Giorgio De Chirico NO TÉ FANTA A CASA

A la Piazza di Spagna de Roma no hi viu ningú. Només hi ha turistes que s’asseuen a les escales i carabinieri amb la rutinària missió d’impedir-ho. Els primers, després de ser expulsats de la seva zona de descans efímer, se solen dirigir a Via Condotti a l’olor de les botigues de marques fines i dels seus aparadors, avui convertits en museus de carrer d’art pop.

No viu ningú a Piazza di Spagna, però si conjuguem el verb en pretèrit indefinit, la cosa canvia. El poeta John Keats hi va viure i hi va morir, en un quartet que dona a la plaça, i, entre el 1948 i el 1978, també va ser veí de la plaça el pintor Giorgio de Chirico. Vaig visitar les dues cases amb la fotògrafa Lisbeth Salas per integrar-les a la nostra col·lecció de cases-museu d’artistes amb què farem alguna cosa aviat. La de Giorgio de Chirico, per a la meva alegria, em va semblar molt més casa que museu.

Als habitatges d’artistes plàstics, l’epicentre de la visita és l’estudi on treballaven. Ho saben els conservadors del museu o els que hagin ideat el recorregut dels visitants. El públic vol, sobretot, veure pinzells ressecs, tubs d’oli gastats i espremuts al màxim i paletes de fusta amb tots els colors de l’arc de Sant Martí superposats. No sabrem mai si aquests eren veritablement els pinzells que va fer servir l’artista, o si comprava habitualment tubs d’aquesta marca. És més probable que, els qui van desempolsar la casa per elevar-la al noble pedestal de què és museístic, rescatessin material vell d’una escola de belles arts d’altres dècades. Però ens és igual, perquè hi acudim amb la mateixa devoció que a una basílica, on mai no es qüestiona la veracitat de les relíquies del sant.

En el cas de Giorgio De Chirico, la visita a la seva casa romana comença al vestíbul del pis i continua pels salons i el menjador, ja que el dormitori i l’estudi són a la planta de dalt. Així que ens posem en mans de la guia, que es diu Valeria, i entrem amb ella al primer saló, fastuós i amb un parquet ben conservat que envejo, pel fet que soc propietària d’una humil tarima flotant que imita fusta. Dic primer saló perquè n’hi ha més d’un, ja que el pintor va unir diversos apartaments d’aquest palazzo del segle XVII per fer-se el que avui podrien anomenar en italià casoplone, si s’animessin a adoptar el vocable.

En el record, la casa em continua semblant d’una mida descomunal, i crec que va ser perquè la vaig mirar com si tingués vuit anys. Entrar al saló dels De Chirico va ser instal·lar-me en uns temps que no tornaran: els d’anar de visita a casa de matrimonis respectables amb els meus pares. Molts diran: “encara sort que aquests temps no tornaran”, però potser si els amics dels teus pares fossin Giorgio i Isabel de Chirico en comptes de funcionaris del Ministeri d’Hisenda, ja que no estaria malament que tornessin. Com que els amics dels meus pares no eren els De Chirico, no tenien als seus salons olis amb les obres de l’etapa metafísica de Giorgio, ni tampoc tants esbossos de cavalls: pel que ens explica la nostra guia Valeria, a De Chirico li agradava, des de petit, dibuixar cavalls, així que l’animal és part important del seu univers gràfic.

Tot i no ser els De Chirico, els amics dels meus pares sí que tenien el corresponent encenedor de taula gran i pesat, d’alpaca probablement, igual que Giorgio i Isabel. Es fumava i molt en aquells temps, així que el cendrós de vidre colorit o de metall abundava als salons de les cases de bé. I també tenien tots, és clar, una televisió al saló. Els De Chirico s’havien decantat per una SONY culona disposada davant d’una finestra plena de cortinatges. Valeria ens conta que el pintor la veia, però sempre sense so. Comprenc el seu costum, ja que les veus humanes no desitjades són molt pitjors que qualsevol soroll ambient. I, com a protagonista del saló, ja al costat del menjador, destaca el moble-bar. La guia assegura que és autèntic, que la coctelera metàl·lica i les ampolles de Campari i d’aperitiu Gibò són de l’època. Com a bons italians, els De Chirico eren aficionats a l’amargor de begudes que allà converteixen ipso facto en còctel festiu, tenint en compte la quantitat de Spritzs que se serveixen diàriament als carrers de Roma.

Si de nena m’haguessin portat a casa dels De Chirico, després de mirar els quadres de totes les etapes del pintor i trastejar amb els objectes que hi havia –des d’una petita reproducció de la Pietat de Miquel Àngel a diversos raïms de marbre – m’hauria començat a avorrir davant les converses dels adults. Potser fins i tot m’hauria posat a tocar alguna de les moltes làmpades de peu amb pantalla de pergamí que hi havia als salons. Davant l’enuig dels meus pares, m’hauria assegut amb cara de males puces i aquí Giorgio hauria comprès que m’avorria mortalment, i, apiadant-se de la bambina spagnola, m’hauria ofert veure una pel·lícula de vídeo perquè m’entretingués, perquè això de donar-me permís per pintar i remenar al seu estudi ni li passaria pel cap.

M’hauria demanat llavors que l’acompanyés al segon pis, al dormitori de la parella, on descansa encara el gran vídeo de marca SABA de format VHS (els meus pares van tenir mala sort i van escollir el Beta, que anava perdent força als videoclubs setmana rere setmana), i m’hauria posat una pel·lícula del Topo Gigio o d’Adriano Celentano al reproductor, que té marcat “Accendere/Spengere” en una etiqueta autoadhesiva sobre la tecla d’encesa, i “Togliere cassetta” sobre la tecla que mostra la icona de treure la cinta, és a dir, el botó d’Eject que tan bé coneixem des dels anys setanta. El gest de traduir al seu idioma el que indiquen els signes emparenta als De Chirico amb els meus pares i els seus amics, en aquell moment encara aliens a la senyalística contemporània, i em submergeix de cos sencer en una nostàlgia agredolça, tret que per definició caracteritza aquest sentiment.

Per beure, perquè segurament m’hauria ofert alguna cosa, li hauria demanat un Trinaranjus de taronja, o una Fanta de llimona, però aquestes marques ells no en tenien. Així que m’hauria donat un suc Granini de “pesca”, nom que m’hauria resultat inquietant fins a descobrir que significava “préssec”, i jo ho hauria acceptat tan contenta.

Saló del matrimoni De Chirico © Lisbeth Salas