International Understanding

“International understanding constitutes an important factor in decision of political questions.”

Aquesta va ser una de les frases que un ordinador va traduir del rus en la primera demostració pública d’una experiència de traducció automàtica (TA) l’any 1954 a Nova York. Que la traducció fos del rus a l’anglès no sembla un fet gens casual, si tenim en compte que en aquells moments Estats Units i la seva lluita contra el comunisme de la Unió Soviètica tenien gran part del món dividida i enfrontada. En general, la incomprensió de l’enemic i el desconeixement de les seves idees alimenten l’especulació i reforcen el sentiment d’amenaça. Segurament per això, segons el francès Leon Dostert (traductor i intèrpret involucrat en la primera demostració pública de TA), un dels somnis que empenyien el desenvolupament de mecanismes de TA d’alta qualitat era el de tenir una màquina a la qual se li pogués inserir un llibre rus i ella donés com a resultat un llibre anglès. I en aquest desig, és evident, la protagonista era la traducció: ella seria la que, enmig del camp de batalla, mediaria entre un bàndol i un altre fins arribar a alguna mena de consens -si se n’hi pot dir així-, que pogués donar la il·lusió de que un enteniment entre nacions és possible.

No hi ha res d’innocència en aquestes mostres d’interès cap a la cultura anomenada enemiga: entre els textos russos amb els que es feien les primeres proves de TA a Amèrica no destacaven els contes populars precisament, sinó articles científics. Per altra banda, al vídeo “On Translation: The Interview”, d’Antoni Muntadas, Pavel Palazchenko, l’intèrpret de Mijaíl Gorbachov entre 1985 i 1991, explica que en els seus anys d’estudiant a l’Institut de Llengües Estrangeres de Moscú, aquells que volien traduir del rus a l’anglès havien d’estar al dia de les negociacions sobre el control d’armes i dominar-ne el vocabulari. A més, Palazchenko va mantenir relació constant amb periodistes nord-americans que l’informaven sobre com s’interpretaven mediàticament als E.E.U.U. els actes del govern soviètic.

Mentre tot això passava, bona part de les reflexions teòriques que s’interessaven per les nocions de diferència i alteritat van començar a veure la traducció com a una tasca vehiculant d’algunes qüestions relatives al tractament de la diferència. Autors i autores com Jacques Derrida, Susan Basnett, André Lefevere o Gayatri Spivak, han escrit críticament sobre la traducció, posant en quarantena conceptes com “originalitat” i “fidelitat”, per comunicar aquesta pràctica com quelcom que va més enllà del simple trasllat d’un missatge concret entre dos idiomes equivalents. Es tracta d’una tasca que es mou entre diferents mitjans, formes d’expressió i discursos i que s’engloba en un entramat complex de relacions entre agents diversos que la condicionen i li donen forma. Per a molts no és possible la idea d’una traducció definitiva perquè el llenguatge, com el context, s’actualitza constantment i sempre hi haurà una altra manera d’expressar allò prèviament expressat. De fet, Jorge Luís Borges va defensar que la traducció d’una obra mai serà injustificada, pel fet que porta implícita una nova temporalitat.

El 1992, un any després del considerat final de la Guerra Freda i en ple inici de la Guerra de Iugoslàvia, l’artista serbi Mladen Stilinovic manifestava l’evidència de les relacions entre poder i llenguatge amb una bandera amb la que faria onejar la frase “An artist who cannot speak english is no artist”. Aquest estiu s’ha pogut veure a l’exposició “A voz do tradutor” al MARCO, de Vigo, comissariada per Martin Waldmeier, qui amb la selecció d’obres, fa girar la vista cap al caràcter imperialista de les nacions que han aconseguit fer de les seves llengües les hegemòniques, com és a l’actualitat l’anglès.

Així, juntament amb l’obra de Stilinovic, s’hi podia veure el vídeo homònim que Jakup Ferri, de Kosovo, va fer el 2003 i en el qual ell es dirigeix a la càmera intentant explicar en anglès, sense tenir massa domini de l’idioma, què és ser artista trobant-se tan lluny dels nuclis occidentals. Què hauria passat si les negociacions durant la Guerra Freda haguessin anat d’una altra manera i hagués estat el bloc comunista el que hagués aconseguit defensar el seu model i imposar-lo arreu? Seria el rus l’idioma hegemònic a nivell mundial? La promesa de futur seria per aquells que parlen rus com ara ho és l’anglès per tota persona emigrant? El vídeo “I Hate Karl Marx”, de Rainer Ganahl, mostra un futur hipotètic en el qual la llengua dominant no és el rus sinó el xinès. Fet en una ciutat alemanya, mostra una persona que escridassa a un bust de Karl Marx i el culpabilitza del fet que la cultura xinesa s’hagi superposat a tot i l’alemany s’hagi convertit en un simple dialecte. Si, com deia la frase russa traduïda a l’anglès en aquella primera demostració pública de TA, l’enteniment entre nacions facilita la presa de decisions polítiques, podem preguntar-nos: ¿de quina manera condiciona a aquestes decisions el llenguatge al qual es tradueixen els discursos de cada nació? Hauria anat tot com va anar si en comptes de ser Gorvachov qui tenia un intèrpret que traduïa del rus a l’anglès, haguessin estat George H. W. Bush o Ronald Reagan aquells als quals els traduïen les seves paraules a l’idioma de l’enemic?