Fenòmens estranys. Benvinguts al 2017!

Hi ha moltes formes de començar l’any. Amb ressaca tirat al sofà, passejant per la platja, en un after fins les celles, dormint en un llit desconegut o netejant els mocs de la teva filla. Són moltes les maneres d’entrar a un any que ens marcarà, segur, com ho fan tots. Nosaltres volem començar mirant enrere per seguir cap endavant.

En els mesos que van ocupar el que ja és any passat…

Donald Trump, un empresari d’èxit, amb un discurs clarament racista, misogin i intransigent aconsegueix ser president dels Estats Units.

Un empresari compra les patents de fàrmacs que podrien curar malalties com el càncer o la SIDA i decideix comercialitzar-los del 5000% del seu preu original.

Semblen arguments de diferents episodis de The Twilight Zone, la sèrie dels 50 els episodis de la qual recreaven relats de fantasia, terror o ciència ficció (La dimensió desconeguda era el seu títol en espanyol); però els quatre apunts amb els quals començàvem el text no pertanyen a cap sèrie, sinó a l’actualitat del període 2016-principis del 2017. No sabem si felicitar l’any o donar-nos la benvinguda a la Dimensió Desconeguda.

El terreny de la ficció fa temps que recull aquest interès per allò inexplicable, misteriós i estrany. No és un fenomen nou. Entre 1947 i 1957 als Estats Units, el període en el qual el senador Joseph McCarthy va impulsar una campanya de persecució a qualsevol que es mostrés mínimament simpatitzant dels ideals comunistes, es van produir nombrosos films que, per fugir d’aquesta persecució, van plasmar la situació en pel·lícules de ciència ficció, com per exemple, La invasió dels lladres de cossos (invasion of the Body Snatcher, 1956) de Don Siegel, una cinta de terror que en realitat parla del que no es podia parlar en aquest moment, i que explica la història d’uns habitants d’una ciutat que són substituïts pels seus duplicats exactes, que es comporten d’una manera controlada, i com no poden permetre que sobrevisqui qui es resisteixi a aquest procés.

Un altre exemple d’aquesta simpatia per l’extranatural es troba a la tornada dels zombies en els 90, que continuen fins a l’actualitat (com a mostra, la setena temporada de The Walking Dead). Observava Lars Bang Larsen en un article a e-flux que els zombies tenien a veure amb no morir-se i amb l’abjecte, tot i ser morts en vida en un post-capitalisme controlador i alienant, que no dorm ni deixa dormir.

Als 80 estava David Lynch amb els seus inquietants universos que apareixien quan s’explorava una mica en profunditat l’aparentment tranquil·la i complaent societat nord-americana (Blue Velvet, Twin Peaks) i als 90, The X-File (L’expedient X), amb els agents de l’FBI Mulder i Scully, especialitzats en casos de fenòmens paranormals, albirament d’ovnis i criatures estranyes, investigacions que sovint quedaven arxivades o eren fruit de pressions i conspiracions secretes de les altes esferes.

Som al 2017 i tornen els 80. Ja tenim la distància suficient per analitzar-los críticament (i així ho evidencia la programació de nombrosos museus i institucions) i també per recuperar-los amb nostàlgia. En un dels episodis recents de Black Mirror, la sèrie sobre les distòpies de la tecnologia, el paradís era… un club dels 80!

Som al 2017, en un món cada vegada més injust i decadent, en què l’escalfament global és un gran problema, encara que alguns ho neguin, en el qual les desigualtats creixen sense parar; en el qual els polítics són titelles dels interessos de grans corporacions i en què la declaració dels Drets Humans de 1948 és un record de bones intencions que dista de ser prioritari. És en aquest context que sorgeix la bèstia devoradora de Stranger Things, el nen que desapareix, la nena amb poders telequinètics, l’Amèrica rural i dels vuitanta, les dimensions paral·leles i les conspiracions governamentals, el ressorgiment de Winona Ryder, l’estètica i la música dels 80.

Desconcert, por, incomoditat, ganes d’evasió… potser una mica de tot. Moment d’impàs, definitivament. Possibilitat de canvi?

Benvinguts al 2017.