Somnis maricas entre el carrer dels Lladres i la Porta del Llàtzer

Hi havia una vegada que nedàvem en un mar de cossos. Ocupàvem tot l’espai entre el carrer dels Lladres i la Porta de Llàtzer.Lis maricas nedaven al centre de la Mar Blanca. Lis maricas ensenyaven a les altres sardines l’àlbum de la família escollida. Lis camarades solitaris, rígids i ben pentinats, suraven al voltant i deixaven caure les seves màscares. Vam plorar tothom un riu. El trauma ens va unir i ens va posar calentes. Un desig feroç ens recorria les entranyes. Una eròtica revolucionària accelerava el pas. I somiàvem juntes amb tombar-ho tot a baix. Lis maricas volien una utopia ben maricas de diferències individuals i drets iguals. Lis normies caraseria volien igualtat, i bé, ok!, estaven disposades a considerar també drets per als maricas-molt-maricas, un cop que reféssim el món. Lis vainilles, les camioneres i les bolleres feien molt de soroll entre el carrer dels Lladres i la Porta de Llàtzer. Lis maricas i les altres sardines acabarien, tard o d’hora, empalades, arrebossades i fregides sense el seu consentiment. Abans que l’empalament agafés ritme, lis maricas van ensenyar lis heteros a cantar i a no avergonyir-se de la seva pròpia veu. Els van ensenyar orgull i coratge.

Llavors la contrarevolució va arrossegar les aigües amb la seva xarxa. Va arribar a les multituds. La gent es va empobrir molt, i un grapat d’homes sense cor es va enriquir encara més. Lis queer i els seus nous amics dretets van plorar i es van culpar mútuament. El líder del país era un vell somnolent que adorava fer-se migdiades a la seva cadira. Es deia Peix Globus, i el seu gendre, Fascipeix, es va fer amic del líder més cruel de la terra. Plegats van conspirar contra les multituds protestadores. TRENQUEU ALS SEUS LÍDERS, cridaven, MIREU COM ELS NENS SÓN NENES I LES NENES SÓN NENS I ELS NOSTRES POBRES FILLS. QUÈ SERÀ DELS FILLS!?!?! Oh mon dieu, les enfants, nos enfants. En aquesta terreta on tothom odia a tothom, els minilíders religiosos es van fer amics per un moment. Calia fer desaparèixer a lis maricas. Fer desaparèixer a lis maricas. Que els homes colpegin a les dones, que els pares matin als nadons. El Peix Globus va ordenar color per sopar. I va menjar i menjar i menjar, i el color va desaparèixer i desaparèixer i desaparèixer. Pobresa i misèria. Por i desesperació.

Tot el saqueig i tota la destrucció van fer que moltes mamàs, bolleres i els seus companys botiflers abandonessin el país, per a descobrir que allà on van anar també hi havia abús, menyspreu i extinció. El color es va tornar car, caríssim amb aquesta inflació demencial. De lis homos, només algunx i les seves amistats podien ara costejar-se el color. Pastilles rebentant, trips baixant, ratlles pujant, i la lluentor seguia dement. Dement, dement. La ciutat és coneguda pels turistes per l’elaboració de la seva violència i l’insomne de les seves criatures festeres.

Aquesta mamà escriptora no podia pagar-ho. Després de l’erupció volcànica, va trencar files, es va barallar amb germanes i germans. Va anar a buscar l’olla d’or sota l’arc de Sant Martí. Allà, sota l’arc de Sant Martí, vivien lis anormals dauratx i les seves amistats, criatures belles de pura decadència xipollejant en les piscines tranquil·les de Narcís. Allà criarà a la seva cria, i estimarà lliurement, i beurà el nèctar daurat on la fruita no està prohibida i els diners creixen dels arbres.

