Intenta no ofegar-te quan pronunciïs la meva llengua. Intenta-ho, yalla

És un moment estrany per ser àrab. D’una banda, veig com es desferma una violència implacable contra el meu poble i les seves terres. Forces d’extermini obstinades a trencar els vincles socials i culturals que constitueixen el nucli de les nostres identitats. Veig el dolor i el sofriment als ulls d’homes, dones i infants que podrien ser perfectament la meva pròpia família, i sento un llenguatge deshumanitzador que ens vol convertir en éssers prescindibles.

D’altra banda, veig la nostra música pujant a escenaris internacionals i els nostres plats infiltrant-se en tota mena de menús i cuines. Veig la “representació àrab” a la petita i a la gran pantalla, i la nostra jerga pronunciada per tota mena de llengües estrangeres.

Yalla,
habibi.

Com pot reconciliar-se l’aparent admiració del món per la cultura àrab amb la completa inacció d’aquest mateix món davant la nostra aniquilació? Això em va fer pensar en el paisatge lingüístic que es construeix al nostre voltant utilitzant la nostra llengua i el nostre lèxic. Em va fer pensar en Theda Bara.

Theda Bara va ser una actriu jueva nord-americana nascuda a Cincinnati, de pare polonès i mare suïssa. Va aparèixer en quaranta pel·lícules entre 1915 i 1919, gairebé sempre en el paper de la femme fatale orientalista. Theda Bara era el seu nom artístic, un anagrama de “Arab Death” (mort àrab).

L’actriu americana Theda Bara

La Fox Film Company va crear aquest personatge per promocionar les pel·lícules de la seva nova estrella i, per a això, van escriure una biografia fictícia: Bara era una criatura salvatge nascuda al desert del Sàhara “a l’ombra de l’Esfinx”, filla d’una actriu francesa i d’un xeic àrab. Tots dos van educar Theda en les arts des de la seva petita tenda a Egipte. Bara va ser promocionada en una campanya orquestrada com “La reina dels vampirs”, “L’àngel d’ivori del Purgatori” i “La donzella del dimoni”.

Així, la imatge de la dona “àrab” va ser introduïda a les masses nord-americanes: una vampiresa bella, exòtica i malvada, allunyada de la condició humana, literalment deshumanitzada. Un personatge que ens meravella i ens entretén, però que mai no és tractat amb el mateix grau d’humanitat que concedim als altres. En els primers dies de Hollywood, el personatge de Bara va ser construït pels productors nord-americans, i al centre d’aquell personatge hi havia la idea de “mort àrab”.

En aquell moment de la història, la imatge dels àrabs en la consciència occidental era la d’una societat depravada, obsessionada amb actes moralment qüestionables i eròtics. Tot això es remunta a Les mil i una nits, una col·lecció de contes populars de l’Orient Mitjà compilats en àrab durant l’Edat d’Or islàmica. La primera versió europea es va traduir al francès a principis del segle XVIII, però va haver de ser àmpliament censurada a causa del seu contingut “lascívol”. La fràgil moralitat europea, conservadora, havia de ser protegida dels àrabs depravats, una percepció que va perdurar durant les dècades següents.

A mesura que les ambicions imperials europees es tornaven cada cop més cobdicioses al llarg del segle XIX, la seva mirada es va fixar en allò que van anomenar “Pròxim Orient”: un pas estratègic que els connectava amb vastes terres que havien colonitzat a l’Extrem Orient. Estendre el control sobre el Pròxim Orient els proporcionaria enormes beneficis econòmics i comercials. Va ser en aquest moment de la història quan va néixer l’art orientalista.

Ballarines de dansa del ventre
Hammams
Dones exòtiques
L’ocult Sensualitat desfermada
Catifes màgiques

Les percepcions europees sobre les nostres vides i les nostres cultures aviat van ser utilitzades com a arma al servei dels seus desitjos expansionistes. Pintors i escriptors de pell blanca van imaginar una “Aràbia” basada en idees construïdes sobre nosaltres des de continents i oceans de distància. Quan observem avui l’art orientalista, molts en veuen els defectes com problemes de representació, però sovint s’ignora la intenció política que l’impregnava. Algunes de les primeres pintures orientalistes del segle XIX es van concebre com a propaganda per fabricar el consentiment de la població europea en suport de l’imperialisme francès. El Pròxim Orient era representat com un lloc endarrerit, sense llei o bàrbar, que calia il·luminar i domesticar sota domini francès o britànic.

En aquell época, imperava la moral victoriana conservadora. A mesura que les potències imperials europees es preparaven per enviar tropes al Pròxim Orient, temien que els seus homes es corrompessin en contacte amb els “orientals degenerats”. Per protegir la moral dels joves, van imposar lleis com la criminalització de la prostitució, l’homosexualitat i altres formes de “depravació moral”. El Mandat Francès al Líban fins i tot va introduir una llei que establia la llargada mínima de la faldilla de les dones i va prohibir les minifaldilles. Van justificar aquestes lleis invasives com una manera de civilitzar i educar els àrabs endarrerits i salvatges, els bàrbars.

