://www.zero-books.net/books/last- night]], està treballant actualment en un altre llibre sobre la màgia i la creació d’una nova realitat. Ell veu la llum dins de la foscor (de la última) nit, i de les seves respostes emergeix una mena d’energia neta. Una esperança màgica per a la intel·lectualitat contemporània, que hauria d’estar, com ell suggereix, no relacionada amb el seu temps present, sinó amb un futur utòpic -i millor-. Campagna treballa com a director de drets a Verso Books a Londres, i és també un estret col·laborador del filòsof italià de l’”Autonomia”, Franco Berardi ‘Bifo’. En el mateix brillant 2009 en què va començar l’esmentada col·laboració, va co-fundar la plataforma multilingüe per a la teoria crítica “Through Europe[[https://th-rough.eu/]]”.

M.V. Estàs convidat al Simposi de l’ACCA d’aquest any, que es titularà “Subjectes en venda: precarietat laboral i pràctiques professionals del món de l’art”. Assumim que el punt de referència és molt diferent si considerem el context anglès (Londres), on vius actualment, i el context català (Barcelona), on t’han convidat a venir; mentre és sabut que Anglaterra té una política cultural força independent i celebratòria, els contextos espanyol i català estan experimentant, si és que ha estat mai diferent, un llarg hivern cultural. Si li afegim a la falta de respecte històric per la (diguem-li) “alta cultura” i la independència artística que hem heretat del temps de Franco en el context espanyol, els recursos públics han estat, en els darrers anys, més escassos que mai. Personalment no he experimentat un moment millor, però la gent diu que ho era … potser fa 15 anys. D’altra banda, podem entendre també que els crítics i curadors són un perfil parasitari -sempre “depenem de”-. Si podem acceptar això, per què seguim parlant de la precarietat en les pràctiques professionals en el món de l’art? Significa això que creiem que treballem més (i millor) del que es considera? Significa això que hem de començar a pensar i viure la nostra realitat de manera diferent?

F.C. No crec que Londres representi un oasi de vitalitat cultural i de respecte per l’alta cultura. Al contrari. Igual que tot el món occidental, del qual n’és un dels centres, Londres està infestada d’una nova onada d’anti-intel·lectualisme i conformisme cultural. Molt d’això té a veure amb el que entenem per “cultura contemporània”. El que és contemporani és veritablement “del seu temps”: està en línia amb el seu propi moment històric, i només pretén representar-lo de la manera més precisa possible. El conformisme està així implícit en la cultura contemporània, ja que el mateix acte de conformar-se al present (i, per tant, indirectament, de glorificar-lo com l’únic present possible) està implícit en la mateixa noció de ser contemporani.

El món occidental contemporani sembla haver expulsat gairebé per complet la cultura humanista i, amb ella, la idea de la perfectibilitat humana com a finalitat ètica última. No serveix de res el perseguir l’alta cultura, perquè realment no hi ha diferència entre l’alta i la baixa: i no hi ha diferència, perquè aparentment no hi ha cap lloc més alt on anar que l’aquí. És tot un exercici per matar el temps amb seguretat abans de morir, possiblement evitant destruir el nostre planeta en el procés. Una cultura que és contemporània a aquest esperit de la nostra època és necessàriament una anti-cultura. És simplement una qüestió d’administrar entreteniment per a les masses mortals mentre treballen el seu camí a la tomba. Els llocs d’animadors, curadors i artistes són molt baixos a la llista: les seves coses no són molt divertides (encara que sovint tracten de competir amb parcs temàtics i programes de comèdia) i la seva contribució a l’economia en general és molt marginal. La seva marginalitat és completament comprensible.

