Itinerari u: Imatges, pantalles, simulacres

Comencem aquest itinerari en el qual pretenc estudiar la pintura, no pas dins les Belles arts, sinó en l’univers del Símbol, com a praxi que desemboca en un coneixement més que com un estudi d’erudició. El tema que plantejo és difícil, ja que la pintura, com tot organisme, es mou, s’agita, i es contreu; proveïda com aquests cefalòpodes amb molts centres nerviosos que es repleguen sobre si mateixos i s’escapen de qualsevol definició. Un organisme, sigui en la seva forma individual, sigui en la seva forma social no pot encaixar en una teoria; buscaré, doncs, una experiència personal que prendrà la característica d’un “viatge” i que ens portarà a llocs especials. Encara que avui parlaré des de la teoria, amb cura, al llarg dels itineraris intentaré fer-ho des de la pràctica. El viatge que emprenc té com a meta el conèixer, i sobretot, conèixer-nos, perquè com es deia en una antiga sentència “no coneixem res que no sigui ja en nosaltres mateixos”, al·ludint així al caràcter mnemotècnic de la recerca.

EL SÍMBOL

En parlar del Símbol, no tinc res nou a revelar. Aquí es tracta de veritats velles com el món, i que són dites admirablement pels Antics, però en un llenguatge que no entenem i, en la majoria dels casos, un llenguatge que ens resulta incòmode i molest. No obstant això, el pensament occidental està acostant-se cada vegada més a una concepció de la Unitat del món, on les arts i els artistes, que avancen el que vindrà, capten per intuïció – l’esperit de progrés encara domina aquesta civilització -; encara que de moment res omple el buit entre la forma material i la seva causa energètica, entre l’esperit i allò corporal. Aquest buit, que s’està omplint d’una cultura de distracció, és el que el Símbol acompleix i que de seguida explicaré.

Un símbol, sigui quin sigui, és el segell, la petjada visible d’una realitat invisible. Amaga i revela. La seva funció és connectar, com un pont, dos elements separats que a l’origen estaven units. Aquests dos elements són les dues realitats en les quals viu l’ésser humà, perquè coneix el món profà, en estat brut, i el món sagrat, subtil. La qüestió és que aquests dos mons conviuen però no estan units, la qual cosa produeix un esquinçament i un moviment pendular d’un extrem a un altre.

El que separa aquests dos mons polaritzats, efecte de la dualitat manifestada en tot allò aparent, la via simbòlica ho relliga a través de la visió, retornant-ho a la unitat. D’aquesta manera, comparteix amb la pintura el seu caràcter eminentment visual – la pintura entra pels ulls – però a diferència d’aquesta, no és resultat d’una convenció, encara que el seu significat sigui xifrat en imatge.

En expressar-se al món de la forma, el Símbol gaudeix d’una part externa – exotèrica – i una part interna – esotèrica – . L’exotèric seria com les branques i el tronc d’un arbre, la seva escorça, i l’esotèric la saba que recorre l’interior de l’arbre i li dona vida. És important fer notar aquesta distinció perquè la majoria ens quedem amb la part exotèrica sense veure la part esotèrica, que està molt amagada. Al no poder transcriure’s el sentit esotèric, la forma exotèrica ha de guiar “ la vista” i portar-la a la font del seu esdevenir.

Així, per a comprendre un símbol fa falta buscar les qualitats i funcions de la cosa representada, implicant amb això una exactitud del tot precisa en la figuració. Representa el que és i no pot no ser una altra cosa que el que és, exclou la possibilitat de qualsevol malformació. Un exemple. Un número multiplicat, és a dir, repetit pel nombre d’unitats que el componen, constitueix un quadrat. Això és ineluctable, no pot ser de cap altra manera. Ens pot semblar estrany que sigui ineluctable, però és la realitat esotèrica, immutable, la qual cosa s’està expressant aquí. Un altre exemple. El Peix era originalment el símbol de Crist – pot observar-se encara traçat en alguns llocs de les catacumbes de Sant Calixt, S.III de la nostra època, a Roma. Aquí, la imatge del peix reemplaça les lletres gregues de la paraula, però el sentit secret, “esotèric”, es donava per sobreentès: l’adveniment del cristianisme en coincidència amb l’entrada del punt vernal, segons la precessió dels equinoccis en la constel·lació de Peixos.

És propi del Símbol presentar-se d’aquesta manera ambivalent.

LA VISIÓ

En la noció llatina d’imago trobem la mateixa ambivalència, del tot al no-res, de l’ésser al no ser. L’imago pot no ser més que un fals objecte, un fantasma, una aparença passatgera, un simulacre, però també la representació fidel, el retrat, el doble versemblant que ofereix la imatge de l’objecte absent, avantpassat mort, ésser estimat desaparegut, instant llunyà en el temps.

Segons el seu ús, la mirada passa de la rapidesa davant d’un simulacre que desfila davant d’ella, de ràpid consum, a l’aturada en sec sobre una forma de la qual en sap molt, o tot de l’experiència humana.

D’aquestes dues modalitats que ofereix la mirada, és la segona la que interessa aquí: aquesta aturada en la qual la vista es posa sobre els éssers i les coses, que descobreix el pròxim en el llunyà, l’energia del cor, és la que ha atemorit sempre als tirans, als prevaricadors i a les bèsties; aquests sembla que no són menys nombrosos avui que en un altre temps, malgrat els assoliments de nostra tecnosfera i a la suposada abolició de les tiranies.

La imatge elaborada per l’art de la pintura, aquella en la que cada pinzellada és, per dir-ho d’alguna manera, el fil d’or que el pintor o pintora ha sabut extreure de la seva experiència, té per finalitat una màgia evocadora, on un dels estats d’aquest cruel sentiment de buit o absència, pot ser compensat. Aquesta idea, que podria qualificar-se de positivisme tècnic, no és nova, evidentment, ja l’explica, per exemple, Sèneca al segle I, a les Cartes a Lucili, quan escriu: “Els retrats dels amics absents ens causen alegria, puix que ens renoven la memòria i alleugereixen l’enyorança encara que amb un consol buit i fals”.

A aquesta idea s’hi pot respondre amb el cant III de l’Eneida, en el qual Enees explica a Dido com, fugint de Troia, va desembarcar a l’illa de Butrot: allà hi troba a la seva cunyada Andròmaca desterrada, vídua d’Hèctor. Ha fet construir en aquesta illa estrangera una recreació de Troia, i sota les muralles d’aquest artifici, mana edificar una rèplica de la tomba d’Hèctor. En aquest paisatge imitat de Troia podem reconèixer un “quadre”, una imatge. No enganya prou Andròmaca per a curar-la del seu dol, però la reconforta prou. Ja no és un consol “buit i fals” i les arts acudeixen al seu auxili, fent-la estar “més alleujada”. Precisament aquí es troba la llavor que Baudelaire farà brollar en “El cigne” (“Le Cygne”), mescla de carn i esperit, doble convertit en art que satisfà el sentiment de buit: “Andròmaca, penso en tu!”.

S’acaba l’article i no he parlat de la promesa de Corint, la donzella enamorada i desesperada pel llarg viatge que havia d’emprendre el seu promès. Deliberadament he preferit que acudeixin, els que ho desitgin, a llegir aquesta llegenda, referida per Plini el Vell en llatí, en la qual s’atribueixen els primers passos de la pintura, i es deixin captivar per la seva història, tan simple i tan bella.

[Imatge destacada: Marcel Rubio Juliana, Dibuix anunciador 1]