La paraula “bàrbar” prové del grec antic bárbaros, que imitava el so de les llengües estrangeres per als grecs, percebudes com un bar bar bar inintel·ligible. Els romans van adoptar el terme per descriure els estrangers que no compartien les tradicions gregues i romanes, suposadament mancats de civilització i sofisticació.

Així, l’àrab va ser convertit en el bàrbar, com una estratègia retorçada de màrqueting per justificar la guerra. La moral conservadora europea va irrompre per imposar els seus ideals al suposat àrab salvatge.

Han passat més de cent anys i molt poc ha canviat. La discriminació i la deshumanització persisteixen. Occident, ara liderat pels Estats Units després del col·lapse de l’imperi europeu, manté el seu afany d’educar i civilitzar els àrabs mitjançant la violència i la dominació. El rètol no ha canviat, però el paisatge que l’envolta s’ha capgirat completament.

L’11 de setembre va inaugurar l’era de la “guerra contra el terrorisme”, la campanya militar liderada pels Estats Units que va començar a l’Afganistan, va continuar a l’Iraq i des de llavors s’ha estès per tot el Pròxim Orient, provocant la mort de milions d’àrabs i musulmans, desestabilitzant el món àrab sencer i deixant un rastre de destrucció rere seu.

Tornant al punt de partida, aquesta vegada necessitaven fabricar el consentiment per a la suposada guerra contra el terrorisme. Per a això, els Estats Units i els seus aliats europeus havien de remodelar la imatge de l’“àrab”. En aquell moment, les idees i els valors liberals s’havien estès per Occident. Sota la bandera del liberalisme, era imprescindible presentar l’àrab com l’antítesi d’aquests valors. Calia renovar la imatge de l’àrab com a “terrorista”: passar d’un ésser exòtic, salvatge i moralment degenerat a un fanàtic religiós conservador, endarrerit i salvatge.

Filtres sèpia
La crida de la Meca a l’oració
Dones amb vel caminant de pressa
Cal·ligrafia àrab
Un home barbut amb mirada amenaçadora

La lletra خ, la primera dels noms Khalil o Khalida, (avís per a qui no parla àrab: intenteu no ofegar-vos mentre la pronuncieu) va esdevenir la gran protagonista. Com que és un so inexistent en les llengües llatines, els occidentals hi sentien una fascinació especial i la transliteraven com “kh” o “ch”. El còmic texà Jeff Dunham va presentar “Achmed the Dead Terrorist” en programes nocturns cap al 2007, un esquelet amb ulls amenaçadors i un turbant. Dunham va decidir no fer servir l’ortografia clàssica (Ahmed/Ahmad) i va substituir la lletra ح (h)per خ(ch). Achmed sonava molt més amenaçador que Ahmed. El públic nord-americà esclatava en rialles i aplaudiments. Una altra imatge deshumanitzada d’un àrab introduïda en l’imaginari occidental, una Theda Bara moderna. Ho devoraven.

El ventríloc estatunidenc Jeff Dunham amb “Achmed, el terrorista mort”

D’Aladí a  Homeland, Occident continua representant els àrabs basant-se únicament en un imaginari que no s’assembla gens a la realitat. Només se’ns permet existir dins dels límits de la projecció que han construït de nosaltres.

Des de la guerra contra el terror, els àrabs hem hagut de lluitar per ser considerats persones dignes de viure. Demanem al món que vegi la nostra humanitat complexa, polièdrica i rica, però una vegada i una altra som reduïts a representacions alienes. En lloc de viure, hem d’invertir les nostres vides intentant convèncer-vos que no som la imatge que heu construït. És una pèrdua de temps i, sincerament, n’estic cansat.

I on som ara? Sembla que hem quedat atrapats en un espai liminal on les polítiques d’identitat i representació ens han donat la il·lusió d’una inclusió. Els Oscars i les sèries de Netflix ens fan sentir que les coses canvien, però, d’alguna manera, la nostra gent continua sent demonitzada i massacrada. Més de dos anys de genocidi i no hi ha cap canvi real en la violència perpetrada pels qui compten amb el suport del món que es proclama civilitzat.

Yalla,
habibi.

Vés amb compte amb aquells que adoren parlar la teva llengua materna però no tenen temps ni interès a veure tota la teva humanitat, aquells que només et perceben com un espectacle per al seu entreteniment. Desconfia d’aquells que volen extreure tot el que desitgen de la teva cultura però no faran res per lluitar en solidaritat amb tu.

Si la meva cultura és la dels salvatges, per què estàs tan obsessionat amb mi?

Engoleixes maldestre els ingredients de la meva terra mentre proclames que és miserable. Gairebé t’ofegues intentant pronunciar-los, però continues consumint-los fins que el meu suposat salvatgisme t’assenta a l’estómac.

És un moment estrany per ser àrab, , sens dubte. Però em sentiré orgullós de ser un bàrbar, ara que veig què hi ha a l’altra banda: masses d’imbècils golafres, escumant per la boca només de veure’m.

Khalas.

(Imatge de portada: Artistes grafiters escriuen «Homeland és una merda» al plató de la sèrie Homeland)