Fets i dades, o tot el contrari. Identitat nacional, allò simbòlic, Catalunya, Espanya, art contemporani i massa coses més.

Quan parlem de Catalunya/Espanya sempre hi ha una sèrie de codis apresos i no comuns. I símbols, que ja no codis. Símbols: un dels motius de que tot estigui estancat, sense futur. La política a Espanya i Catalunya s’”executa” a un nivell simbòlic. Jordi Pujol pujant una muntanya per, des del cim, convocar eleccions. Els eslògans electorals buits i el PP sense presentar un programa electoral guanyant les eleccions. En moure’s tot en un pla simbòlic no hi ha opció de fer-ho quadrar amb allò pràctic. I allò simbòlic ve des de la definició de la identitat nacional tant a Catalunya com a Espanya. Una creació d’identitat en la qual l’art -en tots dos casos- va jugar-hi un paper limitat, si ho comparem amb d’altres països europeus que van fer la mateixa jugada en el mateix moment. França es reinventa a si mateixa des de la cultura, i l’art té en aquest moment una posició primordial, tant en continguts com en contenidors. Els anglesos s’acosten més a la història i aconsegueixen que “la seva” cultura pugui ser des de Shakespeare a la tecnologia. Alemanya crearà el seu monstre des del pensament, i Finlàndia dóna via lliure a alguns artistes perquè directament s’inventin una identitat i li donin una imatge.

La identitat catalana actual “crea” en la poesia. La recuperació de Verdaguer com aquell que assenta unes bases; Carles Riba amb la precisió i el desig d’un passat històric; J.V. Foix amb l’enllaç amb allò modern des del reconèixer el lloc, i Josep Carner amb la quotidianitat acceptada. I aquí ho tenim: un país amb el desig d’una història; ordenat; amb una voluntat de modernitat i amb autobusos i gent. Si necessites una mica de “rauxa” (ràbia, empenta, visceralitat, entusiasme) també ho trobaràs, sigui en els intersticis dels esmentats poetes o en d’altres, que serviran per introduir notes de sensualitat sense perdre, massa, les formes. També Joan Salvat-Papasseit és una carta a utilitzar en totes les partides, Gabriel Ferrater en alguna d’elles. Si la definició de la identitat catalana es troba en la poesia -quelcom ben bonic, d’altra banda- és lògic que estiguem en un nivell simbòlic, que res sigui el que sembla i que tot sigui interpretable. Poesia, vaja.

A Catalunya, la mirada a la història -en termes identitaris- es fa tant des del noucentisme (la recuperació del classicisme) com des del modernisme (el germanisme wagnerià) i sempre com un desig més que com un pla, sempre apropant-se a quelcom mític. La planificació d’un passat i un futur institucional es va deixar en mans secundàries. Joaquim Folch i Torres fent el futur MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) però intentant que ningú s’assabentés del procés, per exemple. Figures que no es recuperen ja que tampoc interessa que els secrets de la gestió surtin a la llum, quan en d’altres llocs serien autors venerats i servirien per explicar la història en si.

Entre definició simbòlica de la identitat i l’ús de la història, l’art va ser simplement els artistes com a éssers individuals, poc més. No una seqüència, no un continuum, no una cartografia. Si hi ha grupets és perquè se separin. Catalunya no vol escriure una història del seu art, i menys una història de l’art contemporani, ja que no sap què és l’”art català”, ni vol saber-ho. Millor tenir una sèrie de noms individuals als quals anar movent de tant en tant, però sense teixir un recorregut, una genealogia, un debat. I l’ascendència limita considerablement l’escriptura d’una història que no deixa escriure. L’exemple de Picasso és interessant: pot ser i no ser, al mateix temps, un artista de l’art català. Però no és català. Encara que podria ser-ho, encara que la seva presència a la ciutat de Barcelona fos important i les seves connexions amb el context cultural català i catalanista amplíssimes. Hi ha alguna cosa que no està bé en posar a Picasso en una història de l’art contemporani català, així que millor passar pàgina i no escriure aquest capítol. O aquesta història. No era realment dels nostres. Miró sí, Torres García sí encara que no volgués, Dalí sí però millor no tocar Dalí… Com has de construir una genealogia quan t’has dedicat a separar al màxim els punts, portant els artistes a la capa el més llunyana possible de la realitat social i convertint-los en cromos amb què sigui fàcil jugar? Tàpies, el mateix.

