Han llegit els jutges de la Biennal de Venècia massa teoria postcolonial?

Estiu de 2013. Per estrany que sembli, ningú esmenta el nom de Sindika Dokolo entre les raons que podrien haver inclinat la balança del jurat de la 55a Biennal de Venècia en favor d’Angola, tot i que Dokolo sigui un dels principals defensors del pavelló nacional premiat amb el Lleó d’Or i a més tingui diversos escàndols relacionats amb la ciutat i amb el món sencer. La cosa ve de família: casat amb la filla del president d’Angola des de 1979, el seu pare és un jerarca congolès, fundador del Banc de Kinshash, sota la dictadura de Mobutu Sese Seko, que fins l’any 1986 va estar embutxacant als seus familiars fins a 80 milions de dòlars dirigits des de les finances estatals. Al 2007, quan Dokolo va exposar la seva col·lecció privada a la Biennal sota la coartada de fer visible “la mirada del continent africà”, la premsa va recordar el fosc passat d’aquest punt de vista, clarament oligàrquic, enriquit amb el tràfic de diamants. Al 2013, però, els conspiranoics estan poc desperts.

El pavelló d’Angola està situat en una mansió veneciana oberta des de 1981. Conté en el seu interior una col·lecció renaixentista francament impressionant per ser quelcom privat i oblidat, a joc amb les cortines. En comptes de retirar els Beato Angelico, els Piero della Francesca, els Ercole de Roberti i els Cosmè Tura, el comissari angolès va decidir exposar sobre (i en diàleg amb) la tradició occidental. Ignorem si la decisió del jurat respon a la confusa mostra resultant. Potser estan premiant sense voler el Renaixement? El fet és que aquest any està marcant tendència pel fet d’exposar en recintes naturals que poden arribar a eclipsar la qualitat estètica dels artistes actuals; sobretot si sota la pretensió d’establir una reflexió sobre el context expositiu es troben unes quantes fotografies copiades de MySpace. Aquesta és la descripció més ajustada que puc fer del producte ofert a les primeres estances del pavelló, on l’espectador pot adquirir per un mòdic preu una bateria de pòsters on figura mobiliari atrotinat davant de parets escrostonades. O sigui, captures hipsters fetes amb molt d’amor des d’Angola.

Figues d’un altre paner és el trobem a la segona planta. Una caricatura de les avantguardes històriques. Com si estiguéssim caminant per una exposició retrospectiva amb motiu del 100 aniversari del moviment cubista, els motius atàvics se succeeixen amb rapidesa sobre unes pintures la figuració geomètrica d’alguna cosa ens sona. De no ser per les cartel·les explicatives, un diria que el comissari proposa un qui és qui del món de l’art. No a debades, tots els artistes angolesos tenen traces d’algun artista occidental. Com en el cercle viciós de l’ou i la gallina, podem preguntar qui va primer, si Paul Jazz o Henri Matisse, si Jorge Gumbe o Roberto Mata, si Antonio Ole o Paul Klee, si Vietix o Joan Miró, si Guilherme Mampwya o Max Ernst; perquè les obres de tots ells són clavades. També se’n troben al pavelló angolès com Hildebrand de Melo, que només s’assembla a si mateix; tal és el despropòsit que exhibeixen. Però el comú entre els artistes premiats ve a ser imitar gent blanca morta. Així fan amb gran mestria Zan i Cesta Andrade, adobant-se a Yves Tanguy i a Cy Twombly, respectivament. I així fins entelar algunes peces bastant potables, com l’ Elogi de Nkisi Nkondo (2004) d’un tal Van, que queden eclipsades per la mediocritat circumdant, salvant les composicions religioses clivellades del Renaixement. En suma, creacions artístiques de dubtós interès estètic emparades per inquietants personatges angolesos enriquits mitjançant un tràfic de matèries primeres que dessagna els mateixos de sempre.