La cultura cute conquista el món

Estem biològicament programats per sentir-nos atrets per tot allò cute? Què vol dir kawaii i quina relació té amb la cultura pop global? Una exposició recent presentada a Londres i l’expert en cultura cute Joshua Dale ens acosten a una forma diferent de veure el món.

A l’obscuritat del meu armari destaquen uns mitjos de groc canari de Pikachu. Ningú me’ls va donar. Els vaig comprar jo mateix perquè em semblaven cute. I quan vaig arribar a casa i me’ls vaig posar, el meu estat d’ànim va millorar. Vaig veure el món al meu voltant sota la seva eufòria distorsionada i caricaturesca. La mateixa eufòria que vaig sentir a mitjans dels 80 i principis dels 90 quan llegia Mystery Mickey o jugava amb un segell de Hello Kitty. Aquest últim és un símbol de la primavera del kawaii, es a dir, la versió japonesa moderna de la cultura cute, un fenomen que no és japonès, sinó global. I aquí, per començar, cal mencionar que “kawaii” en japonès significa que la cara està roja —com les galtes de Pikachu— d’emoció o de vergonya.

Hitler i el cervatell

La meva anècdota sobre els mitjons pot semblar una mica tendra i… cute. Però la natura de la cultura cute és d’una moralitat ambigua. A internet, es pot trobar una fotografia d’Adolf Hitler posant per la càmera mentre dona menjar a un cervatell, una representació “tendra” d’ell amb propòsits propagandístics. Existeix un costat obscur de la cultura cute que està relacionat, en gran part, amb el seu ús per raons manipuladores.

Joshua Dale, a qui tinc a l’altre costat de la línia telefònica, és professor de Literatura i Cultura Estatunidenca a la Universitat Chou de Tokio. Va néixer als Estats Units, es va mudar al país del Sol Naixent als anys 90 i és considerat el “Pare dels estudis cute”. El seu llibre més recent Irresistible: How Cuteness Wired our Brains and Conquered the World (editat per Profile Books), explora com la cultura cute ha estat impregnant la cultura occidental durant molt de temps, encara que triguéssim a veure la seva influència. Em posa un exemple: “L’any passat vaig anar a Seattle a visitar la meva família. A l’habitació de l’hotel on m’allotjava, vaig buscar un assecador de cabells i vaig trobar-lo col·locat en un estoig que deia ‘Shh, l’assecador està dormint’”. Segons m’explica, l’atribució de qualitats o forma humana a éssers, objectes i fenòmens no humans —en aquest cas, un assecador—, és a dir, l’antropomorfisme, fa que els veiem cute.

Què ens atreu de Pikachu?

Al seu llibre, Dale intenta crear una genealogia de la cultura cute tant a Occident com a “la terra del kawaii”, mostrant que no és un signe dels nostres temps, sinó que té una història important i llarga, com a part de la cultura japonesa i més tard pop d’ambdós mons. Una primera explicació, tot i que problemàtica, d’aquesta atracció atemporal per qualsevol cosa bonica pot venir donada, com ell mateix menciona, per “l’esquema infantil” (Kindchenschema), introduït el 1943 pel biòleg austríac i guanyador del Premi Nobel Konrad Lorenz. Aquesta forma inclou una sèrie de característiques que es veuen, fins a cert punt, en les criatures i coses que considerem cute: un cap gran en relació amb el seu cos, un front ampli, uns ulls grans que miren cap a baix, galtes rodones i inflades, extremitats curtes i gruixudes, cos amb pell suau i elàstica i moviments feixucs i inestables. Lorentz creia que aquest patró induïa instintivament als adults comportaments de cura i protecció, que els nens necessiten per sobreviure.

Si acceptem la hipòtesi de Lorenz, llavors estem d’acord amb el fet que d’alguna forma estem programats genèticament per tenir una determinada reacció cada vegada que ens trobem alguna cosa cute. Però, en realitat, no totes les persones troben que les coses cute siguin de bon gust. A més a més, com assenyala Dale, els dolços, les flors i les caretes somrients, que són part de la cultura cute, no entren a la descripció  d’ “infantil”. El mateix s’aplica a la resta d’elements, com les cançons amb notes molt altes, que poden fer referència al cant dels ocells, però també als colors pastís. Altres científics han arribat a la conclusió que quan ens trobem amb alguna cosa que reconeixem com a cute, és possible que vulguem apropar-nos-en sense necessàriament voler protegir-la o cuidar-la.

