Hamburgueses i museus, o quan salten les alarmes

Comencem amb una comparació bastant fora de lloc.
Diguem que a un McDonald’s a Conneticut comencen a vendre Whoppers de Burger King. Inconcebible. El consumidor podria pensar que McDonald’s ha guanyat definitivament la partida i es permet gairebé la ironia d’utilitzar el producte de l’altra marca i, a més, sortir ben parat amb la jugada. Amb aquest gest, McDonald’s i Burger King es carregarien la imatge de l’existència de diferents opcions i identitats en el mercat de les hamburgueses. Burger King, sent el petit i presentant-se com allò diferent, es jugaria moltíssim més i evidentment sortiria terriblement debilitat: estaria acceptant que McDonald’s és un bon lloc per a les seves hamburgueses, estaria acceptant entrar a casa de l’altre, estaria validant l’espai com un espai que pot contenir l’alteritat i estaria, a més, facilitant el treball de McDonald’s, ja que li portaria al seu establiment les hamburgueses ben preparades després d’anys i anys explicant que tenen un twist diferent que les converteix en alguna cosa especial. A algú a Burger King li cantarien les quaranta, els inversors o els clients, tant se val.

Però compliquem una mica més les coses: sumem també a Pizza Hut, que abans s’ha ajuntat amb Burger King per fer alguns productes junts i així desconcertar el famolenc consumidor.

Diguem que al Guggenheim de Bilbao es presenta la col·lecció del MACBA. A ningú li salten les alarmes? No era el MACBA un model de com treballar amb una idea diferent de col·lecció? No era un museu que generava un altre tipus de discurs crític i buscava una redefinició de la història? No era un lloc per a la diferència? No era un lloc per a altres tipus de contacte emocional amb les obres? No era un lloc per a la criticalitat? No era una possibilitat institucional pública, amb la responsabilitat que implica, davant de models basats en les normes del capitalisme pur i dur? Què fa la col·lecció del MACBA al Guggenheim de Bilbao? I per què el de Bilbao i no el de New York, ja posats a fer? No hi ha ningú pensant en termes d’identitat? O fins i tot en termes de marca? No hi ha ningú que pensi que no, que aquesta jugada no pot ser bona per al futur del MACBA i que el Guggenheim doncs com que tampoc s’hi juga res sinó, al contrari, que es valida la seva franquícia a Bilbao mitjançant la presentació a casa seva de la col·lecció d’un dels museus públics més importants a la península ibèrica?

Però compliquem una mica més les coses: resulta que la col·lecció del MACBA no és ja la col·lecció del MACBA sinó que hi ha hagut un “merge” amb “La Caixa” (“Obra social” ara i abans “Fundació”, aquest gest de marcar que primer allò social, aquest gest i tants, a veure si persisteixen en el moment que “La Caixa” deixa de ser una caixa per passar a ser un banc pur i dur que, com a banc, té menys obligacions culturals i socials).

no oblidem quelcom clàssic: la banca sempre guanya. “La Caixa” té la tradició de muntar exposicions itinerants. Tenia una col·lecció fantàstica adquirida a les millors fires i galeries internacionals. Ja fa alguns anys van baixar el ritme de compra, però segueix sent una col·lecció molt potent en objectes i peces sota una línia força evident del que ha de ser una col·lecció privada de qualitat. Aquesta col·lecció es barreja amb la del MACBA, un MACBA que tenia una col·lecció diguem de tendència intel·ligent, a la qual documents i pel·lícules tenien el mateix pes conceptual que objectes i pintures, investigant en nous models per el que pot ser una col·lecció i, per tant, un museu. Un MACBA que treballarà per donar visibilitat a aquest “merge”, ocupant el seu propi espai expositiu i buscant altres llocs també.

“La Caixa” està al Guggenheim i guanya, ja que a nivell identitari és bo per a ells entrar en un dels grans de l’art americà globalitzat, tenint “La Caixa” una gran col·lecció però no el glamur de les grans institucions.

Que el MACBA surti bé de l’operació no està gens clar. Encara que les reunions a tres bandes segur que han estat ben productives i amb aquest perfum embriagador de poder. El poder econòmic, el poder de les altes esferes, així que per què preocupar-se del poder crític que pugui tenir una institució pública o una proposta artística, oi?

I tot és bastant intocable, ja que dir alguna cosa significa ficar-te amb tres de les institucions més importants de cop, institucions que a més tenen també control sobre la política i conformen aquest bonic entramat que sempre està per sobre de la realitat. Així que això tan interessant de l’autocensura ha d’estar taponant múltiples orelles enfront del so de les alarmes que haurien d’estar sonant. Si no discutim ni aquest gest és que no hi ha opció per parlar realment de res. Si no ho comentem és que el donem per bo. El preguntar i qüestionar és també responsabilitat de tots els agents al voltant de l’art contemporani.