Fabricació i sinceritat. Tracey Emin al MALBA de Buenos Aires

L’obra de Tracey Emin (1963) es pot llegir com una autobiografia construïda amb fragments materials i imaginaris carregats de sentiment, hiperactivitat emocional i una dosis variable de psicopatologia, desplegada enmig de l’esplendor de l’art britànic dels noranta i, per extensió, de tot l’art contemporani com a indústria. Passada pel sedàs d’aquesta indústria, la barreja desafiant de vida privada, sexualitat recalcitrant i atacs de nervis dóna com a resultat un conjunt de documents vius –vídeos, instal·lacions, aquarel·les, escultures en neó, textos…- que simultàniament beuen d’allò íntim i en allò espectacular: en l’auto-construcció com a figura pública i en la despulla del malestar domèstic, en l’arrogància i en la vulnerabilitat.

Tracey Emin. How it Feels – una selecció de cinc dels seus vídeos- y Proximidad del amor– una antologia de les seves columnes per The Independent, editades en col·laboració amb Editorial Mansalva- són les eines a través de les quals el MALBA posa a disposició del públic de Buenos Aires una veta gens menyspreable de l’obra d’Emin, en articular dues sèries diferents de transposicions: la de la vida en obra – que es pot rastrejar en els seus vídeos- i la de l’artista en celebritat, que apareix en les columnes, escrites amb un estil franc i directe per un lector de premsa – premsa d’espectacles, més precisament, o fins i tot de xafarderies.

Si els vídeos – seleccionats pel curador Philip Larratt-Smith – tenen el seu cicle entre mitjans dels noranta i el 2000, les columnes estan escrites, de mitja, deu anys més tard. Així queden en perspectiva no solament dels canvis a la carrera d’Emin, sinó també la forma en la que van ser solidaris de la reconversió de la indústria de l’art en un subsistema de l’espectacle global.

En la mateixa mesura en què vídeos com Why I never became a Dancer (1995) i How it Feels (1996) posen en escena un fort desig d’auto-construcció com a personatge, és clar que Tracey Emin reinverteix el seu repertori d’actituds artístiques en el sistema de medis que, després d’un parell de borratxeres en càmera i entropessades a l’estora vermella, no tardaria en proveir-la de fama nacional com estendard femení, emocional i sincer del sistema de l’art britànic del moment –sinceritat que abasta la relació no tant amb la paraula pròpia, sinó sobre tot, amb el públic àvid de la substància confessional dels famosos.

En les columnes per a The Independent –seleccionades i traduïdes per Cecília Pavón de l’antologia original, My Life in a Column, publicada per Rizzoli l’any passat-, el desplegament de la sinceritat construeix un pacte de lectura subordinat al sistema de les “celebrities”: conflictes personals, drogues, divorcis, alcohol –acompanyen una reflexió del tipus moral sobre el que significa tenir una vida pública el punt de partida del qual va ser una obra construïda a la vegada sobre l’exhibició de la vida privada. Les celebritats com Paris Hilton o Kim Karashian converteixen diàriament la seva vida en un producte amb el que l’audiència forma una mena de moral pràctica d’actualització constant: marquen un rumb per a que els seus fans orientin les seves pròpies vides. El que per autors com Isabelle Graw i altres és el punt de partida de la cultura de la celebritat, el fet de convertir la pròpia vida en una marca, porta implícita la possibilitat de convertir aquesta marca en un relat exemplar: la llum pública de les celebritats il·lumina les vides privades en temes tant variats com el vestir i la lluita contra les addiccions o el sobrepès. En el cas de Tracey Emin, el seu tracte amb la soledat, el sexe i les drogues configura un procés mediat per l’autobiografia com a fonament estètic i humorístic: la permanent hibridació d’allò privat i allò públic es torna un element desafiant, com si un dels atributs del discurs confessional fos el poder descobrir vulnerabilitats alienes.

Com observa Fernanda Laguna en una de les entrades del catàleg de l’exhibició, les obres de biaix auto-referencial porten implícit un ritual col·lectiu, en la mesura en què permeten ser “rearmades” per altres persones, és a dir, per part de l’audiència. A l’obra de Tracey Emin, com en el sistema de la celebritat, aquest aspecte col·lectiu és transitiu a les masses. Reviure les seves penes i les seves alegries quotidianes implica incorporar una lliçó de vida; una vida, tal vegada, massa semblant a un producte.