Hi ha homes que lluiten un dia i són bons…

Hauré d’assegurar-me que les llambordes que Mauro Cerqueira va instal·lar durant el passat mes a la galeria Heinrich Ehrhardt no hagin deixat marques a terra. Costa de creure. Dirà Walter Benjamin que la idea d’un progrés del gènere humà al llarg del curs de la història no es pot separar de la idea de la seva prossecució en un temps buit i homogeni.

Seguirà amb que la crítica de la idea de tal prossecució ha de constituir la base mateixa de la crítica de la idea general de progrés. Mauro Cerqueira ha vist com literalment la seva ciutat ha donat l’esquena al seu passat. La Rúa dos Caldeireiros, zona cèntrica i popular de la ciutat de Porto s’ha convertit en un carrer més, en una d’aquestes impersonals vies cobertes de llamborda regular que no diuen res de la vida dels seus veïns.

‘Ter que falar‘ és una necessitat de reivindicar aquests espais als quals l’especulació urbanística no deixarà respirar. Mauro Cerqueira ha acumulat diferents objectes, que de manera més o menys simbòlica, parlen de la història del seu carrer, de la de la seva ciutat i el seu país. Vells segells de fusta que recorden el gloriós i actualment decadent passat comunista de Portugal. Grans barres de sabó artesà, paper moneda fora de curs legal o ampolles de vi. Són objectes que Cerqueira ha anat recollint mitjançant un sistema de bescanvi, canviant aquests petits trossos d’història per tabac als personatges que regenten el barri.

‘Ter que falar’ és una sentència que un captaire emet al vídeo que acompanya aquesta instal·lació. Diferents gravacions durant una sèrie de nits que Cerqueira realitzà mentre aquest individu pronunciava delirants discursos a mig camí entre la profunda lucidesa i l’ebrietat més vesànica.

Tots aquests trossos d’història recent es disposen sobre les llambordes sota les quals resultà no haver-hi platja. Probablement l’impersonal del nou sòl col·locat en aquesta Rua dos Caldeireiros comporti també una despersonalització de les reivindicacions d’un país que es retorça sota els peus d’Europa. Ningú seria capaç d’imaginar-se un individu arrencant el perfecte paviment de concret per llançar-lo a l’aire. Les pedres són aquesta arma que des de David i Goliat han definit al fort i al feble.

Les llambordes sostenen ara, com abans, els elements definitoris d’aquest lloc particular de la ciutat. No és precís conèixer el cas concret de Porto, i aquest és l’èxit del treball de Mauro Cerqueira. Tots hem vist les nostres ciutats i pobles sucumbir sota el mandat de ineptes adscrits a la cultura de l’aglomerat asfàltic. Això no obstant, qualsevol que hagi passejat pels carrers d’aquesta ciutat portuguesa haurà pogut identificar la disposició caòtica, en dubtós equilibri, i coberta d’aquesta pàtina que ens fa baixar mentalment per la pronunciada i impossible costa de Caldeireiros. Busquem els vells tallers d’artesans, que claudiquen silenciosament sota les lloses d’aquesta gentrificació desmesurada.

N’hi ha prou de conèixer a Mauro Cerqueira per assegurar-se que la seva indignació és sincera. No és l’estratègia d’un àvid cercador d’històries tristes. Sota les seves llambordes hi ha la preocupació d’un ciutadà que comprova els efectes de l’especulació urbanística, perquè així ho sent a les seva pròpia carn, i en la dels rebutjats que poblen la seva àrea.

Recordem a Jacques Tati quan mostra en clau d’humor aquestes dues cares de París sota el títol de ‘Mon Oncle’. El París dels barris més populars on la vida es desenvolupa de manera espontània, sense guions que coartin els moviments que en el seu altre París vénen ja enllaunats, d’un color gris formigó.

És imprescindible a dia d’avui que l’art surti d’aquest procés pautat que fins i tot en allò polític s’ha estipulat com a acceptable o no acceptable. Per aquest motiu, veure com l’imponent espai de la galeria Heinrich Ehrhardt és intervingut amb objectes que podrien haver estat extretes d’un container de runa, deixa clara la falta de prejudicis que artista i galeristes han mostrat a l’hora de treballar en aquest projecte. Una exposició que no aixeca més que un pam de terra, obviant els blancs murs sobre els quals llueixen en ocasions Baselitz, Förg o Brandl i disposant tota una exhibició a manera d’empedrat. No és casual llavors haver arrencat aquest text amb el principi d’una cèlebre cita de Bertolt Brecht per acabar amb una sola paraula: Imprescindible.