Faivovich i Goldberg a la Nusser & Baumgart. ARCO 2013

Seguint els passos de William Cassidy, Luisa Villar i altres exploradors i científics, Guillermo Faivovich (1977) i Nicolás Goldberg (1978) van iniciar l’any 2006 una guia a Campo del Cielo, un projecte centrat en el llavors poc conegut reservori de meteorits d’una regió d’uns vuitanta quilòmetres de llarg i 3 d’ample situada entre les províncies de Chaco i Santiago del Estero, a Argentina. Producte d’un únic asteroide de ferro d’unes 800 tones, fragmentat en trossos després de la seva entrada a l’atmosfera, Campo del Cielo ve generant una història plena de robatoris, pèrdues i viatges intercontinentals de pedres de molt pes, en successius capítols desplegats en exhibicions i (fins ara) dos llibres. La participació de Faivovich i Goldberg a la zona de projectes especials d’ARCO 2013 s’emmarca en el segon episodi, El Chaco, que va animar la dOCUMENTA(13) des del començament, fins a convertir-se en una peça reiterada en el discurs curatorial de Carolyn Christov-Bakargiev, i carregar-li l’agenda amb algun viatge oficiós a la regió dels tresors celestials enterrats.

Cada capítol de la saga gira entorn d’un meteorit específic, dels molts desenterrats, perduts o encara per descobrir a terres d’El Chaco. Cada capítol també desenvolupa una forma particular de tractar el material meteòric com a objecte d’estudi i exhibició. El primer volum (El Taco, publicat l’any 2010), va ser un assaig sobre la reunió física en una mostra de dues parts d’un meteorit tallat per la meitat: una part de El Taco va ser exposada permanentment a l’aire lliure al Planetari de Buenos Aires, i l’altra, conservada amb molt de zel als cellers de l’Smithsonian, a Washington. Ambdues van coincidir per la mostra a Portikus, Frankfurt, també l’any 2010, on es va poder donar compte dels seus diferents destins i condicions de conservació. El segon lliurament va comptar amb el protagonisme de El Chaco, el meteorit que no obstant això no va poder abandonar la seva seu permanent a Camp del Cielo, on es troba exposat, per assumir una visibilitat contundent a la Friedrichsplatz de Kassel l’any passat. Un debat polític i mediàtic es va guanyar el protagonisme que l’enorme massa de ferro havia de tenir. El tercer lliurament, programat per als propers anys, se les veurà amb Mesón del Fierro, una peça fonamental en la història de Camp del Cielo, que es troba, però, desapareguda.

Aquests tres estats possibles de la matèria celeste en les exhibicions artístiques tanquen, eventualment, un projecte d’anys situat a la intersecció de subgèneres i tradicions com el land art, l’apropiacionisme i aquelles empreses (moltes vegades tan absurdes com monogràfiques) etiquetades com artistic research. El més interessant és que Faivovich i Goldberg no redunden en la visualitat de la investigació científica, sinó que proposen un àmbit interdisciplinari i nou com a objecte d’estudi artístic. I no promouen cap discurs universitari en la forma de projecte artístic, sinó que es mantenen en un estat d’esplèndid silenci pel que fa a les motivacions, els objectius i les conseqüències de la seva investigació.

Fins al moment en què es van posar a treballar, la bibliografia completa sobre Campo del Cielo comptava amb vuit o nou títols, incloent-hi un article aparegut a la revista de la Royal Society l’any 1788, una “Guia de meteorits de l’Argentina”, de la Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals «Bernardino Rivadavia» de 1969, i un llibre d’Antenor Álvarez, editat per Peuser l’any 1926, a Buenos Aires. Més a prop de l’erudició de Borges que d’un coneixement científic organitzat, la literatura sobre Camp del Cielo bebia tant de la història nacional com de la geofísica i la pura curiositat. Els artistes van prendre aquest objecte poc investigat i de múltiples dimensions entre les seves urpes i van començar a bombardejar-lo amb preguntes, fins a fer reviure informació que es trobava perduda en dipòsits i en històries oralment transmeses entre els empleats de museu. Per aquest motiu, la gramàtica d’exhibició triada per Faivovich i Goldberg té en general poc a veure amb la tradició del land art i sí, i molt, amb les argots documentals de la investigació artística; l’apropiacionisme; i els monuments de burocràcia de les institucions acadèmiques i culturals. La recollida de dades i l’actitud institucional del projecte, però, es desprenen d’una utilització intensiva de les tecnologies de la informació, començant per les cerques en línia i l’ús generalitzat de l’escàner com a eina apropiacionista multi-propòsit.

Aquestes característiques li donen al projecte de Faivovich i Goldberg cert aire computat i desvinculat de l’espai físic: Campo del Cielo, el lloc, es dissol en un conjunt de coordenades històriques i geo-espacials, sobre les quals els artistes disposen diversa informació trobada i rescatada de l’extinció.