I mullar-se en ella

És el primer simposi internacional de crítica d’art de l’ACCA al què assisteixo, i mira que ja en són vdeu. També és el primer que inclou entre els seus ponents a un artista que sua el discurs, perquè el seu discurs crític emana del moviment, de la crítica “encuerpada”, com diu (i balla) ell, Aimar Pérez Galí-; i a un altre artista (Mark Lewis) al qual sembla que li sua el discurs, encara que no m’ho crec, entre altres coses perquè l’any 1998 va crear juntament amb Charles Esche la revista Afterall, amb base a Londres, i perquè encara que ja no escrigui (o això diu), sí filma, i de quina manera, una realitat que observa a vol de colibrí. No pot ser que no tingui visió privilegiada a l’hora d’observar-la.

El simposi partia d’una pregunta, si se’m permet, una mica recurrent: on es troba la crítica d’art avui?, per donar pas a l’anàlisi coral dels llocs i maneres de la disseminació crítica. I tot i que sí hi ha hagut ¿necessàries? obvietats; coses que ja esperàvem; coses que ja enteníem, coses que ja sentíem, la sensació final és satisfactòria, sincerament. Perquè en la línia del que va dir Joana Hurtado a la seva intervenció de l’última taula rodona, una cosa així com un “jo sí que crec en això”, també hi va haver una mica de “vinga va”, i al final, molt de “som-hi”, encara que sigui de manera diferent.

Peio Aguirre es va referir als perills del vincle actual entre crítica-mercat-publicitat, cada vegada més intensos, si considerem i respectem una de les més primàries funcions de la crítica, la de la contribució a la conformació d’una esfera pública. Nuria Enguita va ampliar i va aportar una mica llum i potència, eixamplant amb la seva experiència els espais possibles d’emissió a través de l’edició (Revista Concreta), el comissariat o la programació.

Irit Rogoff, que també vam entrevistar aquí aquesta setmana, va compartir alguns elements de la seva investigació més recent, la qual observa la “infrastructura” o estructura oculta que governa institucions, finances, corporacions, etc. a l’actualitat, i que mitjançant l’aparença de neutralitat, està copant els espais de llibertat de l’individu i la cognició crítics. El que busca el seu anàlisi és precisament el apuntar la necessitat de trobar les possibles esquerdes per a la crítica en un marc regulat pel mercat i l’”eficiència”.

Per a Stephen Wright és la necessitat d’adaptació i concreció terminològica (també al seu taller “Un gir lèxic: repensant els termes de la crítica”) el que cal observar en el procés de ‘desontologització’ constant de l’art. Com en una proposta de canvi de tipus de relació, suggereix el terme “usership” (alguna cosa així com “usuaritat”), que proposa tant en el tipus d’”usuari” (abans espectador), com en el tipus d’anàlisi crítica, o en la producció artística.

Thijs Lijster, com ja indicaria a la entrevista duta a terme per Anna Dot, va incidir en l’element espacial de la crítica, no des d’un punt de vista d’atomització d’aquesta, si no des de la necessitat d’una re-localització i assentament que inclogui també la re-historicització de la seva pràctica, la seva tornada a la necessitat contextual en termes d’espai-temps; encara que aquesta volta no sigui per anar al mateix lloc d’on veníem.

David G. Torres es va encarregar, amb una irònica al·legoria a Greenberg -al qual posaria, literalment, del revés des del principi- d’una necessària posada en tensió, imprescindible en la gairebé absolutament lineal seqüència d’intervencions (tret de l’Aimar): el crític és marginal, i ho ha de ser; és vampíric, és vicari, i “tolit”. Però és, també, part del procés d’avenç creatiu. És subjecte i part; és ego, interès i agenciament.

I entre totes aquestes propostes conceptuals, o “conceptològiques”, hi ha una cosa que em preocupa sempre quan penso (em penso) en el context artístic, en la crítica, en l’edició, curadoria, muntatge o el que sigui que ens ocupa en transversal. Això és el distanciament de la realitat. El perill d’estar veient -i vivint- el món des d’un lloc en el qual la capacitat d’abstracció és privilegi; un lloc en el que, si bé la dificultat de pagar les factures sigui igual o més gran, els emplaçaments de producció particulars, robant les paraules d’Enguita, siguin al cap i a la fi, alleujament.

És indiscutible que ens trobem estretament dependents del mercat, de l’opinió i de les institucions (David G.Torres), però això no és només cert en el món de la crítica. Nosaltres, afortunats, podem situar-nos o “posicionar-nos” en aquest lloc del “usership” (Wright) on la interacció ens ajuda a rebre i desestabilitzar (això que ens reconforta tant a alguns).

A tal efecte, el posicionament és clau; perquè si bé és necessari no ser teòric per elaborar un discurs des de la pràctica (Pérez Galí), també és cert que la producció de coneixement és l’espai de què disposem per incidir en el món (Rogoff).

Més enllà del sentit clàssic de la crítica, en el qual s’emetien judicis no implicats, la criticalitat actual conté un poder de transformació en si. No es tracta només de jutjar, penso que el repte és eixamplar les ja de per si toves fronteres de la producció actual, portar la crítica de la realitat al camp de la realitat, assumir d’una vegada d’una forma holística la contemporaneïtat. I mullar-se en ella.