Exercicis de distanciamient

Iñaki Bonillas presenta a la Galeria OMR de Mèxic DF el seu últim projecte, “La lluvia llegó al final”, una nova incursió a l’arxiu fotogràfic que va heretar del seu avi, J.R. Plaza, amb el qual l’artista mexicà ha treballat en diverses ocasions. L’exposició replanteja els límits del fet fotogràfic i aborda noves maneres de presentació del material dins l’espai de la galeria.

La instal·lació de Bonillas reconfigura l’arquitectura de l’edifici de la galeria de manera molt subtil, introduint-hi línies diagonals que irrompen en les estades i fracturen els espais. Apareixen noves variables geomètriques que en certa manera trenquen una presumpta uni-direccionalitat del recorregut i de la mirada.

Podria ser la última vegada que l’artista treballa amb l’arxiu del seu avi, que va morir l’any 2000 deixant a la família un impressionant llegat fotogràfic, que comprenia fins i tot exemplars de finals del segle XIX, heretats per ell mateix d’altres familiars. La mort de l’avi marca una decisió tècnica important: si les fotografies ja existeixen, no cal seguir produint-les. Comença aleshores una fascinació estètica per l’arxiu que passa per diverses fases i es presenta en diversos espais, entre ells la Virreina, l’any 2012 .

La relació entre Iñaki Bonillas i el mitjà fotogràfic és complexa, i parteix dels anys que va passar com a assistent en l’estudi del seu oncle, el fotògraf Carles Somonte, preparant tot allò necessari per a què la foto succeís, però sense estar implicat directament en la seva execució; el que el situa en aquest interstici en el qual es mourà posteriorment la seva pràctica artística. En un espai de proximitat-distanciament respecte al fet fotogràfic.

En el seu treball, la fotografia és una excusa. Una excusa per explorar la forma, la matèria, l’espai, l’arquitectura …, la manera en què els objectes es presenten i es fan visibles.

S’aprecia un intent constant d’anul·lar la narrativitat inherent a la imatge fotogràfica, però el pes atorgat a l’arxiu fa que el mite familiar s’escoli per les cantonades de la imatge. Les connotacions del material són tantes que dificulten que aquest passi desapercebut. Podria traçar, a través de l’arxiu, la història de la fotografia del segle XX, la història d’una guerra, la història d’un exili … El poder evocatiu de les imatges és tal, que entra en tensió amb l’estratègia de distanciament.

A “La lluvia llegó al final”, Bonillas tria 36 fotografies, que tenen en comú el ser fotografies grupals. La major part d’elles daten de la primera meitat del segle XX. Amb el pas dels anys, les fotos de grup aniran desapareixent de l’arxiu, coincidint amb la fragmentació familiar que va derivar de l’exili, primer a França, després a Mèxic.

Hi ha un “estira i arronsa” entre l’artista i l’arxiu, es juga en aquest límit en el que un pot prendre el control sobre l’altre. Es percep una tensió constant. En propostes anteriors, Bonillas ja ha plantejat diferents formes d’allunyament de l’arxiu i de les seves múltiples connotacions.

En un nou intent de desfer-se del material, aplica un tractament de revelat a les imatges en què una part d’elles es perd, s’escorre… Els cossos es fragmenten, els rostres es dilueixen, les històries s’esborren. Es posa un nou fre a la narrativitat. El que realment importa és allò que està més enllà.
Alguna cosa es torça en l’esbossat, una línia processual que de sobte es desvia del seu esdevenir prefixat per donar l’entrada a allò atzarós. Sobre allò que es tapa s’hi projecta la imatge nítida d’allò que no es veu. Es converteix en el més precís, en símbol del que manca, definit només a partir de la seva presència absent.

La proposta de Bonillas obre múltiples vies de reflexió crítica, que competeixen al fet fotogràfic, però al mateix temps ho transcendeixen. L’elecció del display expositiu podria, potser, resultar problemàtica. Funciona arquitectònicament, com element capaç de “modelar” l’espai galerístic. No obstant això, remet de forma massa literal al procés de revelat i assecat, al laboratori fotogràfic, i a la fotografia mateixa. En aquest sentit, la seva justificació es dificulta, tret que ho entenguem de nou com una operació inscrita en aquest estira i arronsa constant que l’artista manté amb allò fotogràfic.