Els textos, i les idees, d’aquests artistes no van circular, no van afectar. No és que no escrivissin (i molt bé alguns d’ells), és que no ha interessat un diàleg en el temps. Als mestres no se’ls toca; se’ls deixa al seu altar, se’ls celebra a la seva mort i es comercia amb els seus cadàvers. I, en paral·lel, s’oblida la capacitat d’un possible teixit institucional per assentar el que sigui que vulgui assentar-se. La identitat catalana no passa pels museus, i menys d’art. El Museu d’Història de Catalunya és un exemple d’un museu tardà, que ningú es creu, ni els seus propis fundadors. Un museu pensat molt després de la construcció identitària catalana, l’ any 1996, i amb l’objectiu de “conservar, exposar i difondre la història de Catalunya com a patrimoni col·lectiu i enfortir la identificació dels ciutadans amb la història nacional” (Decret 47/1996, 6 de febrer). En art la identificació no es busca, la història no és més que la de la generació anterior (amb sort) i això de la història nacional, millor ho deixem que no volem embrutar-nos en aquesta bassa.

Pensem un moment en Euskadi, aquest mirall. La genealogia, encara que en permanent discussió, és quelcom assumit. Uns artistes referents; una generació posterior; després una altra que respon a la segona i una recuperació ideològica constant dels primers. Sense embuts. I els artistes bascos en els 90 gaudint de Nova York gràcies a la creença institucional de que tenia sentit que hi fossin, treballant en l’àmbit internacional i, oh sorpresa, des del simbòlic. Sense necessitat de reinventar-se amb vergonya en cada generació, sinó assumint el que hi ha i treballant-hi.

Si la creació de la identitat catalana moderna implica mantenir l’estatus quo a un nivell simbòlic, la identitat espanyola és una mica més caòtica. Per començar, sempre amb el dubte eterna entre la unitat i la pluralitat. Des d’un principi i fins avui. Amb l’exèrcit entremig (la bandera espanyola es defineix l’any 1785 com a eina naval); amb el contacte directe entre una literatura costumista i una idea conservadora d’Espanya; amb conats de modernitat absoluta sufocats amb violència; amb l’ús i l’abús d’ El Quixot; amb un passat colonial que glorifica una corona fins que ja en un post-colonialisme s’amaga el tema sigui com sigui; amb revisions constants -i contradictòries- de la història, tant en els llibres de text escolars com a les universitats; amb conceptes alterns com “l’Estat integral”, “Una, grande y libre”; “Café para todos”; “la furia”; “la roja” i tots els intents lingüístics d’obviar un problema que no es vol saber quin és. I sense oblidar la potència de noms com Velázquez, Goya o Zurbarán, que s’utilitzen per mantenir una idea de cultura d’alt nivell, quelcom del que estar nacionalment orgullós. I, paradoxalment, en aquest caos d’anades i vingudes es defineixen una sèrie d’institucions estatals que romanen. Les acadèmies, el Museu del Prado, així com una centralitat a la capital -Madrid- que es converteix en un lloc on apostar fort, sigui des de posicions liberals, d’esquerra o absolutament feixistes. L’Estat, com a aparell, es converteix a Madrid i Barcelona passa a ser Catalunya.

Les institucions catalanes neixen sense la puixança espanyola (l’Institut d’Estudis Catalans podria ser l’equivalent a les acadèmies, però la seva visibilitat i capacitat d’acció és molt més limitada, per posar un exemple) i la construcció d’estructures estables es deixarà, a Barcelona, ​​en mans dels industrials. La literatura seran les editorials. El teatre seran els teatres. I l’art? L’art, sense indústria, no tindrà un museu en condicions i es perdrà l’oportunitat de ser un altre París. Encara que els moments sempre han estat convulsos: la inauguració del Museu d’Art de Catalunya estava prevista pel 7 d’ octubre de 1934. No va poder desenvolupar-se com es volia: el dia abans, Lluís Companys va proclamar la independència de Catalunya, l’exèrcit espanyol va ocupar les institucions i el museu es va inaugurar sota armes. Una festa.

