Expiar la Metàfora

Una mica, parlar de la metàfora va ser obligar-nos a rebolcar-nos en l’iconoclasta: enterrar la llengua com el ñandú, però no per por, sinó furgant el sòl en cerca del sentit, anodí i cucat, de la retòrica de la vida. Parlar de la metàfora ha estat una manera d’evocar la discussió de l’intrínsec dels nostres actes, un procés de reconeixement de microviolències que s’expressen en les accions; en la llengua; en les imatges.

Expiar la metàfora fue un poco una excusa para reflexionar en los lindes, los bordes y las trincheras de lo afectivo. Una  propuesta basada en indagar más allá de las convenciones tradicionales que ven a la figura retórica limitada al ámbito lingüístico, otorgándole un rol fundamental en la política y en las dinámicas sociales.

VIDEO: Lang, Silvio. Pasadas de sexo y revolución. Registre de performance, 2018

A Robar, despersonalitzar, escórrer-se, viure, Rosana Simonassi explora la metàfora com un mitjà de jerarquies entre originals i còpia, essència i aparença. Proposa despersonalitzar i emancipar la parla, entenent que la relació entre identitat, llenguatge i poder, assenyalant com la legitimitat del nom propi i les estructures duals perpetuen la jerarquia de la dependència. L’emancipació es construeix en les nostres idees, com un ouroboros de fragments col·lectius on ser metàfora implica acceptar la constant transformació.

Per la seva part Nerela Catània en Sobre violència i alliberament… Analitza com el llegat de Effy Beth va desafiar els sentits establerts, descentrant la complexitat lingüística de la violència de gènere, les desigualtats socials i l’opressió, vinculats amb el simbolisme del desig, el plaer i l’erotisme punitivista.

Subiela, Eliseo. Los Huéspedes. De la sèrie “Huéspedes”. Cortesia de Galería Yunta

M.S. Dansey en Orgull i Guarangadas explora la tensió entre l’herència anglesa i les arrels criolles en la seva família. Revela com el rígid decòrum britànic convivia amb les expressions més autèntiques del Chaco. A través d’anècdotes i experiències personals, qüestiona la simbiosi cultural, el llenguatge com a “marcador d’identitat”. Reflexiona sobre les xarxes afectives que transcendeixen el familiar, reconciliant tradició i la llibertat.

Amb quines metàfores conviure? de Silvio Lang, a través del diagnòstic personal de vih, repren el qüestionament de les gramàtiques bèl·liques i necrològiques que envolten la malaltia, les quals han perpetuat l’estigma i la violència. Reconstrueix com la trobada en grups activistes com a Nexe, van reconfigurar la seva visió del vih, transformant el diagnòstic en una oportunitat de resistència i autoconeixement. El llegat dels textos llegits per la deriva del diagnòstic resideix en la creació d’un espai de consciència i solidaritat, on es qüestionen les narratives dominants i es promou una nova manera de viure amb el virus, basada en la vulnerabilitat i la interdependència.

Expiar la metàfora pot ser un procés de reconfiguració, un desafiament a les narratives que ens limiten, una oportunitat per a repensar i transformar les estructures de poder que ens modelen.

Aquest és el llegat dels textos: un que convida a obrir nous espais de consciència, a reflexionar sobre l’intrínsec de les nostres accions i a imaginar un futur on la metàfora és reconeguda com un instrument de resistència, transformació i alliberament.

“La metáfora es probablemente el poder más fértil que poseemos. Pero no se le puede dejar obrar a su antojo; hay que meterla en cintura.” ^[1]Ortega y Gasset, José. La rebelión de las masas. 1929.

Jarpa, Voluspa. Ópera Emancipadora. Vídeo obra, 2020.

[Imatge destacada: Desamancillar. Tresor dels diccionaris històrics de la llengua espanyola. RAE – ASALE.]