Franco “Bifo” Berardi. Temps de Mutació

Franco “Bifo” Berardi (Bolonya, 1949) és filòsof, teòric post-marxista i una important figura del moviment autonomista italià. Graduat en Estètica per la Universitat de Bolonya, va ser fundador del fanzine A/Traverso i promotor de Radio Alice, primera ràdio pirata italiana. Va viure a París, on va conèixer a Guattari, a Nova York i San Francisco. El 2002 va fundar TV Orfeu, primera televisió comunitària italiana. Actualment és professor a l’Acadèmia de Brera (Milà). Ha escrit nombrosos assajos sobre les transformacions del treball i els processos de comunicació en el capitalisme postindustrial. Des de fa més de quaranta anys segueix les mutacions de la subjectivitat social i reflexiona sobre moviments de resistència en el context de l’hípercapitalisme.

Barcelona, ​​11 de novembre. Ens trobem amb Berardi una hora abans de la presentació del seu llibre Fenomenologia de la Fi. Sensibilitat i Mutació col·lectiva (Caja Negra Editora, 2017) a La Central del Raval.

M’agradaria començar amb Internet com a mitjà de difusió massiu. El teu treball s’ha ocupat de com la tecnologia i l’entorn digital transformen la nostra capacitat de sentir. Què hi ha de la relació amb la teoria estètica, en tant que fa al sensible?

La relació entre tecnologia i formes estètiques m’ha interessat des de sempre. Al principi m’interessaven els moviments socials, però amb l’aparició de les ràdios lliures a Itàlia el 1976-1977, la meva atenció es va centrar en la relació entre moviment social i tecnologia, especialment en les formes estètiques i artístiques que comporten. El meu problema va ser conceptualitzar el fenomen radiofònic. Per això, l’equip de Ràdio Alice, en què tots estàvem en “sintonia” -mai millor dit- es va focalitzar en una comunicació poètica annexionada al moviment social autònom. La relació entre moviment, forma artística i tecnologia ja als anys setanta mostrava una innovació radical avui coneguda com a “xarxa”, que en aquesta època era evocadora de possibilitats comunicacionals i polítiques. La novetat a Radio Alice va ser la connexió entre el telèfon i el micròfon, la transmissió. Encara que avui ens sembla banal, va ser totalment innovadora en la Itàlia de l’època: qualsevol que trucava entrava en directe. Va provocar una ruptura. Tant, que fins i tot el diari dretà de Bolonya ens va acusar de promoure una comunicació obscena.

Entenc que, com a oient, el participar per telèfon suposava una comunicació bidireccional enfront de la purament receptora de la televisió…

Exactament. Per al grup, la connexió telefònica immediata i bidireccional suposava un nou paradigma en comparació amb el cèntric de la televisió i la ràdio d’aquell temps. Afinaria més dient que, en les últimes dècades, la batalla dels mitjans de comunicació és entre el telèfon com a mitjà multicèntric, reticular i rizomàtic i la televisió com a mitjà essencialment central i unidireccional. El naixement i desenvolupament telemàtic d’Internet com mèdium suposa l’entrellaçat dels dos nivells, el rizomàtic i el centralitzat -la pantalla i el telèfon.

Durant la meva estada a San Francisco a finals dels vuitanta, les meves connexions amb la cibercultura [1] es reforcen. Allà vaig trobar gent allunyada de la cultura política europea encara que similar a les meves eleccions estètiques i comunicacionals. La cultura ciber és un fenomen amb arrels a Califòrnia, una continuació de la contracultura dels seixanta, el Free Speech Movement [2] i especialment el ciberpunk [3]. Allà vaig conèixer a William Gibson, entre d’altres escriptors afins a la literatura ciberpunk. Al començament dels noranta, la Xarxa ens semblava una utopia alliberadora, un mitjà que permetia l’ampliació de la dimensió democràtica i de les possibilitats de coneixement, permetia prendre decisions, actuar a nivell econòmic i polític de manera llibertària i igualitària. La cibercultura va impactar en la meva formació personal, de fet vaig treballar molt en el llançament d’Internet com a mitjà cultural quan vaig tornar a Itàlia.

Com vas enfocar el potenciar Internet, com a teoria del medi -vull dir el mitjà com a focus d’estudi en si- o com a contingut cultural?

El 1994 treballava per a la Universitat de Bolonya. Dins de la institució organitzàvem conferències internacionals, una d’elles va ser Cibernauti (Cibernautes), la primera conferència de reflexió sobre noves tecnologies de xarxa i cibercultura a nivell italià. Ja en aquest congrés es va entreveure que la utopia ciber havia de confrontar-se amb la realitat cultural i psíquica del públic, de la societat. En aquest temps (1996) vaig començar a escriure Fenomenologia de la fi, fa vint anys. Jo volia escriure sobre la dinàmica comunicacional de la Xarxa, l’ètica i l’art, però l’art a Internet és un camp infinit de dimensió inabastable, fins i tot quan vaig començar el text. Vaig decidir investigar sobre les formes de comunicació malgrat els continguts estètics; la forma mateixa del mèdium i com aquest transforma la percepció, la dimensió psíquica i l’inconscient de la societat en general. A dia d’avui, no cal dir que la utopia s’ha convertit en una distopia, una realitat molt més fosca.

