Habitar la distopía

Les distopies tecnològiques constitueixen una de les formes més influents i persistents de l’imaginari col·lectiu contemporani. Sorgeixen com a resposta crítica a la confiança en el progrés científic i a la idea, present des de la modernitat, que la tecnologia ajudaria a conformar societats més avançades i lliures. En contrast amb aquesta narrativa optimista, les distopies tecnològiques susciten debats en un context tan complex com l’actual: què passa quan els sistemes tècnics deixen de servir les persones i imposen la seva lògica, forçant una reorganització econòmica i social.

Recordem que aquest procés no sorgeix del no-res. Les esperances dipositades en la internet col·laborativa i aparentment democràtica dels 90 es trunquen després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001. Els governs i les grans empreses van desplegar conjuntament el seu potencial revisant i classificant qualsevol activitat o fet existent a la xarxa. La censura i el control s’imposen sobre els ciutadans. Projectes com ara Blacklists (2015-2017) del col·lectiu multidisciplinari DISNOVATION.ORG (2015-2017) reflecteixen la regressió dels nostres drets recopilant una llista de pàgines censurades, que es poden consultar en format web i enciclopèdic de 13 volums de 666 pàgines cadascun. El seu contingut permet recrear el model cultural i sociològic d’allò que no és accessible.

Durant la pandèmia de la COVID19 del 2020 es van implantar massivament eines digitals associades a les grans empreses del sector. Allò que semblava que seria un impuls el qual reduiria dràsticament la bretxa digital, i milloraria la nostra comunicació, esdevé una trampa gestada prèviament. S’acceleren els plans d’expansió i implantació de determinades metodologies, formats i estàtiques que homogeneïtzen aspectes fonamentals de la nostra vida social i professional tal com els entenem en l’actualitat.

En aquest període reben especial rellevància iniciatives innovadores i sense ànim de lucre, basades en eines de codi obert, en l’àmbit cultural (que van contribuir a difondre debats, continguts i esdeveniments). Després del període d’excepció, moltes van ser abandonades o relegades en favor d’opcions comercials, afeblint el moviment de la cultura lliure

Autors com ara Shoshana Zuboff, Eric Sadin o Kate Crawford van analitzar i ens van advertir sobre els racons foscos del poder tecnològic, les seves metodologies i estratègies, dissenyades pels qui avui dia formen part de la seva oligarquia. Els seus textos esmicolen com aquestes estructures algorítmiques aconsegueixen imposar els seus models en l’organització social. Actuant al marge de principis ètics sobre la política i l’economia global, sense respectar el poder dels estats i les lleis, fins a arribar a soscavar democràcies aparentment representatives i estables. Crawford, juntament amb Vladan Joler, representen aquest vast entramat en Calculating Empires (2023), una representació de l’evolució de les connexions entre la tecnologia i el poder des del 1500 fins als nostres dies. Eviten la simplificació i el solucionisme imperants a l’hora de gestionar la informació, i conviden el públic a veure, reflexionar i plantejar noves propostes de futur.

A la concentració del poder tecnològic s’afegeix la creixent inversió en intel·ligència artificial. L’ús intensiu de dades ha derivat, tot i que, paradoxalment, en la necessitat d’augmentar-ne tant la capacitat de captura com d’anàlisi. El seu ús es troba present a les nostres aplicacions a través de recomanacions, assistents de veu, xatbots o sistemes de reconeixement facial. Aquesta evolució és present en propostes com ara Machine Biography (2019-2022) de Clara Boj i Diego Díaz, en la qual els autors van generar una biografia predictiva per al 2050 a partir de tota la seva activitat digital recollida al llarg del 2017 mitjançant una app comercial destinada a espiar telèfons mòbils. La quantitat de dades obtingudes donava lloc a dos projectes previs: la publicació de 365 llibres impresos (Data Biography (2017)), i un relat visual de 24 hores de durada (Data Biopic (2018)). Machine Biography, posa en dubte la capacitat predictiva de la intel·ligència artificial i la seva repercussió social.

