Fer les microutopies

Fa ja quatre anys del text per al llibre «Neutopías» on parlàvem de la Reutilització com a acte subversiu. No només com a estratègia per allargar la vida dels objectes o bé optimitzar el consum de recursos, sinó com a forma de qüestionar les lògiques productives i d’ús que organitzen la nostra vida quotidiana. 

Aquella conversa col·lectiva, escrita a partir de diversos diàlegs entre les persones que formàvem part de Makea en aquell moment, acabava amb dues preguntes obertes que segueixen ressonant avui:

«Com transferir eines del disseny per contribuir a transformar la societat dins els límits planetaris i paràmetres de justícia social? 

I com transformar, des de la pràctica, la pròpia pràctica del disseny?»

Encara no tenim una resposta tancada per a aquestes preguntes, però ens atrevim a plantejar algunes hipòtesis que potser llavors no vam expressar amb gaire claredat.

En aquests temps fluids, de sobreinformació, postveritat, tecno/teocràcies, viralitat, senyors de la guerra descontrolats, intel·ligències artificials, algoritmes neofeixistes, hipermercantilització de la vida, societat fracturada, compres monitoritzades, convivències frustrades, aïllament de l’empatia i pells molt molt fines… sembla que la majoria dels límits que definien un status quo democràtic i distributiu s’hagin fet miques.

Des del nostre lloc creiem que la qüestió ja no és únicament dissenyar objectes més sostenibles, ni tan sols especular sobre futurs desitjables des del disseny. Potser el repte sigui quelcom més bàsic i elemental: reconstruir les condicions vitals que permeten que les persones puguem existir i fer coses juntes.

—

Quan pensem en la paraula utopia acostumem a imaginar-nos un horitzó llunyà, un lloc ideal que encara no existeix. Tanmateix, en aquests últims anys i observant la nostra realitat quotidiana dirigir-se cap a l’escenari menys desitjable, sovint hem tingut la sensació que alguns elements que dibuixen aquest món desitjable havien estat presents a les nostres vides, que s’havien anat construint a les nostres ciutats i barris lentament durant molt de temps, tot i que no sempre vam ser conscients fins que van començar a desaparèixer. 

Fa no tantes dècades, el paisatge quotidià incloïa una xarxa força extensa de sabers i oficis distribuïts: tallers de reparació, ferreteries, petites fusteries, sabateries, modistes, electricistes o tallers mecànics que mantenien en funcionament els objectes, les cures i les màquines de la vida diària. Quan alguna cosa es feia malbé, el més habitual no era substituir-la per una de nova sinó intentar reparar-la i en molts casos millorar-la. I per fer-ho, existien els coneixements, els llocs, les eines i, sobretot, la gent que sabia com arreglar allò que s’havia trencat o espatllat.

No era cap utopia. Però contenia una cosa que avui dia comencem a trobar a faltar: un ecosistema de sabers i pràctiques que ens permetia una relació diferent amb el món material. Els objectes s’obrien, es desmuntaven, s’adaptaven o es transformaven, no es llençaven. I quan alguna cosa deixava de funcionar, era relativament fàcil trobar algú que sabés com actuar. El coneixement circulava i hi havia espais on s’aprenia observant, preguntant o ajudant. Cal aclarir que aquesta reflexió no pretén romantitzar la idea que va haver-hi una millor època sinó reconèixer el d’on venim per apuntalar un cap a on anem com a societat.

—

Aquest ecosistema productiu i cultural del fer ha desaparegut progressivament. El disseny de productes cada cop més tancats, l’obsolescència programada, la creixent complexitat tecnològica, la deslocalització de la producció o simplement la falta de relleu generacional en molts oficis han reduït dràsticament la possibilitat d’intervenir en el nostre entorn, ens hem especialitzat en el muntatge i en col·locar ‘sota criteri’ certes coses.

Les nostres ciutats estan perdent els llocs on aquestes pràctiques es podien dur a terme. Tallers, espais de fabricació, petites botigues de reparació, associacions o llocs d’aprenentatge informal han anat desapareixent, desplaçats per les dinàmiques immobiliàries, per la concentració econòmica o per la pèrdua de rendibilitat d’activitats que durant dècades van sostenir bona part de la cultura material quotidiana. 

El resultat és una pèrdua de valors i transformació profunda en la nostra relació amb l’entorn

Vivim envoltats d’objectes i tecnologies cada vegada més sofisticades, però cada cop tenim menys capacitat de comprendre com funcionen, de modificar-les o d’adaptar-les a les nostres necessitats. El món material s’ha tornat progressivament més opac i no tenim la capacitat de trobar les nostres solucions pròpies. 

—

Sembla que sigui només un canvi tecnològic o econòmic, però els efectes van molt més enllà. Quan desapareixen les persones que reparen, desapareixen també els seus llocs de treball, coneixements, i la possibilitat d’aprendre d’elles observant, preguntant o provant. I amb això, desapareix també la nostra percepció que les coses es poden transformar

A escala individual passa una cosa semblant. Quan deixem de reparar o de fabricar coses, deixem també de sentir-nos com a persones capacitades per modificar el nostre entorn o relacions mentals. Estem acostumades a relacionar-nos amb els objectes com a usuàries o consumidores, no com a agents de la seva transformació. Quan necessitem alguna cosa, ens conformem amb el que trobem al basar de varietats que hi ha sota casa, sabem que és de mala qualitat, no compleix amb les nostres expectatives, no funciona, però el comprem perquè és l’única opció que tenim.

Un exemple molt bàsic que ens pot ajudar a entendre això és ¿Què passa quan una cadira comença a queixar-se, coixejar o se li dobleguen lleugerament les potes?

