GUIA DEL “NOU ANTICRIST” PER A DOOMMIES

Fa unes setmanes, Peter Thiel (fundador de PayPal, primer inversor en Facebook, patró ideològic de Palantir i el mateix que va dubtar quan un entrevistador li va preguntar si la raça humana hauria de sobreviure) va dedicar 4 conferències públiques a San Francisco a advertir sobre la imminent arribada de l’Anticrist. Sí, heu escoltat bé: allò que en la tradició bíblica es relacionava amb “l’enganyifa absoluta” i “la figura que destruiria la relació directa de l’home amb Déu”. Ho va dir sense cap ironia i en auditoris desbordats. Un multimilionari llibertí amb un rostre víctima de l’obsessió amb els peelings facials (després de sotmetre’s a aquests tractaments, làsers i microdermoabrasió, la cara de Thiel ha adquirit la textura d’un cràter i sembla que secreta una fastigosa mucositat protectora) que parla de la teologia apocalíptica com si es tractés d’un seminari de negocis.

“L’eslògan de l’Anticrist és ‘tranquil·litat i pau’”, va repetir en diverses ocasions, segons unes informacions anònimes sobre aquestes conferències que van aparèixer al The Guardian. De tant en tant, emfatitzava que el seu deure, “com empresari”, era construir prou tecnologia per evitar aquest destí. Llegir les transcripcions de totes aquestes històries de Thiel serveix per comprendre una mutació més àmplia i surrealista: tot allò de la “innovació” i de la “disrupció” ha desaparegut del repertori de trucs de les elits i ara els ha agafat per predicar la salvació. Però, a quina salvació es refereixen exactament?

Nietzsche també va recórrer a l’Anticrist per esclafar el cristianisme, el que ell creia que era “la gran corrupció interior”. El filòsof ho va proposar com un símbol d’empoderament i/o emancipació allunyada de la moral cristiana. Pel fundador de l’Església de Satanàs, el també nord-americà Anton LaVey, un firmant de la La Bíblia Satànica el 1969, l’Anticrist era una cosa semblant, però més performatiu: “l’home alliberat de la seva culpa, una icona de l’hedonisme racional i la manipulació conscient de la moral dominant”.

Però no, res a veure: darrere de l’Anticrist de Peter Thiel hi ha una doctrina de poder que combina teologia medieval, geopolítica i el capitalisme del big data. Allò que espanta al magnat amb la cara enrojolada no és exactament el retorn de Satanàs o Llucifer. El que fa que no li resti una gota de sang a les venes és un quelcom tan “inofensiu” com un consens global: la “possibilitat” que el planeta arribi a “acords” sobre energia, IA o el medi ambient. En el seu mapa mental, qualsevol intent de coordinació global és sospitós d’heretgia. El “món únic” que prediquen els organismes internacionals seria el pas previ cap al totalitarisme i servitud final. És difícil de pair, però Thiel entén l’Anticrist com l’única i remota possibilitat que nosaltres tindríem per evitar el col·lapse.

Davant aquest “risc d’estabilització”, proposa una espiritualitat econòmica basada en la dispersió, un inusual misticisme del mercat: que cada nació, empresa o individu actuï per compte propi. Que la competència es transformi en l’única forma de fe. Que la fragmentació del poder s’entengui com una virtut moral i que la desregulació vagi a la seva com una llei quasi religiosa. Thiel ha creat tota una interfície narrativa per justificar això: la desregulació total.

L’origen d’aquest “nou truc” es troba en Carl Schmitt, jurista alemany que als anys trenta va escriure sobre com el katechon (la figura que conté la fi del temps) havia de protegir el món d’una “unificació diabòlica”. Thiel reinterpreta i adapta aquesta metàfora al llenguatge del capital: el katechon seria el propi capitalisme, un sistema que, mantenint el conflicte, impedeix el domini d’un únic poder global. La seva lògica és cínica i perversa: que continuï el caos per mantenir la llibertat. Sota aquesta premissa, Palantir o Facebook són dues eines sofisticades per retenir la fi. Vigilar per evitar la tirania, controlar per no ser controlat. LOL.

L’infern, segons Thiel, seria caminar sense protecció solar al voltant de l’Edifici Berlaymont a Brussel·les, seu de la Comissió Europea. El seu discurs combina les pulsions de l’evangelisme nord-americà, la tesi de Schmitt i la paranoia llibertària de Silicon Valley. “La part apocalíptica” de l’assumpte li dona legitimitat moral a la seva creuada: els interessos econòmics es camuflen darrere una defensa per la salvació de l’esperit humà davant el boc de la màquina burocràtica. Aquell que altres com Musk o Milei també han intentat “neutralitzar a base de serra elèctrica”. El nou Anticrist és llavors el projecte de governança mundial al que ni Thiel, ni els seus contemporanis, ni la tecnologia que financen, estan convidats.

