In Memoriam – Àngel Pomerol al MAMT

“In memoriam”. Representacions sistèmiques en la era del feudalisme financer

El 04/11/2011 Nicolas Sarkozy a la cimera del G20 a Cannes va declarar: “No volem més paradisos fiscals i els països que segueixin sent paradisos fiscals amb dissimulació seran posats al marge de la comunitat internacional”. El 27/09/2011 Alessio Rastani, broquer de la city de London, en unes polèmiques declaracions va afirmar “Vaig al llit cada nit somiant amb una altra recessió”, al·ludint a què la crisi és una conjuntura ideal per fer diners en el mercat financer. El 01/05/2012 Ignacio Ramonet va denunciar al programa Singulars que el senyor Mario Draghi antic dirigent del Banc MundiaI i actual president del Banc Central Europeu està posant en marxa una política explicita per desmantellar l’estat del benestar. El 07/12/2012 Laurent Fabius, ministre francès d’Afers Exteriors, deia a la Cimera de Doha sobre el canvi climàtic: “Si la terra pogués parlar, el seu missatge d’avui seria: Auxili, auxili, auxili”. El 30/01/2013 Jose Luis Bárcenas fa públic una llibreta de comptes on queda reflectida una suposada comptabilitat B amb pagaments en metàl·lic a membres de la cúpula del PP provinents de donatius anònims al partit. El 15/12/2012 Àngel Pomerol presenta la seva obra In Memòriam, guanyadora del 36 Premi Julio Antonio d’escultura de la Biennal d’Art de la Diputació de Tarragona, al Museu d’Art Modern de Tarragona.

La noció de sistema entreveu un conjunt d’elements interconnectats amb funcions, dinàmiques i processos en constant indeterminació. Contraposat a la visió rònega d’un univers regit per l’ordre i l’aritmètica de les esferes, la representació del món físic i simbòlic que ens envolta tendeix cada cop més a nocions contagiades pel caos, la complexitat i l’ambivalència.

No obstant, sembla que la rèmora de la pulsió apol·línia, del desig de comprendre i atribuir un ordre raonable al món, segueix entelant la nostra percepció de la realitat: seguim atribuint poders omnipotents a mecanismes que permeten la quadratura del cercle i tornen a l’ordre allò que per circumstàncies desconegudes sembla inoportunament desaforat. La idea d’una maquinària de rellotgeria magnànima persisteix en el nostre background cultural. Milers d’engranatges que encaixen a la perfecció giren i giren en una harmonia que meravella i fascina la nostra capacitat d’abstracció. El sistema sembla que funciona; exceptuant algunes incidències, externalitats o danys colaterals; els elements: agents, institucions, organitzacions, comportaments, creences, normes, actituds i valors es confabulen per conduir-nos per la via del progrés i l’emancipació. El món, aparentment, és un lloc habitable i governat.

Des de la teoria crítica; marxista, nihilista, apocalíptica, post-estructuralista o ecologista, s’ha intentat posar fi a aquesta visió naïf del món i de l’univers. Tenim arguments de pes, àmplies i barroques retòriques, fets històrics i testimonis de rigor que certifiquen aquest discurs, sovint titllat d’anti-modern, on el conflicte i el desequilibri són eixos del sistema. Tot i això, tinc la sensació que rarament ens permetem fer-nos a la idea de que el col·lapse sistèmic es pot trobar a dos o tres generacions vista. Necessitem pensar que un dia la crisi passarà i podrem altre cop arribar a final de mes. El progrés, la tecnologia, els experts, les autoritats competents, la intel·ligència humana, el gratificant cafè amb llet de les 10:30… són tants els arguments de pes per acomodar-nos. És qüestió de donar corda al rellotge, treure la pols, una mica d’oli i tot, tot tornarà al seu lloc. Haurem viscut i l’engranatge seguirà girant sense nosaltres.

“In Memòriam”, són tres baldufes, cossos geomètrics de revolució com els anomena Pomerol, que no giren. Aturades, inertes, ajagudes a terra. No giren, però sembla que en el seu moment ho van fer. També sembla que més que baldufes, són elements motors. Potser elements d’un sistema? Al seu voltant rates que les devoren. Mengen i en perforen les vores fent l’efecte que són les dents de l’engranatge. Les rates giravolten sobre l’espai mostrant ostentoses els bocins del seu botí. L’anàlisi és servit amb tot el risc i la desmesura de la contundència amb què la peça em va atrapar des del primer moment de contemplar-la. La sensació va ser unívoca, algú havia entès com es pot representar, de manera intel·ligent, una revisió contemporània de la lògica sistèmica en l’era del feudalisme financer.