Ficció Climàtica: Polítiques per a una Imaginació Col·lectiva

En un titular per a la revista Esquire, l’escriptor de ficció climàtica Jeff VanderMeer, autor d’Annihilation, va assenyalar que “la ficció climàtica no ens salvarà”. Aquesta afirmació apunta a una qüestió fonamental: cap gènere literari o artístic pot, per si mateix, transformar les condicions materials que han portat a la crisi ecològica contemporània. Tanmateix, reduir la ficció climàtica a un exercici merament especulatiu o estètic implicaria ignorar el paper que la imaginació exerceix en la producció d’horitzons polítics, socials i ecològics.

Imaginar mons no consisteix únicament a idear escenaris hipotètics, sinó a obrir un camp de possibilitats des del qual puguem reconfigurar les nostres maneres de pensar, habitar i relacionar-nos. Així doncs, la imaginació esdevé una eina crítica capaç d’interrompre els marcs epistemològics que han sostingut l’ordre modern occidental, el qual es basa en l’explotació de territoris, la separació entre natura i cultura i la centralitat del subjecte humà. En aquest context, el pensament ecològic contemporani reivindica noves narratives com ara eines de mediació, guariment i reparació en un món en crisi.

Tal com assenyalen pensadores com ara Denise Ferreira da Silva, Judith Butler, Marta Segarra o Emanuele Coccia, hi ha una urgència política de la imaginació. Som humans perquè expliquem històries, no pas com ornaments culturals, sinó més aviat com tecnologies que medien la nostra relació amb el món. A través d’aquestes històries recordem, transmetem i ens reorientem. No obstant, en l’actual convergència de crisis —ecològiques, racials, econòmiques i geopolítiques— moltes narratives heretades ja no són suficients. Quan les crisis esdevenen totals, la imaginació corre el risc de paralitzar-se. Davant visions lineals i teleològiques del progrés, la ficció climàtica obre la possibilitat d’imaginar altres temporalitats i formes de coexistència entre espècies i territoris. Per tal de comprendre el seu potencial polític, cal qüestionar una de les estructures narratives centrals de la modernitat: la utopia.

Tradicionalment, la utopia s’ha concebut com la projecció d’una societat perfecta en un futur o un lloc imaginari. Tot i que ha permès imaginar alternatives, també ha reproduït una concepció lineal de la història, en la qual la humanitat avança cap a un ideal. En el context contemporani, aquesta idea resulta problemàtica: no només és ingènua, sinó políticament limitant. En proposar un estat final de perfecció, la utopia tendeix a clausurar la imaginació, reduint la contingència i la diversitat pròpies dels sistemes vius. A més, reprodueix la lògica del progrés que ha sustentat projectes colonials, industrials i extractivistes. Pensar en l’ecologia contemporània exigeix, per tant, allunyar-se de la utopia com a l’únic horitzó i obrir-se a la multiplicitat i la transformació constant. En aquest sentit, la ficció climàtica assumeix un paper significatiu. A diferència de les utopies clàssiques, aquestes narratives no proposen mons perfectes, sinó escenaris inestables on els ecosistemes, les relacions i les formes de vida es reconfiguren contínuament.

En The Fifth Season de N. K. Jemisin, la frase inicial —“Let’s start with the end of the world”— funciona com a provocació: imaginar la fi del món per poder pensar-ne d’altres. En diàleg amb el concepte d’unworlding de Jack Halberstam, sorgeix una pregunta clau: cal desmantellar el món actual abans d’imaginar-ne d’altres? La desconstrucció es pot entendre aquí no com una destrucció violenta, sinó com un procés creatiu que permet fertilitzar noves formes d’existència.

La relació entre ruïna i utopia és igualment significativa. L’arquitectura política, econòmica i social del capitalisme neoliberal condiciona la nostra imaginació climàtica. Persistir en aquestes estructures implica perpetuar les violències que sostenen una concepció limitant del progrés. Per això hi ha la necessitat de qüestionar qui imagina les utopies i per a qui, així com el seu inevitable biaix antropocèntric.

Des d’una perspectiva descolonial, és fonamental qüestionar la linealitat temporal de la modernitat. La construcció de narratives ha estat històricament lligada a processos de dominació. A The Future is the Root of a Plant, l’artista UYRA analitza com la imaginació colonial va configurar la percepció del territori amazònic, produint ficcions que van legitimar la violència i la despossessió. La deshumanització narrativa va facilitar la imposició d’estructures de poder sobre cossos i territoris.

Reconèixer que tota ficció és una pràctica política implica acceptar que els relats configuren mons. Així, la ficció climàtica es presenta com un espai fèrtil per explorar temporalitats alternatives: passats que retornen, futurs presents i cicles ecològics que desestabilitzen la lògica del desenvolupament lineal. Aquesta pluralitat permet concebre la història com un camp obert d’interacció entre forces humanes i no humanes. Així mateix, aquestes narratives amplien la noció d’agència. La transformació no sorgeix d’herois individuals ni de solucions tecnològiques, sinó de xarxes de cura i formes d’organització col·lectiva. En incloure territoris, espècies i ecosistemes com agents, es desplaça el focus des de l’excepcionalitat humana cap a una comprensió relacional de la vida.

Si el món està format per relacions dinàmiques, les històries han de reproduir aquesta complexitat. La ficció climàtica no ofereix respostes tancades, sinó marcs que permeten reconsiderar les formes en què habitem la Terra. Treballar-hi implica activar processos d’imaginació col·lectiva que obren preguntes i desestabilitzen narratives heretades. D’aquesta manera, entre imaginació i ficció sorgeix un espai intermedi de pràctica, on l’especulació s’articula amb processos concrets d’investigació i creació. Integrar la ficció en contextos acadèmics i educatius pot reactivar el diàleg entre el pensament crític i la imaginació, reconeixent el seu valor epistemològic.

La qüestió central es desplaça llavors cap a la metodologia: com es pot incorporar la imaginació com a eina de treball col·lectiu? Mitjançant programes, seminaris i metodologies experimentals, l’Institut d’Estudis Postnaturals explora formes de pensament especulatiu i aprenentatge situat. Iniciatives com ara el Postnatural Independent Program (PIP) o el nou programa de postgrau Alternative Ecologies cerquen qüestionar epistemologies dominants i amplificar veus compromeses amb el pensament ecològic. En aquest diàleg entre teoria i pràctica, l’objectiu no és imposar marcs teòrics tancats, sinó reconèixer el potencial de l’espai imaginatiu dins la investigació. La pregunta final fa referència a les capacitats transformadores d’aquestes pràctiques: quins mons es poden construir —o desmantellar— a través d’elles?

És en aquest espai obert i col·lectiu on poden sorgir noves metodologies de producció cultural. No com a utopies tancades, sinó com a laboratoris d’experimentació des dels quals podem imaginar i recompondre les nostres formes d’habitar un planeta en transformació. En darrera instància, la ficció climàtica no és una evasió, sinó una pràctica crítica que intervé en el present: imaginar altres mons és començar a fer-los possibles.

Ursula K. Le Guin. (1968). Map of EarthSea [mapa]. A Wizard of Earthsea.