Gats, Mickey Mouse i Astro Boy

Al Japó, la tendresa sempre ha estat part de l’art i la cultura, tot i que no sempre a l’avantguarda. Dale, per altra banda, utilitza el terme “proto-kawaii” per referir-se a tot el que percebem com cute, però anterior a la cultura cute japonesa moderna, com les pintures del període Edo (1603-1868), en les que veiem gats vestits amb kimonos tocant instruments musicals. Però, on estan els inicis del “lent sorgiment” de la tendresa a Occident?

Molt abans de la moda del “Cool Japan” (l’actual obsessió occidental per tot el que és japonès, des de Pikachu fins al sushi i el te matcha), fins i tot abans del corrent del japonisme a les arts visuals i decoratives, però també de les “pintures de gats” de Harry Pynter i Louis Wayne (segle xix) a Europa, durant el període que comprèn l’espai de temps entre el Renaixement i l’època Rococó (aproximadament del segle xv al xviii), els cupidos alats lil·liputencs (en llatí coneguts com a “querubins”) van trobar el seu lloc a les vores de pintures i frescos, constituent la principal expressió de “tendresa” a Occident. I la seva imatge, amb el pas del temps, va adornar des de les còmodes fins als canelobres, essent el seu cas part de la tradició de l’“antropomorfisme cute”, que va donar lloc als ossets de peluix i a Mickey Mouse.

Tot i això, de tots els factors que van contribuir a l’aparició de la cultura moderna cute al Japó, val la pena centrar-se en l’establiment de l’educació universal obligatòria, que es va implementar per primera vegada el 1899, en la que les noies assistien a escoles separadament dels nois. Aquesta segregació de gènere va permetre que sorgís una “cultura femenina”, principalment entorn de novel·les i revistes il·lustrades i dirigides a col·legiales. Aquesta cultura va arribar al seu apogeu a la dècada de 1970, amb l’arribada de Hello Kitty, amb els seus jocs d’escriptura i portamines cute. Més tard, les col·legiales van començar a fer cal·ligrafia dibuixant, entre les paraules, cors, estrelles, etc. Sí, elles van ser les que van inventar els emojis (el terme prové de la combinació de les paraules japoneses per a imatge i lletra).

A la dècada de 1970, m’explica Dale, els mitjans de comunicació al Japó van començar a veure les col·legiales no només com a consumidores, sinó també com a creadores de tendència, mentre que el kawaii va començar a guanyar una major visibilitat i a expandir-se constantment cap a la cultura dominant entre les dones adultes. “Al mateix temps”, continua, “a Occident s’estaven produint processos similars, però que passaven desapercebuts. Hi va haver protestes estudiantils, el moviment hippie; els homes es deixaven els cabells llargs, les dones se l’adornaven amb flors, hi havia molts trets cute en totes les cultures juvenils de l’època. Així i tot, com que aquests moviments eren de naturalesa política i revolucionària, la gent no va parar atenció a les seves dimensions cute. Més endavant, a la dècada de 1980, moltes pel·lícules taquilleres a Occident també tenien característiques cute, com ET de Steven Spielberg. Crec que quan comencem a posa la joventut en el centre de la nostra cultura, també vam posar en el centre l’element cute”. La famosa “explosió de la joventut” va estar acompanyada per una “explosió cute”.

No obstant això, mentre que a Occident i especialment als Estats Units, aquesta cultura quan “ja era gran” es tornava sexy, al Japó el kawaii va evolucionar fins a convertir-se en una forma d’autoexpressió que a vegades simbolitzava el rebuig de, no tan sols els valors adults, sinó també del que la frase “comportament madur” connota. Dale em deia que la cultura cute es va desenvolupar de diferents maneres, en diferents moments i en diferents llocs. “Per exemple, a Corea el K-pop ha estat influenciat pel kawaii, però és un fenomen coreà diferent que té més a veure amb la bellesa i l’atractiu que amb l’element cute. A més a més, és important remarcar que la cultura pop japonesa inclou moltes coses que no són boniques; el kawaii no és la resposta japonesa a la cultura popo occidental”.

“Mickey Mouse, el personatge “simpàtic” occidental més famós del món a la cultura pop, en Steamboat Willie, el seu debut a la pantalla gran als cinemes estatunidencs el 1928, inicialment no era tan cute com entremaliat i manipulador. La seva aparença és va fer més juvenil (segons l’esquema de Lorenz) i, de mica en mica, el seu caràcter més dolç i inofensiu. De fet, es diu que Walt Disney va penar una nota a sobre dels escriptoris dels dissenyadors que treballaven per ell amb la frase “manteniu-lo cute!”. El seu homòleg japonès, Osamu Texuka, que va crear Astro Boy, un nen robot que és pels japonesos el que Mickey Mouse és pels americans, el va superar pel que fa al “jove” i simpàtics que eren els seus personatges, seguint un altre cop l’esquema de Lorenz: Tenien fronts més amples, ulls més grans i galtes enrogides.

