Israel Galván, artista contemporani

La hipòtesi és la següent: I si les obres més importants de Pedro G. Romero fossin les que ha realitzat Israel Galván? En altres paraules: ¿I si l’arxiu, que és la figura principal de la producció de l’artista andalús, fos molt més poderós quan s’oculta, quan es difumina en l’escenografia i en la gestualitat, que quan es formalitza, es torna físic, s’exhibeix? Que jo recordi, he vist obres i exposicions de Romero al CCCB, la Fundació Tàpies, el Reina Sofia i el Museu Picasso: cap d’aquestes peces o mostres em va semblar tan interessant com els espectacles de Galván.

En ells Romero actua com a guionista i documentalista musical, alhora que col·labora en la dramatúrgia. Georges Didi-Huberman, a El bailaor de soledades (Pre-textos, 2008), el seu imprescindible aproximació filosòfica a l’art de Galván, parla poc d’art contemporani. En la línia de tants altres intel·lectuals europeus i nord-americans, la seva fascinació pel flamenc el porta cap al ball i el toreig. Però el que diu sobre art contemporani és altament significatiu: afirma la grandesa de Galván i el defineix com “mai grandiloqüent, mai retòric”. En alguns moments uneix els dos artistes: “l’obra d’Israel i de Pedro G. Romero es proposa sobretot construir una musicalitat”. Desconec els detalls del procés de conceptualització i de realització, col·laboratiu, però sí que puc intuir en el resultat. Per exemple, en Lo real, es recorren cançons i poemes del segle XX, des del “sonsonete” de Los Piconeros, que Imperio Argentina va interpretar a la pel·lícula Andalusische Nächte fins a “Hitler in my heart” d’Antony & The Johnsons, passant per “Fuga de muerte” de Paul Celan, en una intel·ligent harmonia que deu ser obra de Romero.

Això no obstant, a diferència del que passa en una exposició, on l’artista-comissari revela textualment el seu guió, de manera que la ruta es converteix en física i discursiva, en un espectacle de dansa el protagonisme és performatiu. L’actor-ballarí-protagonista. El rol de l’espectador és bastant passiu i, sobretot, es troba desinformat: no hi ha catàleg, no hi ha introducció assagística a cada part o secció, no hi ha més informació que la del fullet.

La interpretació de Galván i els seus ballarins i músics és tan poderosa que allò intel·lectual triga molt d’arribar. En un décalage que difícilment passa en una exposició d’art contemporani. Amb altres paraules: Galván gairebé aconsegueix esborrar Romero. L’artista i el seu cos creen i destrueixen l’obra al mateix temps en què la interpreten. El vídeo o la meva memòria no seran més que registres d’una obra fugaç que ja no existeix. A Economia: Picasso, l’exposició que va comissariar al costat de Valentí Roma l’artista andalús va gosar situar el seu Arxiu F.X. a la mateixa alçada que l’obra picassiana. La immaterialitat de l’art contemporani de Galván fa que la comparació o el diàleg entre tots dos sigui molt més subtil. El cos del bailaor apareix amb una força desproporcionada. L’artista, ens diu aquest cos estrany, aquesta gimnàstica brutal, sóc jo. Tota la resta només va existir perquè jo existís.

El meu descobriment personal, sens dubte tardà, d’Israel Galván, m’ha permès re-connectar amb les meves arrels andaluses (el meu pare és de l’Alpujarra, la meva mare de Còrdova) a través de l’art contemporani. Però al mateix temps m’ha fet desconfiar dels formats, les retòriques en què es difon el que comunament anomenem “art contemporani”. No tinc respostes sobre això. Però crec que té sentit, no obstant, formular les preguntes.