Exposar sense matar en l’intent

Aquest any són moltes les exposicions en grans museus dedicats a dones artistes de les avantguardes o el modernisme, en un clar intent per revisitar la història de l’art i la seva construcció: Saloua Raouda Choucair i Mira Schendel a la Tate Modern, Maria Blanchard al MNCARS, Hilma af Klint al Moderna Museet o [Eileen al Centre Pompidou. Quins discursos s’estan articulant per presentar aquests treballs? Quin és el paper del format expositiu en aquestes presentacions? Analitzem alguns exemples.

Hilma af Klint és l’exposició de l’any del Moderna Museet, que aposta fort per introduir una nova pionera en el tauler de les avantguardes: dona, mèdium i sueca. Nascuda l’any 1862, amb formació acadèmica de Belles Arts, Hilma af Klint es va dedicar a pintar paisatges naturalistes com a professió i a crear múltiples i enormes pintures i dibuixos abstractes com a vocació. Per a més inri, els va ocultar al món fins l’any 1964, perquè no el veia capaç de comprendre’ls. Igual que els seus contemporanis Kandinsky o Malevich, es va interessar per allò que la vista no pot apreciar: allò espiritual. Es va apropar a l’antroposofia; als descobriments científics com els raigs X, i, com molts en aquella època, al món dels esperits. L’any 1892 va formar, juntament amb quatre dones més, un grup auto-denominat “Les Cinc”, que realitzava sessions espiritistes. Juntes van produir 20.000 pàgines d’escriptura automàtica i moltíssims dibuixos representant les idees dels esperits per explicar l’univers. Parlem de 1900.

Seguint aquestes instruccions, Hilma af Klint realitza entre l’any 1906 i 1915 les ‘Pintures del Temps’, diverses sèries de quadres que representen les lleis universals i l’evolució del món. Són grans formats en què els colors groc (masculí) i blau (femení) s’entrellacen creant formes de vida que, a través de símbols; formes geomètriques; abstraccions d’origen vegetal i lletres, ofereixen composicions dinàmiques, des de l’efervescència de la vida a l’estatisme de la mort. És una exposició estèticament bonica, amb grans peces que cronològicament la col·loquen en el rànquing de primera abstracta.

Tanmateix, molta de la informació que he resumit en aquests paràgrafs és inaccessible a l’exposició; com per exemple, el simbolisme dels colors, o el fet que “Les Cinc” es reunissin durant deu anys abans que Hilma comencés amb ‘El Temple’, i que continuessin fent-ho setmanalment fins a la seva finalització. Les obres es presenten à la white cube: abstretes del món, plenes de signes que no comprenem, soles en la grandiositat del llenguatge de l’artista.

Només que la Hilma no va estar sola. D’una banda, és fonamental la seva relació amb “Les Cinc”, els noms ni apareixen en l’exposició. Dedicada a les seves sessions, textos i dibuixos, tan sols una miserable saleta sense transcripcions. Af Klint mai va negar la seva col·laboració en el procés de contacte, en la creació dels textos i dels dibuixos. I no obstant això, la història de l’art i la seva exposició fallen un cop més davant la necessitat d’exposar treballs col·laboratius, de múltiple autoria, que sobrepassen els límits del Geni. Els grans quadres són de mà d’af Klint, però no es pot obviar la importància dels dibuixos automàtics com antecedents.

D’altra banda, el fet de motivar la lluita per veure qui va ser el Número U a l’avantguarda, no fa sinó obviar que Hilma af Klint va compartir amb els seus “rivals pioners” un sentiment comú, una preocupació més àmplia que la que ocupa un sol individu tocat per la musa. Af Klint no es col·loca competint amb, sinó entre un grup de persones treballant sobre conceptes similars. No només això: l’exercir de mèdium suposava, en aquest moment, la possibilitat per a moltes dones de tenir una veu. No és casualitat que moltes de les sufragistes fossin també mèdiums. La càrrega política d’un grup de cinc dones conversant amb els esperits, representant el món a partir de les seves veus, i sentint que han amagar aquest resultat, queda absolutament diluïda en l’exposició.

Tot això passa per la resistència dels grans museus a renunciar a la ficció de l’heroi d’avantguarda, i la insistència en inserir dones sense plantejar-se què va portar a la seva omissió en el seu moment; quins són els valors que la construcció “art” ha fomentat i que han exclòs tantes pràctiques. En la línia de l’anterior exposició del museu, “Picasso versus Duchamp”, que, com en un partit de futbol, posa als artistes-genis a marcar-se gols. Com si no hi hagués col·laboracions; compenetracions; discussions; relacions amb el món; amb la política; amb la música i el cinema, amb els objectes diaris i la vida en general.

L’exposició de Hilma af Klint és una bella exposició plena de magnífics treballs, i una oportunitat perduda. Una oportunitat de repensar què valorem en les històries de l’art: si les relacions i les col·laboracions, els i les artistes en la seva societat, o el combat per la fama (sense plantejar-nos com i en base a quins es construeix aquesta fama). Amb Hilma af Klint, al Moderna Museet ha inclòs un comodí a la baralla de cartes sense plantejar-se la possibilitat de jugar a alguna cosa que no sigui el pòquer.