Gris i en vertical. Sobre l’última exposició d’Asier Mendizabal

Ni una línia sobre el projecte amb què Asier Mendizabal inaugurava el nou espai de la galeria CarrerasMugica. Així es va presentar la primera mostra individual que el basc ha protagonitzat després del seu pas ferm per l’última Biennal de São Paulo. Mendizabal ha decidit ocupar-se de tot: de donar forma a una sèrie de peces i escriure un excepcional assaig -Gurentza, neologisme d’escàs ús que atén a la definició de sublimació, però també significa elevació, enlairament a certa alçada– al voltant de la columna com a element arquitectònic i al seu paper al llarg de la història.

El punt de partida és un bust de Miguel de Unamuno, situat actualment en una cèntrica plaça del casc antic de Bilbao, sobre un pilar de quatre metres d’alçada. El bust, encarregat l’any 1934, va ser suposadament llençat a la ria dos anys després i posteriorment, després d’anades i vingudes, col·locat l’any 1983, en el seu emplaçament actual. Un estrany lloc a partir del qual Mendizabal analitza, no només el suport, sinó la pròpia figura del filòsof bilbaí.

La reflexió d’Asier Mendizabal, així com les peces que conformen aquesta exposició, plantegen en primer lloc una profunda connexió entre l’elevació de la columna com a monument i el poder de la massa, que és capaç de posar-la en peu o llençar-la arribat el moment. Mendizabal cita un dibuix d’Umberto Boccioni en el qual una multitud envolta l’estàtua situada al centre d’una plaça. Els braços alçats, de sobte eleven una línia diagonal que elimina aquesta barrera entre l’horitzontal del poble i la vertical del monument.

El resultat passa per la configuració de dues columnes de formigó, elaborades mitjançant un encofrat de corda que utilitzada a manera d’espiral ascendent tanca el concret abocament. La corda, probablement l’element que en relació amb la columna contingui una major càrrega simbòlica, ens parla d’elevar i al mateix temps de tirar a terra.

El títol de l’exposició, Toma de tierra, ​​fa referència al qualificatiu amb què Baudrillard es refereix a la massa quan diu: Travessada pels fluxos i els tests, és, com a massa, una presa de terra, s’acontenta amb ser conductora dels fluxos, però de tots els fluxos; bona conductora de la informació, però de tota la informació; bona conductora de les normes, però de totes les normes. Al mateix temps, és una declaració de principis en un temps que desperta en un mateix certs dubtes pel que fa al suposat poder de la multitud, o més aviat, pel que fa a la manera en què la multitud entén aquest poder i l’exerceix.

Resulta molt suggerent la manera en què Mendizabal utilitza certs símbols relacionats amb la cultura popular, com el cistell -utilitzat en aquest cas com a contenidor i motlle per a tres escultures de formigó- i el posa en relació amb el capitell corinti que corona la columna que eleva a Unamuno. També els dos volums de paper encolat que fan al·lusió al capgròs realitzat per una comparsa bilbaïna en homenatge al malparat bust.

A aquest gest se suma la revisió del xilogravat com a tècnica estretament lligada als moviments polítics i socials degut a les possibilitats que oferia a l’hora de fer grans tirades i amplificar el seu efecte sobre la massa. Mendizabal pren d’una banda la portada realitzada per Agustín Ibarrola per al manifest publicat l’any 1967, durant la vaga dels treballadors de laminació de bandes d’Etxebarri (Bizkaia) i per una altra un gravat realitzat a la Xina, sota les normes establertes per la Revolució Cultural de Mao Zedong l’any 1966.

El resultat es recolza en un dels immensos murs de la galeria. Es tracta d’una sèrie de taulers d’aglomerat lacats sobre els quals, després de projectar un raig de sorra, apareixen una sèrie de motius extrets d’aquestes estampes.

Els taulers componen una sèrie de taules que reprenen aquesta idea d’horitzontalitat en relació amb la de verticalitat -ja no com a contraris, sinó com complementaris-, que s’atribueix a la reunió entre iguals, a l’assemblea, a la unió dels treballadors.

L’exposició, més enllà de les seves grans peces, no deixa de sorprendre per la gran quantitat de detalls que es van descobrint durant el recorregut. Les àrees reservades en una sèrie de gravats que mostren la multitud al voltant de la columna. L’ús de paviments de pedra de riu que recorda als parcs públics, als blocs d’habitatges. Sobre una de les taules ens trobem dues grans impressions en blanc i negre; per una cara la maqueta del text que dóna forma a l’exposició i per l’altra una gran fotografia del capgròs de Unamuno. Cadascuna d’aquestes impressions, tallada i doblegada en l’ordre corresponent, dóna com a resultat el fanzine que la galeria ha editat amb motiu de l’exposició. Mendizabal no cau en allò documental com a anècdota ni com a justificació, sinó més aviat com a punt de partida per a un resultat que troba en la plàstica tot fi a priori.

L’elecció dels materials, el detall i minuciositat amb què es tracten i s’adscriuen al camp de l’escultura o la manera en què la investigació i la seva materialització es diferencien fins a sorprendre, són algunes de les sensacions que assalten l’espectador davant d’una exposició resolta al màxim nivell. L’imponent espai no deixa cap mena de dubte pel que fa a la importància del treball d’un Asier Mendizabal que s’ha deixat veure en els últims anys a les cites més importants del món.

El recentment mort Nestor Basterretxea comentava: Nosaltres som grisos i en vertical. Els mediterranis són blaus i en horitzontal. Jorge -referint-se a Oteiza- era un exemple d’això. No és molt difícil entendre aquestes paraules quan ens situem davant la seva obra, però també davant de la d’artistes com Asier Mendizabal, hereu d’aquesta tradició d’escultors bascos que ens parlen de la seva cultura per mitjà d’un llenguatge universal que es renova a cada pas, però que mai renega del que ha estat.