Thiel reinterpreta a la seva manera a Sant Pau, tractant-lo com un altre analista polític, i venent als que l’escoltaven que això de “tranquil·litat i pau” és el nou “eslògan de l’Anticrist”. La frase, extreta d’1 Tesalonicenses 5:3, li serveix per projectar una vella por religiosa sobre l’actualitat política: la idea que l’harmonia mundial és sospitosa per definició. Les susdites conferències barregen més versicles amb arguments d’inversió, profecies, deliris i planificació estratègica. Thiel converteix el ja esmentat katechon en quelcom semblant a “un principi de gestió de riscs”, “un dispositiu pel control de danys”. El seu paper com “empresari” ja no és fer avançar la història perquè abans ha d’aturar el col·lapse.

Palantir (empresa de software d’anàlisi de dades fundada per Thiel el 2003, especialitzada en crear sistemes que integren i analitzen informació massiva per governs, exèrcits i corporacions), llavors, apareix com el seu redemptor: una infraestructura de vigilància que promet protegir-nos de l’Anticrist digital. L’infern s’evitarà acumulant i extraient dades de la gent del carrer. De fet, figures de la ultradreta cristiana nord-americana ho defenses com un “beneït” per haver inventat la corporació, perquè ajuda al govern a “buscar possibles amenaces”. És paradoxal, doncs, que l’eina dissenyada per contenir l’Anticrist de Thiel adopti la mateixa estructura de poder absolut que clama voler combatre.  Amb cada nou contracte amb el Departament de Defensa o la CIA, el mite es reforça: hem de vigilar perquè el mal és a prop. La retòrica de la defensa (davant el que és intangible) es transforma en una ideologia absoluta pel control.

Entre les víctimes simbòliques d’aquest imaginari hi ha la Greta Thunberg. Thiel la menciona a les seves conferències com a possible “encarnació de l’Anticrist contemporani”, el símbol d’un moviment que promet salvar el planeta mitjançant un consens global. L’ecologisme representa per ell un projecte d’unificació/estabilització que acabarà per imposar límits comuns. La figura de l’activista, llavors, fa la funció que el dimoni feia als sermons medievals: una projecció moral sobre la qual descarregar les cagarrines del poder. Convertir la responsabilitat climàtica en una amenaça espiritual li permet desenfundar el truc que transforma la política ambiental en una heretgia.

Thiel, mentre li donava forma a les seves cavil·lacions, sembla que va llegir a René Girard, el pensador que va interpretar el desig humà com un mecanisme d’imitació i sacrifici. De Girard va prendre la idea que la rivalitat és inevitable i que intentar eliminar-la produeix “noves violències”. Amb aquesta imatge, Thiel sembla el pare que protegeix al seu fill durant la secundària després que hagi hagut queixes per bullying. El seu fill és el capitalisme, que es torna una litúrgia que canalitza els impulsos humans més miserables sense cap necessitat de redempció.

En les conferències, Thiel menciona que “Facebook fou una aposta per la mimesi”. (Mimesi aquí s’entén com el procés mitjançant el qual les persones aprenen a desitjar allò que veuen que els altres desitgen. Aquest mecanisme crea rivalitat: tots competim pels mateixos objectes, posicions o símbols perquè els nostres desitjos es contagien mútuament). Vegeu: un sistema que alimenta la competència per evitar possibles aturaments.

La dimensió política de tot això apareix quan Thiel descriu els Estats Units com un punt de tensió entre l’Anticrist i el katechon. En la seva interpretació, el país seria l’epicentre de l’ordre mundial i, al mateix temps, l’únic bastió capaç de resistir-ho. Aquesta dualitat produeix un relat d’excepcionalisme que encaixa perfectament amb la mitologia nord-americana: nació escollida, els Pares fundadors, la frontera permanent, la missió moral. Tecnologia és = a providència i Silicon Valley ja pot començar a considerar-se una institució teològica que administra el caos global sota aquesta nova forma corporativa. “Fe”, no com la d’abans. “Fe” com a confiança cega cap als sistemes de dades i la vigilància.

L’Anticrist, doncs, ja no és una bèstia, ni una criatura que naixerà del ventre d’una verge penetrada per Satanàs. No és res sobrenatural. És aquella persona que, de sobte, no vol acceptar els terms & service i tapa la webcam del seu laptop amb cinta americana. Aquest estrany “capitalisme tecnològic”, sostingut sobre un full de ruta pseudoteologia i “escatologia” (terme que aquí s’entén com un “mode de pensar el futur des de la por al final”), funciona com una Església descentralitzada: cada usuari participa en el culte sense quasi assabentar-se, executant la seva part del ritual amb la senzilla acció “d’iniciar sessió”. No, pel que podem veure, en la fantasia de Thiel no fa falta creure en la fi del món per formar part (activa) en ell.