Després, en la terra mare, va ocórrer una tempesta que va enderrocar tot i tothom. Va terroritzar als vampirs: ELS DONAREM UNA LLIÇÓ ALS FEBLES. Els camps d’extermini i la succió de sang. Rius de sang i carn podrida. La mar roja, la mar morta, l’ofec. Els monstres solts i lis febles demanant ajuda. A orelles sordes queien les seves súpliques. Però lis altres febles, a l’altra punta del món, lis van sentir. Van dir: NO, AIXÒ NO POT PERMETRE’S. ELS CAMPS DE MORT HAN DE PARAR, CAL CASTIGAR ELS MONSTRES, PORTIN L’ALL. Espatlla amb espatlla, llengua amb llengua, mans juntes, veu plena i MALEDICCIÓ. A tot arreu, entre un riu i una mar, hi havia desig de llibertat. Alguns germans es van confondre amb les criatures acolorides i van intentar agarrar-los els pits. Lis van donar una manotada a les mans, van plorar i les seves mamàs els van donar una galtada. Les bolleres van redoblar tambors, les trans van rebutjar els romanços revolucionaris musulmans. Lis gais juganerx van ajudar als germans del camí recte en la lluita, i els van ensenyar sobre consentiment. L’harmonia va tornar entre els queer i els seus germans. Els tambors lèsbics continuen sonant, i les dones trans segueixen cridant per LA TERRA MARE. Els germans van aprendre respecte i van confiar en lis queer per a estar amb ellis: Espatlla amb espatlla, llengua amb llengua, mans juntes, veu plena i MALEDICCIÓ. Lis febles de tots els colors i formes plegades poden bufar un vent més fort. Queer i palestinx, llatines i negres germanes, musulmans i jueus, cristians i heretges es van agafar de les mans i van encendre espelmes. En cercles es van quedar, en una sola veu van parlar. Van dir NO, però els devoradors de color estaven massa inflats per a sentir-lis. Els camps de mort continuen, el llenguatge ja no significa res, la brisa no és tempesta.

I tot i així vam ballar el divendres.Ens vam aixecar del terra de la desesperació i vam buscar resistència. Quin regne si no el cavall és l’alegria? Per un minut, fugaç, ens vam recolzar al costat de la piscina de Narcís. Dolça aquesta piscina, divina aquesta música. Vine a ballar.  Batejada, la troupe dansaire s’enfonsa el dissabte a la davallada.  El diumenge vam planificar la caminada per la naturalesa. I el dilluns: escriure! Escriure sobre els camps de mort, sobre el viatge a l’infern, sobre l’amor entre amants creuant llocs de distribució mortífera per a portar-li una mica de farina. Les llàgrimes corren pel seu rostre cansat i polsós. Ella pren la farina, li agafa les mans entre les seves i li diu: EM VAS DEIXAR AQUÍ HORES. I SI QUEIA UNA BOMBA? VIVIM I MORIM JUNTS, PROMET-M’HO AIXÒ. Ell plora i promet pujar al cel amb ella o casar-se quan els monstres descansin una mica.

Un marica savi va escriure una vegada sobre ESTÈTIQUES DE LA CAMARADERIA QUEER. Salut als excessos, però per l’amor dels déus, no et passis tota la vida a la piscina. Hi ha més en el text que plaer. Més és més, sí, si us plau. Arrossega’l per a exposar les seves mancances. Ell dispara massa aviat i no menja cony. Quedar-se curtx, venir-se menys, no arribar al més: més és més. El drag és més. El queer és sí, el plaer del text, la dolçor de la teva companyia, camarada de llit, amiga de família, outsider com jo, folla com vulguis, o no, però si us plau baralla amb nosaltres contra els feixistes.

L’autora vol agrair a la seva estimada Wendy Lotterman el fet de presentar-li The Faggots and their Friends between Revolutions de Larry Mitchell i Ned Asta. També agraeix a Hentyle Yapp i Hussein Omar pels seus magnífics assajos sobre la política i l’estètica del queer.