Joan Fontcuberta, el gran engalipador

“El que els ulls veuen i les orelles senten, la ment ho creu.” (Harry Houdini)

Qualsevol notícia d’aquests dies sobre Fontcuberta queda solapada per la concessió del premi Hasselblad la setmana passada. L’exposició d’Àngels Barcelona és un projecte que pel seu format i momentum complementa la concessió del premi, i a més, ressalta una de les característiques principals en gairebé tots els projectes d’aquest artista: el joc entre la veritat i la ficció, una línia per la que Fontcuberta sempre ha sabut lliscar com si res. Aquest àmbit mal·leable entre la veritat i la mentida, que es materialitza en la fotografia com “l’espai de la ceguesa més absoluta”, és la via d’escapada d’un fotògraf que s’enfronta al seu treball amb una honestedat profunda, tot i establir bases al fake al més pur estil d’Orson Welles.

Crear paisatges subterranis irreals potser és una mena de metàfora visual de la pròpia manera de treballar de l’artista: fer túnels, buscar nous camins, somnis impossibles que a més suggereixin espais de conflicte, llocs d’una suposada memòria post-industrial o subterrània que generi icones visuals d’un no lloc perdut en el temps i en l’espai, però prou narratiu per explicar “alguna cosa”. No es pot entendre la seva fotografia sense comprendre que gairebé tot el seu treball s’ha dirigit a intentar desmantellar allò establert. La seva obra conté una implicació ideològica per se, incrustada en el seu temps i en el seu context. Fontcuberta s’ha dedicat, projecte rere projecte, a aplicar un “emmascarament” d’allò real. Si bé és cert que els mass media comporten un alt grau de manipulació en els seus continguts, també ho és que el públic general manté un clar divorci amb la capacitat crítica. Aleshores, podem afirmar que en definitiva hem estat i som, en línies generals, gent crèdula.

Aquesta fractura al voltant de la credulitat és la que Fontcuberta sempre ha sabut explorar. Pot ser que l’espectador sigui més o menys manipulable, i que el menys important sigui allò rotund o allò absurd del missatge perquè tot queda supeditat als interessos del medi (polítics, econòmics, sobre el poder en general…) i aquí és on Fontcuberta demostra aquesta fragilitat de l’espectador i aquesta impossibilitat per veure la veritat. Aquest probablement sigui un exercici epistemològic fonamental en els seus treballs, que en les seves dues vessants més marcades, -la dels mitjans abans esmentada, i la de l’obra com a imatge autònoma que s’auto-analitza qüestionant el propi fi del la fotografia i la seva representació i valor (com la del projecte Ficcions a Àngels Barcelona)- genera imatges, material visual i despulla un mitjà en transformació, que no en extinció, per a aquells que acudeixen a la mort de la fotografia analògica en favor de la digital.

Perquè la inclusió ben dirigida a un imaginari molt saturat d’imatges com l’actual no és una qüestió senzilla. Sembla clara la idea que la fotografia no és un fi, sinó només un mitjà per entendre d’una manera més àmplia les esferes del coneixement i, en definitiva, de la vida. Si la fotografia analògica de Fontcuberta se centra en la naturalesa representada sense excessiva subjectivitat, la digital salta cap a un exercici més narratiu, gairebé de construcció, en certa mesura, fins i tot, pictòric. La seva fotografia digital és com una mena de “Pintura infogràfica” o alguna cosa semblant, on la definició no queda clara. I en aquest interstici entre les dues realitats fotogràfiques s’instal·la l’artista, com Houdini, escapant dels tancs i exercint com un espia del temps i la realitat, que enriqueix la nostra mirada una mica més, fins i qüestionant-la, en un joc tautològic absolutament lúcid.