has estat buscant durant molt de temps

durant molt de temps, he volgut escriure un text sobre tu—
un que mai llegiràs,
tot i que només ens separa una sola paret,
una paret a través de la qual tot es pot escoltar:
el gemec durant el sexe amb diversos cossos—el teu molt silenciós, i el meu, per a la
teva consternació, massa fort— o la tos discreta després de les escapades d’insomni,
o el riure durant les trucades telefòniques amb aquells que ja no hi són,
o la respiració després d’un malson
i la llum que brilla per l’escletxa de la porta
que mai obrim.
aquestes parets són fines com el paper, vas dir una vegada.
no hi escrivim, a les parets—
no compartim cap paper,
només la coexistència dels nostres diaris
en les nostres pròpies habitacions
o fortaleses.

has estat buscant
durant molt de temps

alguna cosa que hauria fet que tot valgués la pena,
Com en la teva sessió de teràpia setmanal,
on parles dels traumes dels altres,
busques la teva raó, la teva excusa per fracassar.
també tens permís per fracassar, et diu la teva terapeuta
ella és una cosa així com la teva contrabandista, a la que pagues,
però has de travessar la frontera tu mateixa.

o en el meu diari, que llegeixes, busques entre línies
les meves paraules que no vas escoltar amb prou atenció
perquè vas deixar d’estar realment present.

o a la pista de ball, l’últim reducte lliure que queda a la ciutat,
allà cerques el teu cos,
aquell que només sents quan t’estrenys contra una paret
per un Ell que busca alguna cosa com l’amor—
o potser només venjança entre els teus llavis i llavis […]

o al jardí, on tens gallines i regues tomaqueres,
i deixes que els matolls creixin salvatges entre l’àloe vera i les males herbes,
en el cicle de fotosíntesi, compost i cosmos,
de reencarnació i cicles menstruals, d’estacions i llavors—
allà busques la transformació energètica,
la constant dins del canvi, la fertilitat de la decadència,
alguna cosa
que romangui.

O en el mar, l’horitzó del qual diu sempre Turquia
(aquest forat de merda d’Erdoğan i la (sobre) explotació i l’opressió i la violència policial
i el genocidi)
i mai la llibertat,
cerques Déu o les persones que has perdut que ara només
se t’apareixen com ressons. vibracions. ombres.

quan els dies de dolor comencen de nou,
per raons que són tan evidents
únicament desateses i sepultades els altres dies,
t’escapoleixes,
envoltada de cinc milions de metres de murs i vorals,
camines de puntetes allà on els caps colpegen el terra
amb la teva Europa Fortalesa, el teu filferro d’arç,
el teu estat d’alarma permanent,
travessant el passadís, travessant el passadís
mirant cap avall quan els nostres ulls es troben
(com totes les persones en dol).
a la cuina, quan treus el cafè del fogó
abans de deixar-lo bullir i cremi de nou,
em preguntes pels plans del dia i jo et responc i retorno la qüestió,
com si tingués alguna rellevància el que qualsevol de nosaltres està fent avui,
com si no fóssim simplement fragments fosos d’insignificança.
en alguns d’aquests matins, la pell sota els teus ulls és vermella
com si haguessis tornat a plorar (sense que jo me n’adonés)
però potser és només una altra reacció al·lèrgica a alguna cosa desconeguda.
els ulls d’en nassim són sempre vermells,
el dol d’en nassim resta glaçat en cicatrius vessades amb sang
traçades per un desbordament de llàgrimes.

altres vegades, quan ens creuem a la cuina—
dir que “ens trobem” o que “ens veiem” seria massa—
t’ajaus durant una bona estona
davant del congelador trencat
com si fos una tomba
que no es pot tancar.
quan alces la mirada,
les teves pupil·les encara estan dilatades,
sostenint la negra nit que has absorbit
i clarament ocultat,
perquè mai vas anar a dormir.
aquelles són les nits en què prens èxtasi o speed o MDMA,
algunes vegades fins i tot coca—de totes les coses, coca—
amb gent que no podria ser més diferent de tu.
un cop vas dir que prens drogues per perdre’t dins la teva pròpia confusió
sense haver de sentir el dolor.
per exemple, penses en H. o M. o en I.
o en el nadó de la teva germana que va morir abans que pogués viure.
en algunes albades, abans del matí,
abans que el dia de la setmana de l’hivern pugui ni començar,
de vegades t’observo travessar la porta, cap a l’exterior
—on sigui que sigui, per a tu.

de vegades ens trobem també al bany.
quan irromps mentre m’enfonso en el meu reflex
i el disgust per aquesta societat, per exemple—
i després fas alguna cosa absurda al meu costat
com pixar, utilitzar paper higiènic i tirar la cadena
i rentar-te les mans
sense enfonsar-te en el teu reflex ni en el disgust per aquesta societat.
al costat del vàter penja una foto teva i d’ella i d’ells
i d’una altra persona que solia estar aquí,
i ara només ens mira defecar en forma d’aquesta foto unidimensional.
el bany és un lloc de mesura i pèrdua,
i la teva vergonya col·lectivitzada,
que intentes rentar-la a la dutxa,
s’adhereix a la fulla d’afaitar d’un sol ús del magatzem.
i de vegades també a mi,
quan la faig servir després de tu,
i em tallo amb ella—
i un mes més tard, quan la sang ja ha desaparegut,
em preguntes per les cicatrius de la meva pell
després de l’esmorzar d’ous del diumenge.

i sempre trobes
els teus motius per continuar endavant i seguir i seguir i quedar-te—per la gent.
encara que tots acabin marxant,
perquè aquest lloc està ple de pixats i paneroles per tot arreu
i de naufragis i ports selectius i assassinats,
i aquest sol és una matriu.
i aleshores tornes a estar sola, amb el gos i les gallines i el teu pes.
fal·làcies convertides en càrregues—
quant més pots suportar abans que la terra s’obri
perquè peses massa, de vegades et preguntes.
i la veu xiuxiuejant,
amb la que entres al ring de boxa cada dilluns i dimecres i divendres,
et respon:
et mereixes enfonsar-te perquè el teu privilegi és un crim.
perquè pots alliberar els altres sacrificant-te a tu, oi?

i perds
en tots els dies i nits i anys que ja fa que busques
alguna cosa que hauria fet que tot valgués la pena,
en aquesta illa / a Esmirna / a Subotica / a la xarxa mundial
(que de fet intentes boicotejar),
mai el control sobre tu mateixa—
només l’accés a tu
o la proximitat amb els altres,
fins que un dia—
quan només ells, o Ell, o jo, encara continuem marxant,
i ningú et sostingui ja aquí,
l’estructura de la lluita contra els símptomes s’enfonsi
i jeguis sola en aquest ring de boxa
amb les ruïnes de causes i camins equivocats i abstraccions
i el monopoli de la violència,
maó a maó,
mur a mur,
fins que l’Europa Fortalesa
caigui…

aleshores espero
que trobis la cola en el penúltim calaix
al passadís de casa nostra,
aquella que vaig deixar allà per a tu.