Gabinets de curiositats a l’era de l’art global

El Grand Palais de París acull actualment l’exposició Carambolages, comissariada per Jean-Hubert Martin, el principal reclam de la qual és que reuneix objectes de totes les èpoques, cultures, materials, valors i procedències geogràfiques en un ordre que s’allunya del cànon tradicional de la Història del art. El títol de la mostra és un préstec del billar (una carambola és el cop de la bola blanca no a una de les boles de colors, sinó a dos) que serveix en aquest cas per anunciar una organització de les obres presents a l’exposició poc ortodoxa, basant-se associacions lliures entre elles, a partir d’un o més detalls. Amb un recorregut lineal, una peça porta a la següent com una fitxa de dòmino determina la que ve darrere. Es tracta d’una proposició lúdica que pretén que sigui l’espectador de la mostra qui desxifri, a cada pas, quin element porta d’un punt al següent.

La intenció del comissari, segons les seves pròpies paraules, és alliberar la visió de l’espectador de les categories tradicionals de la Història de l’Art, basades en aspectes geogràfics, temporals i culturals, que imposen una recepció de les obres segons el seu context de producció. Quasi no cal ni mencionar que la primera sala de l’exposició està dedicada a l’Atles Mnemosyne d’Aby Warburg, referència obligada per a tot aquell que proposi una mirada indisciplinada a la creació artística. L’historiador de l’art alemany va dedicar la seva vida a estudiar la migració de les representacions del passat al present, a través d’una confrontació transcultural de la cultura europea amb els gestos immemorials observats en les civilitzacions “primitives”. Les planxes que formen l’Atles Mnemosyne reuneixen imatges que mostren certa proximitat visual entre elles, organitzades en juxtaposició, sense obeir a jerarquies estètiques i sense respectar les unitats de temps i espai de la creació de les mateixes. Aquesta posada en relació havia de permetre demostrar, de forma visual, la força i intemporalitat dels poders espirituals.

El que trobem a Carambolages és una referència superficial a l’obra inacabada de Warburg, una recuperació del seu mètode iconogràfic que podem agafar amb pinces. Què proposa Jean-Hubert Martin a part del joc? Hi ha res més enllà del fet de reunir en un mateix espai objectes artístics de procedència i naturalesa diversa? La idea central d’aquesta exposició és que el principi de la carambola permet associacions lliures, a partir de detalls o d’elements en comú entre les obres, que fan possible una recepció nova de l’objecte, deslligada dels calaixos estancs que imposa la visió acadèmica tradicional , però de quines noves interpretacions estem parlant? L’exposició no proposa cap lectura a partir d’aquesta nova perspectiva, sinó que es limita a juxtaposar els objectes en un circuit tancat que només té sentit en si mateix i en què la recepció per part de l’espectador ve condicionada per la pròpia organització de les obres dins de la mostra.

Una obsessió pel “décloisonnement” de la Història de l’Art recorre les pràctiques curatorials des de fa uns anys. A allò que va començar amb la constatació de la globalització del món de l’art contemporani, amb un creixent interès per incloure artistes i obres procedents de contextos allunyats dels centres històrics de la creació occidental, del naixement de biennals i esdeveniments de caràcter internacionalista en tots els racons del món, se li dóna una volta més a Carambolages amb la negació del factor temps. El mateix comissari d’aquesta mostra va dirigir el projecte expositiu de Magiciens de la terre, exposició pionera d’aquesta perspectiva que es va celebrar entre el Centre Pompidou i la Halle de la Villette de París l’any 1989. En aquella ocasió es van reunir cent artistes contemporanis de tot el món amb l’objectiu de “descentralitzar” la mirada occidental a les arts visuals, eliminant les fronteres geogràfiques i culturals que la regien fins als anys vuitanta. Magiciens de la terre va ser elogiada per l’esforç de forçar una amplitud de mires, però també va ser criticada per diverses raons, unes d’ordre polític i altres d’ordre ontològic.

Pel que fa a les crítiques de naturalesa política, la principal és la que explicita les relacions de poder presents dins mateix de l’exposició. La igualtat aritmètica entre artistes occidentals i artistes no occidentals (és a dir, tots aquells no nascuts a Europa o als Estats Units) no fa sinó reforçar unes dinàmiques centre-perifèria ja de per si inherents al món de l’art contemporani. Aquesta insistència en el país d’origen dels creadors no reflectia, d’altra banda, que alguns d’ells s’haguessin format, treballessin i hi residien en països occidentals. El principal retret d’ordre ontològic es va referir a l’estetització i maximització de l’exotisme de les diferents pràctiques artístiques presentades a la mostra, que reforçava així mateix una concepció euro-cèntrica de la creació que permetia exposar objectes rituals i peces pròximes a l’artesania procedents d’àmbits no occidentals, mentre que l’altre 50% de les obres responien als criteris de l’art contemporani.

Tres dècades després de Magiciens de la terre, ens adonem que el panorama no ha canviat tant, per molt que ja no ens sorprengui la presència d’artistes internacionals a les exposicions i museus. Podem afirmar que no n’hi ha prou amb una millora de la representació de la diversitat de les tradicions artístiques nacionals per parlar de “globalització de l’art contemporani”, ja que aquesta visió no fa més que reforçar les relacions de dominació entre centre i perifèria. Com Alain Quemin ha demostrat, malgrat l’obertura de biennals, institucions i fires a l’art internacional, els que segueixen ocupant les posicions superiors en rànquings i llistes d’estrelles de l’art contemporani són els creadors nord-americans i europeus, amb alguna anecdòtica aparició de representants d’altres països. Que serveixi com a anècdota que, l’any 2016 (!), la Fondation Louis Vuitton a París presenta una exposició que porta per títol Des artistes chinois à la Fondation Louis Vuitton (“Artistes xinesos a la FLV”), com si amb ser xinès bastés per figurar-hi i no fes cap falta buscar un títol una mica menys exòtic o que digués alguna cosa més sobre l’art en qüestió.

Carambolages funciona com a “divertiment”, però cal posar en dubte la seva capacitat per a fer avançar la història de l’art i canviar la percepció que l’espectador mitjà tingui de l’art en general. Barrejar en un mateix espai objectes de diversa índole i procedència pot servir per a desacomplexar el visitant de museu, que de sobte no se sent adoctrinat per l’acadèmic de torn, però en aquesta exposició un pot fàcilment tenir la sensació de trobar-se en un gabinet de curiositats . Al cap i a la fi, aquesta se celebra al Grand Palais, que va ser precisament construït per albergar un esdeveniment de tipus universalista, l’Exposició Universal de 1900.