Estat de vigilància, estat de terror

No és nou. Vivim sotmesos a una mena de panoptisme tecnològic. La generalització de les xarxes digitals de comunicació ha comportat un refinament de les estratègies de control sobre nosaltres. I això ha estat possible, en bona mesura, gràcies a dades que nosaltres mateixos proporcionem sobre la nostra persona. El fet de viure en una societat híper-connectada ha provocat que la informació sobre les nostres idees, els nostres hàbits i la nostra forma de vida cada vegada es trobi més exposada. En utilitzar diferents dispositius connectats a les xarxes digitals de comunicació, alliberem de manera més o menys conscient dades sobre els més variats aspectes de la nostra existència. Però no només revelem informació quan expressem les nostres opinions i els nostres gustos a les xarxes socials, també ho fem quan portem a terme tasques aparentment tan trivials com, per exemple, traçar una ruta al mapa mitjançant aplicacions com Google Maps; compartir una imatge georeferenciada amb el nostre mòbil; localitzar continguts mitjançant cercadors o, simplement, realitzar trucades telefòniques o enviar missatges via WhatsApp. Com s’ha advertit en diverses ocasions, les dades que alliberem ajuden a perfilar patrons que serveixen per descriure el nostre comportament i, fins i tot, predir la nostra conducta futura, el que pot ser utilitzat tant per a finalitats comercials com policials o militars.

Sense ser tan sols conscients d’això, estem cada vegada més exposats a tecnologies de seguiment extremadament avançades. La torre central de l’arquitectura carcerària de Jeremy Bentham està essent substituïda per refinadíssims sistemes de monitorització, capaços de registrar amb gran precisió activitats anòmales en àrees molt extenses. Així, per exemple, l’empresa nord-americana Persistent Surveillance Systems ha dissenyat sistemes de vigilància amb càmeres instal·lades a aeroplans que permeten registrar les activitats realitzades per persones i vehicles durant diverses hores en una àrea equivalent a la d’una petita ciutat. L’objectiu últim consisteix a exposar-nos a la mirada permanent de la càmera, amb el doble propòsit de detectar qualsevol comportament aberrant per la nostra part i el d’evitar que caiguem en la temptació de realitzar alguna conducta impròpia.

Però, potser on el nou panoptisme ofereix el seu rostre més inquietant és en el que podríem definir com la “vigilància col·lectiva”, on el control sobre nosaltres ja no està centralitzat, sinó que s’exerceix de manera granular, per part de les multituds connectades en xarxa. A l’actualitat, la nostra reputació està fortament condicionada per la visió oferta per la resta dels individus que conviuen amb nosaltres a les xarxes socials i les comunitats virtuals; el nostre prestigi depèn en bona mesura dels comentaris i puntuacions rebuts per les nostres creacions a les diferents plataformes d’Internet. Ja no són institucions formals les que ens jutgen: ara aquesta tasca recau en els nostres conciutadans digitals.

D’altra banda, la velocitat amb la què circula la informació a les xarxes digitals pot provocar que qualsevol dada que alguna persona ofereix sobre nosaltres a Internet quedi exposada a l’escrutini multitudinari de forma automàtica. A la societat hiperconnectada, tot individu amb accés a Internet és un potencial informant que pot influir en la nostra reputació. En altres paraules, les tecnologies digitals ens fan transparents i ens mantenen exposats de forma constant a la mirada vigilant dels usuaris de les xarxes.

Vistes així les coses, sembla evident que el gruix de la població viu sota un estat de control permanent. No obstant això, alguns subjectes són capaces d’escapar, encara que només sigui per curts lapses, a la mirada escrutadora del nou panòptic; existeixen individus que aconsegueixen ocupar zones fosques, situades a l’abric dels sistemes electrònics de vigilància. Són les persones que, d’una manera o altra, se situen als marges del nostre món digitalitzat: els delinqüents i els terroristes, els immigrants “sense papers” i, en certa manera, els aturats, formen part d’un conjunt d’individus que s’oculten -encara que només sigui de forma momentània- en punts cecs dels sistemes de control electrònic.

Terroristes, delinqüents i “sense papers” tenen en comú la capacitat d’escapar als sistemes de control policial i judicial. Tots ells ocupen un espai situat als marges de la llei. Els aturats, per la seva banda, se situen fora de l’àmbit de control dels sistemes que regeixen l’organització del treball i, fins a un cert punt, del consum. El seu lloc està més enllà dels sistemes de producció planificada. Ara bé, que aquests indvidus tinguin un lloc marginal en el nou panòptic no vol dir que no exerceixin cap paper en la societat híper-connectada. De fet, la seva existència és fonamental per a legitimar la lògica de la vigilància i el control dels Estats contemporanis. D’acord amb pensadors com Michael Hardt i Antonio Negri, la instrumentalització de la por s’ha convertit en una estratègia fonamental per mantenir l’ordre en el si de les societats híper-connectades. I com sabem, la por de la gent s’ha vingut utilitzant de manera recurrent per imposar polítiques de control social i econòmic en moltes nacions.

Així, la lluita contra el terrorisme i les xarxes criminals internacionals s’ha convertit en argument per retallar drets i llibertats, i per impulsar lleis amb la finalitat última de controlar la dissensió. De la mateixa manera, nombrosos governs agiten el fantasma de l’aturat per imposar polítiques desreguladores i desmantellar drets laborals. La por a no tenir feina (o a perdre-la) s’usa de manera estratègica per a desarticular qualsevol acte de contestació contra el desmantellament de l’Estat del Benestar a Europa i Amèrica del Nord. Tal com afirmen Hardt i Negri: “La por constant a la pobresa i l’angoixa davant el futur són les claus per crear una lluita entre els pobres per obtenir treball i per mantenir el conflicte en el si del proletariat imperial.” [[Michael Hardt i Antonio Negri: Imperi, Barcelona, Paidós, 2002, pàg, 310.]]

No en va, el terror és un dels pilars sobre els quals s’assenta la societat del control. La seva existència és necessària per justificar la persistència i el refinament constant de les estratègies de vigilància que s’han anat imposant en el nostre temps. Necessitem estar atemorits de manera constant davant perills, veritables o suposats, per tolerar un escrutini constant de les nostres vides i el monitoratge permanent de la nostra existència. La por a l’altre -ja cobri la forma de l’immigrant, el delinqüent, el terrorista, l’aturat o les quatre coses alhora- és el que ens fa creure que el control i la vigilància són necessaris, i el que ens compel·leix a tolerar la seva presència amb resignació.