Hello Kitty, cuida’ns!

Dale escriu al seu llibre sobre el barri de Harujuku —construït un any després del gran terratrèmol de Tokio de 1924 i que fins als anys 1990 va ser el centre de la cultura juvenil al Japó— que molt abans que es popularitzés el terme “espai segur”, era un barri de lliure expressió pels joves.  Estava ple de bandes de rock tocant al carrer i de noies que es feien dir lolites i baixaven al barri en tren, disfressades, maquillades i amb unes perruques que feien que s’assemblessin a nines vivents, en una barreja de rococó francès i estil victorià, perquè eren kawaii. Quan aquestes expressions de kawaii van rebre un cop després de que l’associació de comerciants de Harajuku decidissin prohibir tota mena d’entreteniment per a adults al barri, des de discoteques i bars fins a “upadikas”, les noves expressions, es van desplaçar cap a… on si no?… l’“espai segur” d’internet. Al mateix temps,  el kawaii va abandonar definitivament l’esfera femenina i es va tornar aliè a la distinció per gèneres, amb la nova generació d’homes japonesos creant, sota la seva influència, una imatge nova i més dolça de la masculinitat.

Dale em diu que la crítica més important dirigida a la cultura cute té a veure amb les maneres amb les quals alimenta el consumisme: “Les empreses utilitzen la tendresa en gran mesura per aconseguir que la gent compri els seus productes”. Malgrat això, no hem de demonitzar-la. Els japonesos moderns creuen que cultivar l’admiració per les coses boniques té un impacte positiu a les seves vides. Per exemple, els ajuda a combatre els sentiments negatius provocats per la depressió o un problema de salut, l’estrès o la insatisfacció laboral. Per això al Japó, als temples, s’hi poden veure amulets de Hello Kitty a la venda. Consol en oferta, llavors? Potser és així, i és complicat, però no necessàriament dolent. Claire Catterall, curadora de l’exposició Cute (que es va presentar entre gener i abril de 2024 a Somerset House, Londres), em dirà per correu electrònic que la proximitat de la cultura cute al capitalisme pot situar-la en una posició de poder contra aquest: “Si volem canviar el món, no hi ha millor forma que soscavar-lo des d’endins”.

L’Apocalipsi dels Robots

Els “revolucionaris”, per descomptat, haurien de controlar el seu optimisme. Una de les raons per les quals els japonesos, a diferència d’Occident, no temen un “Apocalipsi robòtic” és perquè Astro Boy va aplanar el camí pel sorgiment d’una armada de simpàtics robots cute al manga i als dibuixos animats japonesos que van familiaritzar als seus lectors i televidents amb les màquines antropomòrfiques. Però al 1999 es va produir un canvi radical: Sony va presentar el robot AIBO (les inicials provenen de les paraules Aritifical Intelligent roBOt, però en japonès “aibo” també significa company”), per ser estimat com un animal de companyia i no per fer, per exemple, tasques domèstiques. El seu èxit de vendes s’atribueix a la seva tendresa.

Quan li pregunto a Dale si hi ha una tendència dins la cultura cute que indiqui el seu futur, m’assenyala un escenari amb implicacions potencialment de malson. “Si hagués de fer una sola predicció, diria que la pròxima gran novetat en el món de la tendresa serà l’ús d’intel·ligència artificial per part de robots que semblin i es comportin cute”. No és només l’AIBO, hi ha hagut molts robots realment “cute” al Japó al llarg dels anys. AIBO, però, ha estat llançat recentment en una versió nova i millorada. Els nous models tenen la capacitat de connectar-se al núvol, on poden pujar les experiències amb les quals tots els AIBO entren en contacte, siguin on siguin, alimentant un software d’intel·ligència artificial que les processa a través de tecnologia d’aprenentatge profund. Més tard, les dades es descarreguen novament a l’AIBO.

Quan aquest procés d’aprenentatge comenci a funcionar de veritat a la pràctica, cosa que encara no ha succeït, els robots començaran a respondre millor i més ràpid als seus amos, sabran exactament quines coses desencadenen els seus instints cute i podran manipular-los. I això se suma a una sèrie de dilemes filosòfics que han sorgit a partir del fet que els “robots cute” tenen sensors i càmeres que els permeten conèixer amb precisió les cases dels seus amos, per poder vigilar-los, mentre que, com em deia Dale, “al mateix temps, com són cute, la gent pensa que són entremaliats”. Tan entremaliat com Hitler a la foto que el mostra alimentant un cervatell.

[Imatge destacada cortesía de Panagiotis Koustas]
Una versió diferent d’aquest text va ser publicada a K Magazine a l’abril de 2024.