Si un volgués reviure el seu rol, podria immediatament pensar en millorar la seva oferta a la seva audiència contemporània al llarg de la línia de la cultura del nostre temps. Dit d’una altra manera, hauríem de replantejar-nos què fan els artistes, els escriptors, els músics, etc., i el que podem dir amb cultura. ¿La cultura ha de ser ‘del seu temps’, si ‘el seu temps’ és un abisme de cruel mediocritat i estupor nihilista? ¿Com podem començar a parlar d’un temps i un món que no és el present? I si ho féssim, ¿estaríem fent cultura? En altres paraules, la qüestió del «treball cultural» en la seva declinació contemporània no mereix més atenció que qualsevol altra qüestió relacionada amb l’ocupació en qualsevol camp: no hi ha res especial o únic en la creació de la cultura contemporània. Però si volem discutir la possibilitat de crear un nou tipus de cultura i, per tant, un nou tipus de creadors de cultures, primer hem de començar a parlar de la creació d’un nou tipus de realitat. Hem de sortir del nostre temps actual i mirar cap a un temps que no és només “contemporani”, o “futur” o “passat”, això és realment un altre moment. Això és, penso, la nostra tasca i desafiament d’avui dia.

Al teu llibre The Last Night: anti-work atheism adventure (Zero Books, 2013), afirmes que el treball és la nova religió, i la manera en què la gent es relaciona cada vegada més i més intensament amb ell, una resposta a aquesta “obediència” -per posar-ho en els teus paraules- de la qual no podem escapar: Nosaltres, com a humanitat, estem constantment buscant retre homenatge a aquestes “abstraccions normatives” (alguns en diuen ideals, d’altres podrien entendre el concepte més ràpidament si ho anomenem Déu, Nació o Treball). També defenses, com distanciament autònom definitiu d’aquesta obediència, un “ateisme radical”, que ens alliberarà d’aquestes abstraccions normatives convertint-nos en “malgastadors”, una etiqueta que suggereixes per definir una modalitat ètica de subjectivació respecte de la comunitat -o el món en que vivim. En un camp de treball (i pensament) tan exageradament simbòlic, com podem aconseguir defensar els crítics basats en la cultura i, tot i això, malbaratar (o parasitar) el nostre context més proper?

El subtítol del meu llibre esmentava una forma d’“ateisme radical”. Però, com sol ser el cas, quan l’ateisme és portat a l’extrem, es troba paradoxalment molt a prop del pensament religiós. Quan parlava de malbaratament, advocava per una relació de desafecció cap a les “abstraccions normatives” del món, que no està massa lluny de la sospita vers el “món”, a l’origen de diverses experiències religioses -particularment amb els gnòstics.

La meva invitació s’orientava a considerar l’aparell lingüístic que manté unit el nostre món pel que és: un mer llenguatge més que la totalitat de l’existència. Sobre aquesta base, un pot relacionar-se amb les demandes emeses per les abstraccions normatives del dia (treballa! consumeix! diverteix-te! juga! odia!) amb certa distància. No és una distància crítica (no té sentit intentar provar com incorrecte quelcom que, com el llenguatge, és constitutivament veritable només en referència a si mateix), sinó una distància emancipadora.

Tanmateix, si volem desenvolupar aquesta distància, aquesta distància dilapidadora entre nosaltres i el llenguatge que governa el nostre món, necessitem tenir alguna cosa que sobrepassi i escapi d’aquesta xarxa lingüística. Mentre som reductibles a les nostres definicions lingüístiques (les nostres dades i identitats), som necessàriament incapaços d’escapar del parany. Necessitem mirar cap a un altre costat, cap a l’«inefable», per trobar un terreny des del qual puguem actuar a distància, i així puguem iniciar un procés d’emancipació.

Encara que això no és una cosa que he discutit en el meu llibre anterior, és la part central d’un nou llibre sobre ‘màgia’ que estic escrivint actualment. Crec que la creació d’una nova realitat comença amb la identificació d’un principi de realitat alternatiu: si el principi de realitat central de la nostra època actual és el llenguatge absolut (vegeu, per exemple, l’omnipresència del llenguatge de les finances, la informàtica i les noves tecnologies), el nucli d’un sistema alternatiu ha de ser el camp de l’inefable. Si no identifiquem un nou principi de realitat, no aconseguirem crear un nou sistema de realitat, i sense un nou sistema de realitat, literalment no hi ha esperança d’afectar cap canvi substancial al nostre món, especialment si volem empènyer cap a qualsevol forma d’emancipació.