I, si la creixent exposició a un flux d’informació frenètica satura la nostra sensibilitat, el nostre temps, creus que fins i tot domina la nostra voluntat?

Internet és un model infinit des del punt de vista matemàtic, pel seu entrellaçat i interconnexió, un procés en contínua obertura a nous panorames. En el panorama actual, la relació entre comunicació reticular i actuació política, social, eròtica o relacional pateixen una mutació irreversible i a llarg termini que implica un veritable canvi genètic de les formes culturals, no només alguns comportaments, sinó la seva genealogia psíquica mateixa. Al meu entendre, hi ha dos fenòmens fonamentals que marquen aquesta mutació: el primer és la generació dels processos infoesfèrics [4]. L’ambient d’estimulació informativa és tan dens, intens i ràpid que supera la nostra capacitat d’elaboració crítica i emocional conscient. L’estímul infoesfèric, el que anomenem informacions, no són només signes, també són impulsos nerviosos que ens obliguen a reaccionar d’una manera o altre. La crítica com a capacitat cognitiva al llarg de l’època moderna era la capacitat de discriminar, d’elaborar críticament el valor de veritat o falsedat de cada enunciat o impuls. Com més s’accelera la infoesfera i els seus impulsos es multipliquen infinitament, més es perd la capacitat crítica de decisió. L’elaboració emocional es fa confusa i causa “pànic”. El cas de les fake news o post-truth, no és problema de que els polítics menteixin -sempre ho han fet- sinó que la ment col·lectiva s’ha tornat incapaç de criticar. Paul Horner, distribuïdor clau de notícies falses durant la campanya de Trump, va mostrar la seva sorpresa afirmant que la gent s’ha tornat totalment estúpida. Jo no ho crec, crec que simplement no els importa, és un impuls més.

El segon fenomen és la descarnalització i la deserotització de la paraula, del llenguatge. Freud afirma que l’accés a la dimensió del llenguatge és essencialment afectiu. La filòsofa italiana Luisa Muraro [5] manifesta que és la relació al cos de la mare, a la seva veu, la que ens permet entendre la correspondència entre significat i significant. Una singularitat humana parlant ha garantit aquesta relació. Avui aquesta garantia no existeix: vaig llegir que el 80% dels nens de dos anys passen quatre hores al dia davant d’una pantalla, aprenen més paraules per una màquina que per la veu humana. Així, la formació del llenguatge, l’ingrés en la comunicació, és maquínica, es perd la relació amb la carnalitat de la veu. No sóc tecnòfob, però crec que això porta a una precarietat psíquica que implica una incapacitat d’interpretar els signes singularment, es fa cada vegada més sintàctica, perfecta, connectiva, patronímica. La dimensió de l’ambigüitat: la mirada, el somriure, l’al·lusió, les possibilitats d’interpretació que la humanitat sempre ha tingut es tornen dures, rígides, fixes; fins manifestar-se com epidèmia de la incapacitat humana per relacionar-se. Segons Giorgio Agamben [6], la veu és el punt de conjunció entre el sentit i la carn, en què la intenció significativa es fa singularitat eròtica, carnal. Aquesta singularitat no és només l’accés a una vida feliç, sinó a una possibilitat de comunicació política i social efectiva.

Què hi ha de la democràcia? També ha estat reemplaçada per procediments maquínics, per algoritmes per a la selecció automàtica? Aquesta distopia ha passat a ser una nova forma de totalitarisme?

L’anul·lació contemporània de la democràcia no és un fenomen polític, la força igualitària política és també un procés d’homologació maquínica. En el capitalisme contemporani hem de fer servir la paraula governança, no govern. Govern implica la capacitat de discriminar entre alternatives, de decidir de manera humana. Quan el mecanisme financer contemporani va començar el seu procés d’acceleració en els anys noranta, es va imposar com a forma de governança: els seus processos són impossibles de seguir per la ment humana, la relació entre finances i altres esferes de la vida social es van convertir en automàtics: signe i efecte. La tecnologia digital és perfecta per a l’automatització dels processos de decisió i tots tenim la impressió que no podem fer res. Vivim una dictadura neoliberal financera sense fre, on les decisions democràtiques no es respecten. Són tantes les aniquilacions de la democràcia últimament que no puc citar-les. La coherència del fenomen lingüístic de la política contemporània està totalment vinculada a l’automatització de les decisions fonamentals que afecten la relació entre comunitat i vida quotidiana. La llibertat i voluntat d’elecció no tenen dimensió col·lectiva. El poder no està en els carrers, això és nostàlgia, als carrers no hi ha res, només els nostres cossos. Exemple d’això és el 15M o el moviment Occupy. Va ser important perquè va representar un cos descerebrat i un cervell extra-corpori i va possibilitar una reconnexió subjectiva, sense que això permetés guanyar la batalla a la dictadura financera. Les finances són una abstracció, només sabem que existeixen en nombres, algoritmes, en relacions informacionals. Diuen que el centre és Silicon Valley, jo no ho crec, crec que hi ha nodes per tot el món en els quals el poder es distribueix.

