Esdeveniments “Must”

Sembla que el 2017 va més carregat que altres anys, si és possible, de la necessitat d’agafar avions per visitar una fira imprescindible, una mostra necessària, una biennal (- quinquennal – decennal – …) essencial. 2017 ha estat l’any de l’esdeveniment must. Per tot això, com a publicació dedicada al pensament i crítica des de l’art contemporani, a A*DESK ens semblava necessari atendre a aquesta situació amb un número especial que inclogués les més “importants”, si és que aquest qualificatiu significa ja alguna cosa aquí, efemèrides anomenades. I en buscar-ho, en fer-ho, ens hem trobat amb sumptuoses reunions del món de l’art en el vell continent que, ara més que mai, semblen reproduir endogàmics cercles de veneració buida.

Més enllà de propostes individuals o molt concretes, hem rebut opinions oposades sobre la necessitat, els perquès o els resultats d’aquest tipus d’esdeveniment que d’altra banda, semblen no parar de créixer en una tendència aparentment globalitzada d’entendre l’expressió cultural com una ocasió de crear momentum al voltant d’alguna cosa. Un moment que, com a tal, s’esvaeix amb el seu finissage i no assenta ni públic local ni discurs.

Juan Canela obria el mes amb un repàs a la Biennal de Venècia que ha comissariat Christine Macel. Amb “Viva Arte Viva, o la tornada a la fascinació banal del que és humà” Canela remarcava l’accent del discurs adoptat per la comissària francesa així com el distanciament d’aquesta edició de la “Biennale” de temes que podrien haver col·locat en un lloc de discurs i discussió (com a mínim així ho havien intentat anteriors edicions) la complexitat del món o del fet artístic. Si “Viva Arte Viva és una exclamació, un apassionat clam per l’art i l’estat de l’artista. (Si) Viva Arte Viva és una biennal dissenyada amb artistes, d’artistes i per a artistes”, aleshores ens situem inevitablement al costat de tots aquells per als que no és aquesta biennal.

Per la seva banda, Thierry Geoffroy / Coronel, entrevistat per Cecilia Martín en una trepidant conversa, també alertava sobre l’ensopiment actual dels espais artístics, sobre el distanciament, la banalitat dels encontres que “tracten” com a tema qüestions socials i no aprofundeixen, sobre l’endormiscada societat actual.

Igualment crític, Martí Manen a voltes amb l’edició grega de Documenta 14: sobre les oportunitats perdudes d’activació; sobre gestos que havien pronosticat una potència diferent a l’acte que ha resultat; plantejaments brillants amb execucions insatisfactòries; falta d’atenció i detall, manca de profunditat. Pesar per la vacuïtat d’una proposta que no fa altra cosa que trivialitzar un conflicte real mitjançant l’exotització que resulta d’una trobada artística deslocalitzada. (Tindrà raó Thierry Geoffroy amb el dels tancs…)

Només Uta Reindl ens portava bones notícies. En el seu text sobre Skulptur Projekte Münster reclama la necessitat d’aquesta trobada que (ach so!) porta des dels seus inicis contribuint al teixit local i al discurs, per específic que aquest sigui, d’un sector (material i conceptual) de l’art contemporani . Potser sigui perquè Skulptur Projekte sembla saltar-se qualsevol indici d’ímpetu festivaler, i és que una reunió que passa cada deu anys és de tot menys buida.

Acabàvem ahir, amb un text pre-editorial en el qual destaquem una cosa que ens té en mode atent: el retorn de The Justified Ancients of Mumu o The JAMs; artistes interdisciplinaris d’èxit i més punkies que Syd Vicious. Tot d’una el seu caràcter sabotejador de grans principis i el fet de que tornin (gran expectació) ens va semblar que quadrava a la perfecció. Feliç esdeveniment!