La dictadura franquista va aniquilar tota possibilitat de realitzar un treball institucional de futur des de Catalunya i, sota Franco, es va intentar amagar tot el material artístic possible perquè, almenys, no es perdés. Però alguna cosa es va destruir, alguna cosa com és la creença i la confiança en un teixit institucional i una cosa com la capacitat d’acció planificada. De la creació d’una identitat simbòlica es va passar al manteniment gairebé religiós i secret d’ella. Els codis van passar a ser ocults, els silencis, els llocs a compartir. Amb por al cos.

La desconfiança i la por seran el punt de partida per a tot el que passi a la península des del 1934 fins a l’actualitat. Allò simbòlic saltarà a ocupar sentit en allò popular i allò identitari serà remarcat -a Catalunya- mitjançant el Barça, Els Pastorets i, més endavant, l’aparició de TV3 i Catalunya Ràdio. A Espanya el nou populisme identitari recordarà constantment el paper del rei en el 23F fins el tedi; els socis del Reial Madrid onejaran banderes espanyoles com a pròpies, es focalitzarà constantment en enemics externs i es discutirà sobre el “problema català” amb passió.

Sumant a la discussió simbòlica, els processos inacabables per definir i assentar museus i institucions artístiques a Catalunya acabaran cansant i separant el teixit artístic i cultural de les institucions en sí, que, un cop obertes al públic, ho tindran difícil per esdevenir la seva referència. Però en el procés d’obertura i definició institucional del territori alguna cosa va passar: la tradició associativa de Catalunya (un mètode per mantenir un teixit “a la contra”) deixà amablement pas a una estructura feble i cregué que ara tot funcionava, encara que ningú fos capaç de sortir dels termes simbòlics: els museus s’obren perquè siguin part del símbol, no perquè siguin. Després, la política, i l’ideari identitari, serà ocupat per posicions neoliberals, amb el que el desmantellament quedarà servit. Si Malraux va construir una xarxa institucional a França, el conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell podrà passar a la història com algú que tanca Catalunya, encara que no sigui responsabilitat seva. La història i les seves simplificacions.

La crisi actual, d’altra banda, comporta el control del capital en menys mans. Mans que, en el cas de l’art, aposten clarament per un mercat que està a Madrid i no a Barcelona. Un mercat no de primer ordre, però un mercat al cap i a la fi. Si sumem la potència de les eines d’estat, que segueixen a Madrid i no a Barcelona, s’entén que el desmantellament de l’estructura cultural pública a Catalunya (de la Generalitat i d’organismes catalans) comporti el salt de l’oasi al desert.

Existeixen, sempre, possibilitats. Opcions, capacitat d’acció. Si durant les avantguardes es donen grans moments a Catalunya; si l’anarquisme és quelcom a què alguna vegada algú sabrà treure-li tot el partit sense ser molest que s’amaga; si sota quelcom tant terrible com la dictadura no es va desaparèixer; si les institucions artístiques (així com l’autoorganització del context) han estat models per a l’Estat -i més enllà- en alguns moments concrets; si hi ha noms i noms d’artistes que poden servir per compondre una genealogia creïble; si la globalització permet reconèixer maneres de fer aplicables per la millora local, llavors sembla fins i tot lògic superar la depressió mental que suposa una crisi econòmica i ideològica com l’actual. Sense oblidar que la capacitat d’acció dels “petits” és, de vegades, molt més efectiva que la dels grandots. Un exemple (i recuperant la mirada tangencial al País Basc): l’Institut Ramon Llull podria ser un ens d’internacionalització molt més efectiu que l’embolic institucional generat a l’Estat espanyol i que ningú sap molt bé com funciona. Però, novament, la tradició de mantenir objectius (per confusos que siguin) i estructures estatals a Madrid es contraposa a la fragilitat institucional contemporània a Barcelona. Poden haver canvis a Madrid, però a Barcelona els canvis ja han arribat i no hi ha hagut temps per a la negociació.