Isidoro Valcárcel Medina: Nosaltres mateixos

Isidoro Valcárcel Medina convida al públic de l’exposició “Vostè mateix”, a ProjecteSD, a revelar la seva identitat, fer-la relativament pública escrivint el seu nom en un paper que ell mateix ha preparat i resseguint una plantilla en la que hi ha l’abecedari amb una tipografia concreta. Es tracta d’una instal·lació que modifica l’espai expositiu, de manera que, si bé en un principi totes les parets de la sala eren buides, al llarg dels dies que dura l’exposició en teoria s’aniran omplint de les cartolines amb els noms dels visitants que hagin volgut participar en allò que proposa l’exposició. Clar que aquest fet està sotmès a diferents factors que l’afecten directament, com són: l’actitud més o menys participativa del públic de l’exposició i el nombre de persones que la visitin.Així doncs, es tracta d’una exposició que proposa un enunciat al visitant per convertir-lo en el protagonista de l’obra, i que trasllada a Isidoro Valcárcel Medina al rol de públic vertader, encara que el seu nom també es troba a la paret.

Tots els noms s’escriuen sobre el mateix tipus de paper, utilitzant els mateixos retoladors i seguint la mateixa tipografia, posant d’aquesta manera a tots els participants al mateix nivell i deixant que les úniques diferències entre uns i altres es trobin tant sols en el nom. Cada cartolina podria recordar a l’ampliació d’una sol·licitud o d’alguna mena de paper burocràtic, d’aquells en els que se’ns demanen les nostres dades personals. Com aquesta mena de documents, aquesta obra requereix literalment l’acció del públic per portar-se a terme. I no només l’acció podríem dir-ne “correcte” de fer allò que se’ns demana, sinó que també afecten a la instal·lació l’acció d’ aquells visitants que no participen.

En el full de sala s’explica que aquesta obra és simple tant sols en la seva aparença, i que comporta una certa dificultat, degut a que demana a l’espectador que no només contempli, sinó que a més, participi i literalment faci o completi la peça amb la seva aportació. Es diu en aquest full també que aquest requeriment pot suposar una incomoditat per a certs espectadors i jo ho dubto. Ho dubto perquè no crec que el visitant de ProjecteSD se senti intimidat perquè l’obra consisteixi en que ell o ella escrigui el seu nom en un paper que després es penjarà a la paret. L’espectador podrà seguir l’enunciat o no fer-ho, però en cap cas crec que si no ho fa, sigui perquè se sent incòmode. I és així que ho penso perquè per començar, per entrar a l’espai de ProjecteSD tot són portes: primer de tot el visitant ha de tocar un timbre perquè la galeria es troba a la planta baixa d’un habitatge i per accedir-hi s’ha d’entrar pel portal que dóna a l’escala de veïns. Un cop dins l’escala, el visitant ha d’obrir la porta principal de la galeria; a continuació la porta que dóna a un pati interior a través del qual s’accedeix a l’espai expositiu, al que per entrar també s’ha d’obrir una porta. Si aquest ritual no aconsegueix intimidar el visitant, no ho fa tampoc “Vostè mateix”.

A més, entre tots els noms escrits, si més no fins el moment en que jo vaig visitar-la, s’hi reconeixen els de persones habituals del sector artístic barceloní i val a dir que, de fet, n’eren la gran majoria. Em sembla pertinent parar atenció en aquest detall perquè pot voler dir dues coses: o bé (1) que realment hi ha hagut una mena d’espectador que s’ha sentit incòmode amb la proposta, per això no ha posat el nom i que aquest és -generalitzant totalment!- aquell que no està familiaritzat amb l’art contemporani (doncs és ben sabut que els noms que hi ha, sí que ho estan); o bé (2) que els únics que visiten les galeries d’art contemporani són els mateixos del sector. No m’aventuraré a decidir quina d’aquestes dues opcions és la més probable perquè ignoro molts aspectes que segurament serien significatius. D’altra banda, tampoc crec que l’objectiu de la instal·lació sigui el de funcionar com una eina d’anàlisis del panorama artístic barceloní i els seus espectadors.

Probablement aquesta no sigui la instal·lació més destacable de l’artista, per més que en ella s’hi localitzen punts de reflexió interessants i que es troben de manera coherent en la forma de treballar de Valcárcel Medina, com ara el fet de tenir un resultat efímer, i per a res comercial; que la seva evolució durant el temps d’exposició depèn d’unes terceres persones; o que l’artista s’intenta desprendre de l’autoria de l’obra, ja que l’obra en sí l’estan completant uns altres i ell només ha ajuntat els factors necessaris per a que aquesta succeís.

A “Vostè mateix” aquest últim detall és més que evident, i és que només d’entrada el títol ja es dirigeix directament al receptor, tot anomenant-lo, com dins la sala d’exposicions s’anomena l’espectador ell mateix. Val a dir que complementarà i tancarà l’exposició la presentació del text “Dobleces de autor”, de l’artista i per part d’ell mateix.

Simultàniament, a l’Espacio Trapezio de Madrid, es pot veure a l’exposició “Manifiestos. Voces individuales desde el imaginario colectivo” una cita d’Isidoro Valcárcel Medina impresa sobre un gran paper, penjat a la paret i obra del mateix artista. En aquesta diu: “No hay arte que no sea político (…), un gesto artístico es un gesto político por consecuencia”. I encara que en la instal·lació “Vostè mateix” el gest polític no és ni la meitat de literal que en el simple fet de presentar aquesta cita com a peça, la intenció política es troba en la qualitat efímera i no comercial de l’obra, i en el fet insòlit de deixar el futur i evolució d’aquesta en mans dels visitants; de nosaltres mateixos, en definitiva.