Futur, somni extraviat

Una exposició que proposa un viatge a possibles futurs passats. En un moment de necessitat d’idees, de projectes, de plans i de desitjos, l’exposició “Estil Indirecte” ofereix exemples del que no va sortir però que segueix tenint validesa com a possibilitat, com a opció i com a punt de partida per dialogar sobre la unidireccionalitat del nostre present.

En temps convulsos, la raó es retreu i resulta difícil pensar. Molts menys, imaginar com serà el futur. Ens trobem vagant d’un lloc a un altre, d’una ocupació a una altra. Hem de mostrar el comportament àgil i obert al canvi que el capitalisme flexible ens exigeix, com a conseqüència de la idea recurrent de “res a llarg termini”, leitmotiv del sistema econòmic en què vivim. Emperador de la nostra existència, l’economia ens dicta l’única manera vàlida de viure, feliçment abandonats a una societat que pretén que ens oblidem del demà. Abans pa i circ, ara consumisme per via intravenosa, aquest és el seu cant de sirena per mantenir-nos distrets. Sempre obcecats amb la immediatesa, amb el present perpetu i estancat, mancats d’espai per a un projecte a llarg termini.

L’irònia és que, ara més que mai, enmig d’aquest present desolador al qual ens enfrontem, som conscients del fracàs del sistema, de la derrota de les grans utopies de masses que un dia ens van vendre. A partir d’aquesta descoratjadora afirmació neix el projecte “Estil Indirecte”, presentat a la Fundació Foto Colectania de Barcelona. L’exposició, comissariada per Martí Peran, s’articula al voltant d’una imperant necessitat de rehabilitar la capacitat imaginativa com espasa amb la qual combatre la dictatorial amenaça del present. Malgrat el pessimisme amb què descriu la conjuntura actual, l’exposició és una experiència gratificant, plena d’estímuls per imaginacions entumides. És una invitació per rehabilitar la capacitat crítica, una mena de teràpia visual que crea un espai on exercitar el pensament.

Mitjançant una tècnica narrativa, l’anomenat estil indirecte, la mostra revela vuit futurs un cop imaginats però ara extraviats en el temps. Segons Peran, no es tracta de recordar o de tornar a refugiar-se al passat sense aplicar un criteri específic. L’estil indirecte ofereix una mena de simetria equilibrada entre la memòria i la predicció, i a través de cada assaig, es revela com una eina carregada d’eficàcia generadora, que permet retrobar la força utòpica de somnis antics amb un potencial encara per explotar. Cadascuna de les obres crea un paisatge nou per explorar, on la clàssica pregunta de: què hauria passat si …? adquireix dimensions extraordinàries. Podem preguntar-nos sobre com de diferent que hauria estat el desenvolupament dels negocis a escala global si la Fira Internacional de Zagreb hagués estat un èxit, com intenta presentar-nos David Maljkovic. A través dels projectes de Jordi Colomer i Adrià Julià, podem preguntar-nos, si la vida de la ciutat utòpica de Falansteri i les ideades pels seguidors de Fourier fossin una realitat, què suposaria això per a la vida contemporània? Pot ser que estiguin una mica allunyats de la realitat quotidiana, però cada un d’aquests assajos revelen com una part significant de la història podria haver estat alterada. Potser el que més de prop ens toqui avui en dia, sigui el projecte de Javier Peñafiel, que imagina un present i un futur alternatiu per l’Alemanya contemporània, capaç de canviar els seus plans econòmics a nivell europeu.

Siguin els que siguin els pensaments que suscita l’exposició, el seu enginy poètic dóna visibilitat a la fecunditat del passat i la capacitat del present per desenvolupar-lo. El seu discurs ofereix un parèntesi al pessimisme que prediuen un futur buit i incert. Al mateix temps, la mostra allibera l’espectador de qualsevol imposició, com l’obligació a interactuar o sotmetre’s a una experiència immersiva. Hi ha una emancipació necessària per procurar que aquest tingui espai per divagar pels terrenys plens del murmuri de relats extraviats. Les imatges no són hostils ni invasives, i en la seva calmada naturalesa visual permeten avançar, retrocedir, analitzar, aturar-se i re-visitar, cadascuna de les seves parts. Aquesta sensació es veu intensificada per l’espai neutre i ampli de la sala, on l’arquitectura desapareix, deixant en primer i únic pla les imatges i el text que les acompanya. Els escrits ens guien a través del desenvolupament d’un mateix concepte en treballs molt diferents, però que utilitzen la fotografia i el muntatge com a mitjà d’expressió. Les obres estan carregades de nous significants, des-contextualitzats del seu fracassat bagatge anterior, repensats, re-articulats i re-ubicats en una nova narrativa que respon a les urgències actuals. Els fragments i retalls se solapen, alterant l’espai i el temps lineal de la història. El resultat són vuit escenaris on el transcurs dels fets podria haver fet un gir dràstic, canviant el present. Cada assaig suposa un estímul per l’intel·lecte, el qual percep la possible existència d’un oasi enmig del caos per poder deixar enrere la nostàlgia del passat i mirar cap endavant.

En un món sense idees, i per descomptat, mancat d’esperit crític per part de molts, es fa encara més evident la necessitat d’una cultura que prengui el relleu. Hi ha una urgència inevitable de poder imaginar projectes a llarg termini, perquè sense ells el significat de la realitat sembla difuminar-se fins a ser irreconeixible. Potser aquest sigui el paper de la cultura crítica en l’actualitat. Rehabilitar la capacitat individual i col·lectiva d’obrir escletxes en el present per entreveure el futur. Despertar-nos, per poder veure, “la matèria revolucionària sobrant i obsoleta del passat” -com encertadament la descriu Peran- per rescatar els milers de futurs imaginats carregats de força transformadora que van ser sentenciats a l’oblit. Fragments de matèria capaços de desenvolupar-se en el context contemporani més enllà del present més immediat.