Si us plau, corregeix-me si m’equivoco: com anarquista “utilitarista”, has defensat l’existència d’un “Estat” en termes d’ús pràctic: a més de viure junts “en pau”, és útil tenir una educació pública, un sistema de salut públic, un sistema de transport públic. També has defensat una posició anti-Brexit. Tant de bo no fos així, però en lloc d’una cohort d’individus intel·lectuals que funden la seva convivència en termes de “camaraderia”, per utilitzar els teus termes, el que veig ara, a la llum dels recents esdeveniments (el senyor Trump va esdevenir el 45 ° President dels Estats Units, quan es formulaven aquestes preguntes), és una societat occidental cada vegada més auto-encadenada a les aparences, vertiginosament egoista i centrada en les reflexions superficials i de curt termini. En aquest sentit, Trump s’ha convertit en una mena d’”abstracció normativa”, la personificació d’aquell rude xèrif que molta gent esperava, aquest “Messies” l’arribada del qual resoldrà instantàniament els seus problemes. Les ments i els esperits de les persones semblen ser avui més petits, i el seu abast més estret. És això un pas previ a alguna cosa? On s’ha de situar la crítica contemporània? On s’està produint o amagant l’art contemporani -entès aquest com l’art de “el seu temps”? On hem de exigir-lo?

No sé quina mena d’anarquista sóc. Potser un anarquista individualista, o un de “funcional”? En qualsevol cas, les meves posicions polítiques en aquest moment tenen a veure no tant amb l’anarquisme directament, sinó amb un intent de crear o mantenir les condicions en què un treball d’emancipació sigui encara possible. Si imaginem el món com governat per persones com Theresa May, Marine Le Pen, Donald Trump, Recep Tayyip Erdoğan i altres, podem veure immediatament quin tipus de prioritats es perseguiran. Tindrem una forma de capitalisme nacional de la mateixa manera que teníem el nacionalsocialisme fa gairebé un segle. Si amb una mà conserves la ideologia de la Tècnica (com en la reducció de tot a un mer instrument per a l’expansió sense fi de la producció) mentre que amb l’altra exhumes els dimonis de la xenofòbia i la paranoia assassina, el resultat és una cosa molt lletja. No fa falta molt per veure-ho, ja que no es necessita molt per adonar-se que anem exactament en aquesta direcció.

En moments històrics com aquest, crec que també són crucials aquelles institucions febles i còmplices que representen al Weimar d’avui. Per exemple, la UE tal com és actualment no és un far d’emancipació. No obstant això, és una de les molt poques institucions que al mateix temps porta una espurna d’aquesta energia humanista que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial, alhora que va ser capaç d’actuar com katechon (en teologia, el “poder de retenció “que retarda l’apocalipsi). Per descomptat, res d’això serà suficient a llarg termini: és només una manera de guanyar una mica de temps, mentre tractem d’organitzar la nostra resposta als esdeveniments.

Com he dit abans, crec que el veritable desafiament en aquest punt és més cultural que polític, i encara més fonamentalment, a nivell de sistemes de realitat. En aquest sentit, els creadors de la cultura tenen un paper tremendament important – un paper, per descomptat, que només pot complir-se en la mesura que deixin de ser “contemporanis” al seu temps històric. Necessitem aprofundir en la profunditat de la imaginació, buscant noves estructures sobre les quals puguem crear una realitat alternativa que puguem oferir com una alternativa mitològica a l’actual mitologia de la Tècnica i del capitalisme nacional. Hem de recular davant representacions “iròniques” del conformisme i de la temptació de cedir a les abstraccions normatives del nostre temps. Crec que ens hem d’atrevir a proclamar que ens cal una cultura veritablement alta, perquè certament hi ha un món més alt i millor que aquest que podem crear, i gent millor que nosaltres que pot existir algun dia.