Itinerari tres: Del Mandílion a las ruïnes

Avui ens aproparem a un símbol europeu que ha travessat els segles, perquè cada segle l’ha interpretat de manera diferent, la Santa Faç, el Mandílion, en què Crist va deixar miraculosament imprès el seu rostre; i ho farem acompanyats d’un artista no menys miraculós, que fa temps que gesta monuments a res, capitells de mil formes, espais fantàsticament en ruïnes en què el nostre itinerari artístic s’ha creuat ja diversos cops, sent aquesta la primera en què es consuma la nostrada entrada en aquest símbol.

La Santa Faç és un símbol per excel·lència que ocupa en l’ordre de la vista el mateix lloc que l’Eucaristia en els Sagraments, instituïda per Crist en l’Últim Sopar davant dels seus apòstols. El relat al qual es refereix el seu origen és senzill: en el camí del Viacrucis, va ser una santa dona, Verònica, que va allargar un drap amb el qual es va eixugar el rostre i en el qual van quedar miraculosament impreses les seves faccions. El drap es trobava entre les relíquies reunides en la capella imperial de Faros, segons la versió del francès Robert de Clari, soldat que va participar durant el saqueig de Constantinoble de 1204. Els originals de la Santa Faç i altres autoretrats miraculosos deixats per Crist, juntament amb el Mandílion d’Edessa van ser dispersats, venuts o saquejats, entre ells, la relíquia de la corona d’espines, oferta a Lluís XI de França, per la qual va manar a construir la Sainte-Chapelle.

El relat, des d’aleshores multiplicat per innumerables fonts, va representar per la història de l’art cristià el paper de «llegenda dels orígens», de la mateixa manera que ho va fer el gest de la promesa de Corint per l’Antiguitat grecoromana.

“CREDO QUIA ABSURDUM”

Vaig visitar en Marc farà dues setmanes. En la porta del seu estudi hi havia una petita escletxa a manera d’orifici, a través del qual, abans d’entrat i sentint-me totalment voyeur, vaig mirar. El vaig veure pintant, tan concentrat i perfecte, que vaig esperar que acabés, cosa que va succeir quaranta i cinc minuts després. Deixant anar una llarga expiració i deixant els pinzells, va acudir a la porta i em va rebre, com si sortís del núvol del Sinaí en la qual havia estat fa un moment.

Vam tenir una conversa llarguíssima, sense beure res durant hores, de la qual transcric la cosa més valuosa que va dir:

«A propòsit d’això, em pregunto, i no puc assegurar que Jesucrist hagi existit, tu creus que sí, que no, o tant te fa? Quan em vas proposar parlar del Mandílion, immediatament em va assaltar la idea de ruïna, probablement perquè estava submergit en la lectura de El tiempo en ruinas de Marc Augé. L’autor afirma que “l’art es construeix sobre les ruïnes de la religió”, encara més, que “l’art mateix, en les seves diverses formes, és una ruïna o una promesa de ruïna”. És una mica com Poussin, flipat per les ruïnes. Hi ha un punt que és nostàlgic, i a la vegada, conté tot el potencial per imaginar.

(…) em trobava en un moment d’incubació d’una idea en la qual es desplegaven milers de camins possibles, però cap era clar, la ment es convertia en un cercador d’internet amb milers de pestanyes obertes. Aquest moment en què s’intueix una ruta, però no podem traçar-la amb exactitud, s’assembla també a una ruïna. Hi ha parts incompletes en les quals no podem trobar altres rutes per explorar.

En aquest temps en què el discurs oficial és la fi dels recursos, la crisi de la modernitat com explica la filòsofa Marina Garcés a Nova il·lustració radical, on l’ansietat sembla paralitzar qualsevol possibilitat de pensament crític, potser la imaginació pot traçar rutes per escapar. La pintura té una qualitat, que quan intentem posar-li paraules, cagada pastoret.

De vegades hi ha quadres que són així, semblen aturar-se durant el procés davant la impossibilitat de prendre una decisió sobre el camí a seguir. Pengen a l’estudi, durant dies, setmanes, mesos; hom mira la tela bruta en la paret i imagina quin serà el següent pas, però no l’executa, manté aquella idea a l’aguait, torna enrere i formula una altra. És el cas de “credo quia absurdum”, aquest quadre en què s’havien acumulat diverses capes de pintures fallides. Vaig traçar la composició d’una arquitectura en ruïnes i em vaig posar a embrutar les masses d’ombres i llums. Vaig parar després d’algunes sessions, les capes de quadres anteriors que es deixaven entreveure en la tela em deixaven intuir històries i cobrir-les hagués estat fer un mal treball de restauració, hagués estat coartar les seves possibilitats. El quadre s’havia convertit en un lloc en què continuar imaginant entre els forats que habiten les ruïnes».

Marc Badia, Credo quia absurdum, 2024. 73 x 60 cm. Oil on linen

[Imatge destacada: Marcel Rubio Juliana. Dibuix anunciador 3]