Durant molt de temps, la reacció habitual hauria estat provar d’arreglar-la. Donar-li la volta, observar com l’han construït, comprovar si hi ha cap unió que s’hagi afluixat o si només cal prémer alguns cargols o reencolar-la. Potser cal afegir una petita falca, ajustar les potes o substituir la peça trencada. Aquest gest que pot semblar trivial implica aturar-se un moment a observar l’objecte amb atenció i intentar comprendre com funciona.

En aquest procés s’activaven petits sabers quotidians: reconèixer un tipus d’unió, saber utilitzar un tornavís, quins tipus de coles hi ha, decidir si una peça es pot ajustar o si cal substituir-la. De vegades també implicava preguntar a algú que tingués coneixements específics o anar a una ferreteria per trobar el cargol adequat. Eren gestos modestos, però formaven part d’una cultura material compartida en la qual els objectes no eren necessàriament definitius ni tancats, sinó coses que podien mantenir-se, ajustar-se o reparar-se, en definitiva continuar vivint.

Avui dia, però, la cosa acostuma a resoldre’s d’una altra manera. Canviem la cadira per una de nova i la baixem al carrer el dia de la recollida de mobles perquè la gestionin i sentir així que contribuïm a reduir el nostre impacte ambiental.

El que pot semblar una acció insignificant, forma part d’una cadena molt més àmplia de transformacions. Pren múltiples implicacions i impactes socials i materials. Cada vegada que substituïm un objecte que es podria haver reparat es reactiva tot el sistema productiu que ho fa possible: extracció de matèries primes, fabricació industrial, transport global, embalatge i distribució. Alhora, desapareix la possibilitat d’activar un coneixement pràctic, d’aprendre quelcom sobre com es fan les coses o de mantenir amb vida les petites economies locals vinculades al manteniment i la reparació. I s’activa un altre coneixement força paralitzant que és el de l’scrolling al terminal cercant la millor oferta que encaixi a la nostra vida «de disseny».

No es tracta només d’una cadira.

—

Aquesta transformació no afecta únicament als objectes. També afecta a la nostra capacitat col·lectiva d’imaginar alternatives i possibilitats reals de canvi. Perquè fer coses no és només una activitat tècnica. Provar, desmuntar, reparar o construir son també formes de coneixement i de relacionar-nos. Ens permeten comprendre com es fan les coses i, alhora, descobrir que podrien haver-se fet d’una altra manera, d’on venen els materials i saber en quines condicions s’han produït.

Afecta la nostra convivència, els nostres valors com a societat, la nostra intel·ligència col·lectiva i capacitat de superar situacions imprevistes generades pel canvi climàtic que cada vegada ens acuiten més repetidament i més violentament.

Quan un grup de persones experimenta amb materials i eines, sorgeixen preguntes, errors, solucions improvisades, combinacions inesperades i, de vegades, noves formes d’organització col·lectiva. En aquest procés es generen aprenentatges que no només tenen a veure amb la tècnica, sinó també amb la manera en què ens relacionem amb els recursos, amb el temps o amb les altres persones.

Sense aquests espais per l’experimentació, el món es torna cada cop més tancat. Les persones deixem de participar en la construcció del nostre entorn per convertir-nos en consumidores de les solucions dissenyades per altres més poderoses. I quan això passa, també desapareix la nostra capacitat d’imaginar futurs diferents.

—

Des de la nostra experiència treballant durant anys en processos de disseny dirigits a la construcció col·lectiva, aquesta relació entre fer i imaginar s’ha tornat cada cop més necessària. No es tracta d’afirmar que tot el disseny s’hagi de dirigir en aquesta direcció, però sí de reconèixer que existeixen pràctiques que intenten reconstruir aquests espais on l’experimentació material torna a ser possible.

En el nostre cas, amb el temps hem arribat a entendre la feina com a dissenyadores i dissenyadors no tant com una activitat centrada exclusivament en produir objectes sinó més com una forma de crear les condicions perquè altres persones puguin analitzar el seu context, experimentar amb materials i construir respostes col·lectives a problemes concrets.

Quan això passa, es produeixen petits intercanvis de coneixement, traspàs de poder i s’exercita la capacitat d’acció. Les persones deixen de relacionar-se amb els objectes i els espais com una cosa donada i immutable i comencen a percebre’ls com una cosa que també pot ser modificada, reparada o reinventada. I per nosaltres és llavors quan es fan realitat les microutopies.

Aquestes microutopies acostumen a ser fràgils, temporals i a vegades fins i tots conflictives. No són comunitats ideals ni escenaris perfectes, son aprenentatges que ens dirigeixen cap a una direcció concreta. Perquè reconstruir la cultura del fer no és un procés romàntic ni idíl·lic. Implica canviar costums profundament arrelats, qüestionar models de consum que donem per descomptats i reprendre habilitats que havíem deixat de practicar. També implica acceptar l’error, l’assaig i la negociació col·lectiva com a part del procés.

En aquest sentit, la utopia no es presenta com un paisatge afable el qual algun dia assolirem, sinó com un procés de reconstrucció col·lectiva que té lloc en el present. Sorgeix quan generem espais, eines i coneixements compartits que permeten a les persones intervenir en el món que habitem.

Potser per això el fet d’imaginar futurs diferents no depèn tant de la nostra capacitat d’especular-hi, sinó d’una cosa molt més concreta com ara protegir o reconstruir els llocs on les persones puguem tornar a transformar les coses, i si ho fem juntes, molt millor. 

Procés de reparació de la unitat mòbil O.B.N.I. Ocupació Barrial No Invasiva – Solar Germanetes de Barcelona. Recreant Cruïlles. Maig 2015

[Imatgedestacada: Procés en Tornallom. Construcció de l’Aula Oberta amb alumnat del grau en Agroecologia de l’IES La Garrigosa de Meliana (València). Setiembre 2023]