Tot això s’aplica al cas de Catalunya?

La sensació de final de democràcia s’està identificant amb una nova -o vella, no ho sé- forma de política col·lectiva: el retorn a l’identitarisme. La identificació comunitària nacional, ètica o religiosa sembla ser una solució enfront de la dictadura financera. Mira, penso que Barcelona és un d’aquests nodes, un centre de producció creativa, intel·lectual i informàtica. A l’interior de la xarxa hi ha punts capaços d’actuar a nivell sociopolític i cultural, els que Florida [7] deia “ciutats creatives” en l’època del triomfalisme cibercultural. Avui aquestes ciutats són essencialment centres de precarietat del treball cognitiu. Aquest és el fenomen que m’interessa de la insurrecció catalana, no la causa identitària -encara que sens dubte ha produït un efecte subjectiu interessant. Sobre l’1 d’octubre, com bé diu Santi López Petit: “No li desitjo un estat a ningú [8], però si els feixistes em diuen que no puc votar, vaig i voto”. El problema no és constitucional o de creació de la república, no estem aquí per crear estats, sinó per cancel·lar-los. L’estat, que era garant del benestar, s’ha convertit en l’aval que el poble pagarà el deute infinit i metafísic de la banca central, universal, global que no és més que aquesta abstracció. L’enemic no està a Madrid, allà no hi ha res, només una conjunció de governança particularment feixista, la mateixa que hi ha a tot Europa, que es fa més feixista quan la pressió financera es fa més insuportable.

Llavors, què es pot fer quan no es pot fer res?

Hem de treure profit de les situacions adverses. La Unió Europea ha de col·lapsar definitivament, però no per al retorn a la dimensió nacional. Com va dir Eco fa vint anys, el model de la Unió Europea són les ciutats comunals. Eco, en el seu pensament humanista, les defineix com a llocs de decisió sobre experiències viscudes col·lectivament. El projecte d’Europa va morir després de Maastricht i la crisi de 2008, transformant-se en una eina neoliberal del dictat financer global. Sortir d’això significa sostreure, autonomitzar, emancipar els nodes conjuntius de la xarxa global des del domini intel·lectual i cognitiu. Hem de reactivar la dimensió conjuntiva urbana mitjançant la insurrecció, entenent-la com l’eina que permet desplegar totes les possibilitats d’un cos i d’una condició subjectiva. La nostra intenció no és contrarestar la màquina, sinó desenvolupar-la en el nostre interès, amb les seves potencialitats útils i enriquidores, igualitàries i llibertàries que el capitalisme fa impossibles.

Text: Maria Muñoz (la conversa amb Franco Berardi va ser en castellà).

[1] Cibercultura: coneixements, costums, formes de vida i expressions sorgides per l’ús d’ordinadors, telèfons mòbils i altres dispositius tecnològics vinculats al ciberespai, àmbit artificial creat per mitjans informàtics.
[2] Free Speech Movement, 1964. http://fsm.berkeley.edu/free-speech-movement-timeline/
[3] Cyberpunk és un subgènere de ciència ficció que reflecteix visions distòpiques del futur on es combinen la tecnologia avançada amb un baix nivell de vida (hackers com dissidents, punks rebels).
[4] Infoesfèrics, pertanyents a la infoesfera. La conceptualització més estesa és la que dóna Luciano Floridi, basant-se en biosfera per denotar l’entorn informatiu en el conjunt constituït per totes les entitats informatives -incloent agents- les seves propietats, interaccions, processos i relacions mútues.
[5] Muraro, L. (1994), L’ordre simbòlic de la mare. Madrid: Hores i Hores.
[6] Agamben, G. (2008), El Llenguatge i la mort. València: Pre-Textos.
[7] Florida, R. (2009), Les ciutats creatives: Per què on vius pot ser la decisió més important de la teva vida. Barcelona: Paidós.
[8] Article de Santiago López Petit, “Prendre posició en una situació estranya” publicat en Eldiario.es el 2017.09.29. http://www.eldiario.es/interferencias/Catalunya-independencia_6_691940826.html