Machine Biography, de Clara Boj i Diego Díaz. Cortesia dels autors.

Les empreses tecnològiques han copat les infraestructures en les quals es basa la societat actual. S’han acceptat les normes imposades per les multinacionals del sector, i la vida digital ha fagocitat la vida real. Les dues dimensions de la nostra existència i identitat arriben a confondre’s i fusionar-se en tota mena de decisions, cosa que limita considerablement les nostres possibilitats d’interacció social.

Vivim enganxats als nostres dispositius per treballar, socialitzar o contemplar contingut de procedència dubtosa. Com bé s’explica en un mem viral, “passem d’estar connectats tot el dia a una pantalla de 15 polzades, a descansar davant d’una de 55”. L’accés a continguts gratuïts a costa de la nostra privacitat, i les plataformes de cost accessible imposen la seva oferta davant la cada cop més escarida competència. Davant l’allau de dades s’ha propagat una actitud de mancança pel que fa al qüestionament dels processos, la veracitat i l’ètica darrere allò que consumim.

Artistes com Aram Bartholl o Dries Depoorter reflecteixen la nostra disposició envers el context a través de diverses obres. El primer, a Perfect Beach (2018) recorre a la performance (i de vegades al Photoshop), emprant tres grans impressions de platges tropicals per amagar la seva saturació real a les imatges. Depoorter, mentrestant, mostra a The Follower (2023) la manipulació dels influencers a Instagram confrontant les seves publicacions amb captures del moment exacte en què es van fer les fotos. Les realitats de totes dues propostes difereixen d’allò que es mostra a les xarxes socials. A The Flemish Scrollers (2021-2026) fa servir la intel·ligència artificial i el reconeixement facial per etiquetar automàticament polítics flamencs distrets amb les seves pantalles durant les retransmissions en directe de les reunions. Les imatges d’aquest control es publiquen etiquetades a Instagram i a X. Amb aquestes captures aconsegueix caricaturitzar la classe política, i per identificació, tothom qui les contemplen.

Imatges de The Flemish Scrollers (2021-2026), de Dries Depoorter (Autor: Dries Depoorter).

S’ha aconseguit captar la nostra atenció a costa dels nostres sentits. Res no destaca, res no ens sorprèn. El flux algorítmic ens ofereix amb més rapidesa més productes d’acord amb el nostre etiquetatge. No resulta estrany, doncs, que l’experimentació en el disseny hagi esdevingut residual en tots els àmbits. Fins i tot, en la creació digital: la recerca present des de fa dues dècades s’ha transformat en un nou paradigma d’homogeneïtzació i repetició, en el qual les propostes crítiques o que no concorden amb allò que s’ha establert queden invisibilitzades. Aquest és el motiu pel qual és més necessari que mai mostrar i difondre peces que generin altres narratives sobre els models establerts. Apropem-nos, per exemple, a les d’Estampa, que se centren a comprendre i mostrar a l’espectador el funcionament de la IA, generant noves narratives poètiques respecte a la inviabilitat de plasmar les paraules en imatges i viceversa. A les obres i textos d’Hito Steyerl, que denuncien la vigilància i la precarització darrere les tecnologies. O bé a les interrelacions entre el que és real i el que és artificial presents en les col·leccions d’imatges d’Anna Ridler.

Apropar-se a la cultura digital crítica pot actuar com a estímul davant l’ensopiment individualitzat induït. Prèviament, però, ens hem de veure, reconèixer-nos per aturar la nostra inèrcia. Fem servir les mateixes estratègies: afrontem els fets, i no confonguem informació amb opinió.

És el moment de decidir el nostre camí, i potser, caldrà frenar-se en l’àmbit tecnològic per poder replantejar propostes transversals relacionades amb la cura i el nostre entorn. És difícil, però no impossible.

[Imatge destacada: Machine Biography, de Clara Boj i Diego Díaz. Cortesia dels autors]