“Fa poc escoltava a un grup de docents”

Fa poc escoltava a un grup de docents pensar col·lectivament sobre la trobada entre les pràctiques educatives i les artístiques. Les escoltava atentament i filtrava tot allò que deien a través dels meus recursos i aprenentatges, fets principalment des del treball a les trinxeres, l’escolta, l’error, la troballa, la gestió, la producció, els llibres, l’amistat i les companyes. Les escoltava, curiosa per intentar desxifrar quins eren els seus, des de quins sabers parlaven. Intentava imaginar el seu dia a dia, les seves hores a l’escola, els seus ritmes. Intentava entendre les seves paraules, el seu espai de pensament, com si fos una habitació on podia entrar-hi. O més aviat, on intentava treure el cap per descobrir-la, almenys una mica.

En aquell moment m’esforçava per sortir de la meva habitació i caminar el passadís que connectava les dues portes. Enmig d’un moviment erràtic, veia una llum de neó, fent pampallugues. Curtcircuitava? Potser estava mal endollada. Tindria algun cable pelat? La bombeta tenia forma de paraula: possibilitar. La passava de llarg, mirant-la de reüll, i llavors arribava a la porta de les docents. Soroll, mare meva, quant de soroll! De tota mena: crits, cops, gent per tot arreu, rialles, mobiliari espetegant (que si finestres, que si taules). Feia un pas enrere, per tornar al passadís. Mirava la meva porta: silenci, un silenci sepulcral; sons distorsionats, paraules monòtones, reverberacions, tecles frenètiques. Decidia quedar-me una estona al passadís, sota el neó intermitent, mirant a banda i banda, alternament. Parant-me a pensar. Quan em veien, les docents em deien: quina sort.

Els programes educatius i de mediació de les institucions públiques sembla que gaudeixin d’una llibertat d’acció molt més àmplia i dilatada que la dels centres educatius. No han de fer-se càrrec de les cures essencials, constants i diàries dels grups que les visiten. No carreguen amb el pes de ser un espai sobrehabitat, i per tant, inevitablement tensionat. No han de respondre a gaires normatives, convencions ni línies específiques a seguir. No han d’estar constantment gestionant conflictes.

La mediació/educació dins de la institució és un espai que se li permet molt marge de maniobra. Esdevé un caldo d’utopies (freqüentment penso amb El Model, de Palle Nielsen ^[1]L’any 1968 Palle Nielsen va construir una espècie de parc infantil dins del Moderna Museet d’Estocolm: al llarg d’un mes el museu va acollir un espai habitat només per a nens, sense … Continue reading), idealismes, ficcions, projeccions. És, tot sovint, un espai que acull moltes situacions que són marginals fora dels seus murs. On es pot jugar, pensar, intentar, fer, ser, desfer. Omple unes sales que habitualment estan buides; els grups i persones que hi entren (puntualment) l’inunden, l’agiten, el trastornen. Aquesta activitat remou la institució i tot allò que aquesta legitima: taca parets, mou obres, trenca peces. Incita diàlegs, posa interrogants, desfà rigideses. Apropa, allunya, traspassa, desplaça.

Però, escolta?

Aquesta aparent llibertat de moviment que sembla tenir la mediació/educació pot generar perills: aïllament, superficialitat i jerarquia. Com més temps ens quedem dins de la institució, més podem allunyar-nos del conflicte. Per tant, podem estar més tranquil·les i tenir temps per jugar, pensar, intentar, fer, ser, desfer. La mediació/educació pot prometre possibles que s’obliden quan tornem a sortir a fora. Pot crear una bombolla de ficció des d’on imaginar, però que sigui fràgil, que s’esberli tan bon punt posem un peu al carrer. L’experiència que en tindrem normalment serà puntual, esporàdica, anecdòtica.

La mediació/educació també pot permetre’s moltes coses que l’escola no: pot equivocar-se cada dia, pot experimentar, pot traspassar moltes fronteres. Aquesta força, de caràcter individualista, contrasta amb la fluctuació orgànicament desordenada del grup que entra per la porta del museu, i la fa sentir superior, alimentant el seu ego. Deixeu-me dubtar que aquestes circumstàncies ens condueixin a experiències significatives i vincles saludables, facilitadors de trobades.

Com, aquesta relació entre vida-art-escola-museu-mediació-ciutadania, pot tenir un flux multidireccional d’intercanvi? Com podem actuar perquè la mediació/educació sigui un espai més permeable, transformador, fins i tot per ella mateixa? Potser destapant les finestres i mirant cap a fora, sortint a conèixer, donant la benvinguda i fent preguntes a tothom qui entra. La mediació/educació pot ser transformadora quan se situa en un lloc d’igualtat amb la vida, l’escola, el carrer. Quan articula, però també és articulada. Quan proposa, però també es manté a l’espera. Quan connecta i és connectada. Quan escolta, recula, respon. Quan és pròpia i apropiada. Quan participa en la creació de vincles. Quan es belluga, sobretot, des de l’autocrítica i humilitat. Quan és curiosa.

La mediació/educació ha d’obrir les portes del museu i parar l’orella. Ha de ser un espai vinculat amb el dia a dia, un lloc de diàleg, d’intercanvi, de pensament crític, d’acció crítica. On l’educadora, el públic i la institució es troben i s’afecten recíprocament. Llavors, pot arribar a propiciar situacions que descentren el funcionament habitual del museu, de les seves treballadores, de les seves usuàries. Quan les sales s’omplen de veus, relacions i experiències compartides es poden arribar a generar aprenentatges significatius. Quan tot això succeeix, l’objectiu de conservar i difondre patrimoni es desplaça i ens trobem amb un interessantíssim caldo de cultiu: on l’agència de l’obra d’art perd la centralitat dins de la institució i dels processos d’aprenentatge, i cedeix la importància als vincles (democratitzats) entre tots els agents que l’habiten.

[Imatges de l’activitat “Més enllà de la línia” programada en el marc de l’exposició “Límit obert” de l’artista Juan de Andrés, al Centre d’Art Tecla Sala (2024). © Equip educatiu i de programes públics del Centre d’Art Tecla Sala (2024)]