Firannals

Art Basel i la Biennal de Venècia coincideixen cada dues edicions en el temps, però també en molts més elements. Resulta evident que les distàncies entre fires i biennals comencen a ser poc clares. Venècia està marcada per la seva forma de (no) finançament propi. Art Basel necessita de treballs conceptuals per seguir sent puntera dins de l’univers de les fires. En la edició actual d’Art Basel, molts dels treballs presentats es pregunten sobre l’entramat artístic, sobre la pràctica, sobre els processos… Elements que bé podrien tractar-se en un context biennalístic.

Un artista rep un encàrrec de fer un vídeo sobre Zuidplein, un centre comercial bastant degradat ubicat al sud de Rotterdam. Només arribar, l’artista, Erik van Lieshout comença a parlar de manera casual amb els habituals del lloc: jubilats que van allà a passar l’estona, venedors, clients, joves a l’atur, agents de seguretat, gerents… per, a continuació, ocupar una botiga buida amb una proposta que res té a veure amb la línia del centre i en la que es mostren des d’un amalgama de restes diverses de plàstics, envasos o fulles seques, fins a imatges gegants del controvertit polític, assassinat al 2002, Pim Fortuyn o de l’arquitecte holandès Rem Koolhaas. Durant 49 minuts van apareixent diversos temes: la desconfiança que genera l’art en un entorn amb altres problemàtiques, la facilitat amb la que els mitjans de comunicació ridiculitzen qualsevol immersió de l’art en la vida real, la diferència entre la proximitat del diàleg personal i la reacció que provoca la instal·lació artística, les declaracions dels professionals de l’art que veuen amb preocupació el perfil de l’artista que s’està convertint predominant (amb una agenda plena de cites i els seus iPhone o Ipad carregats amb tot el repertori d’imatges necessàries per ensenyar els seus treballs) i, sobretot, aquest final en el que el gerent del centre fa passar l’artista al seu despatx, per elogiar el seu caràcter de “jove actiu i emprenedor”, que no pot ser pres seriosament degut a la seva condició d’artista.

El propi van Lieshout ha afirmat en alguna ocasió que “Commission”, el títol d’aquest vídeo, es el seu comentari sobre la pobresa a l’àmbit socio-polític i també a l’artístic. “Comission” s’ha presentat a Art Unlimited, la secció d’Art Basel que acull propostes artístiques sense limitacions d’espai. No deixa de ser curiós, en aquests dies en que amb una setmana de diferencia hem assistit a la inauguració de la Biennal de Venècia i d’Art Basel, la evident imprecisió al utilitzar la denominació fira per Basel i biennal per Venècia, en qualsevol cas seria més apropiat denominar-les “firiannals”. Un exemple: al procés de selecció per participar a Art Unlimited les galeries proposen un projecte d’un artista i el comissari de la secció, Simon Lamunière (responsable de les últimes dotze edicions i que aquest any s’acomiada) realitza, juntament amb un comitè, la selecció final. En el cas de la exposició central de la Biennal de Venècia, el comissari, la suissa Bice Curiger aquest any, defineix la idea de la biennal i selecciona i convida a artistes. A la pràctica, el fet de comptar amb pressupost zero per part de la biennal fa que siguin les galeries (o les institucions oficials d’acció exterior de cada país) les que financen les diferents participacions i (així ho semblava aquest any) seleccionaven el treball que creien més convenient (i no necessàriament per motius curatorials)

A Art Basel també es va parlar d’això. Una de les “Basel conversations” va girar al voltant de la idea de Privat/Públic o “How museums will be able to collect?”. On estan els límits de l’intervencionisme quan els museus van reduint els seus pressupostos i els col·leccionistes privats ofereixen les seves col·leccions tot i que no sense condicions? Un altre exemple: fa un mes el SFMoMA va fer públics els seus plans per ampliar el seu edifici per albergar unes mil peces de la col·lecció Fischer, generosament depositada al museu, tot i que amb la condició de que al menys el 75% de les obres que s’exposin en aquesta part de l’edifici provinguin de la mencionada col·lecció. Una altra dada: cada vegada més, també són les pròpies galeries les que financen importants catàlegs d’artistes en procés de consolidació que requereixen un gran esforç, temps, investigació i, per suposat, finançament.

Art Basel no es només una fira d’art que dura cinc dies sinó que compartint agenda amb Venècia i, periòdicament amb Documenta i fins i tot amb el Skulptur Projekte Münster, es un barem de cap a on indica la brúixola de l’art tant en termes comercials com discursius. Art Basel té seccions com Art Statements, en la que tenen cabuda galeries joves que presenten un sol artista; Art Feature que es la presentació d’alt nivell de galeries joves que accedeixen a la secció oficial i fins i tot altres fires paral·leles amb les que s’estableixen relacions com Liste.

Així mateix la ciutat de Basilea es vesteix de contemporaneïtat (donem fe de que no es així la resta de l’any) a l’omplir els seus museus i centres d’art de propostes més arriscades, com Henrik Olesen al Museum für Gegenwartskunst, o Francis Alÿs en col·laboració amb Schaulager que presenta el seu projecte “Fabiola” a la Haus zum Kirschgarten, per citar dos exemples.

A més a més de treballs històrics (sense mencionar ja la part d’art modern) de James Turrell, Dan Flavin, John Baldessari o Daniel Buren sempre amb cita anual a Basel, destaca en aquesta 42 edició de la fira tota una línia de treball més analítica que reflexiona sobre la pròpia pràctica artística. Mencionàvem a Erik van Lieshout, i també a Mario Garcia Torres, com la seva carta de sol·licitud per al lloc de treball de director de la Kunsthalle de Berna en forma de passi de diapositives i en la que es manifesta interessat a unir-se a una institució tan emblemàtica gracies a Harald Szeemann, donat que el seu treball consisteix en discutir les estructures que fan possible l’art. Matthew Buckingham estableix complexes relacions entre artista, obra i espectador a partir d’un retrat del segle XVI de la artista Caterina von Hemessen i Mark Leckey presenta una conferència en forma de videoinstalació en la que imatges i narració generen una mena d’automatisme no molt llunyà al funcionament del sistema de l’art.

En qualsevol cas, el que subjau en aquests discursos és la fragilitat quan no precarietat que acompanya a la pràctica artística. I, en aquest sentit, crida l’atenció la presencia múltiple de Hans-Peter Feldmann, no només a Art Unlimited sinó també a diverses galeries. Feldmann, que durant deu anys va deixar el circuït artístic per obrir una botiga de records, curiositats, objectes de segona ma i antiguitats a Düsseldorf, va decidir al tornar definir ell mateix les regles del joc, col·laborant amb nombroses galeries, sense cap representació en exclusiva, i sense limitar el nombre de còpies o edicions dels seus treballs a priori, sinó deixant-les totalment obertes. Amb distància i total sobirania, l’actitud de Feldmann evidencia les contradiccions de un sistema, el de l’art, que a vegades opta per la exclusivitat o la opacitat per amagar les seves pròpies inseguretats.