L’altre més enllà de les màscares. A partir de “Making Africa. Un continent de disseny contemporani”

Encara recordo la imatge d’una petita i gastada fotografia en blanc i negre en què apareix un jove Pablo Picasso assegut amb les espatlles encorbades, una xic empetitit, davant d’un petit desordre de variades escultures africanes, al malgirbat estudi Bateau-Lavoir de Montmatre. Àfrica va constituir tot un referent d’inspiració “exòtic-primitivista” per a les avantguardes, que van creure descobrir-hi un dels últims bastions al resguard de l’avenç de la història i la modernitat. Preuat aixopluc on poder retrobar el “veritable” jo primigeni, natural i salvatge. Avui, més d’un segle després, Àfrica continua escenificada al nostre imaginari com un món tribal, paral·lel a la contemporaneïtat, ancorat en unes constants vies de desenvolupament, al qual ja, però, poc més li queda per aportar. Una extensa i complexa construcció cultural que estén les seves arrels des de Hegel o R. Kipling fins a l’entranyable Tintín. “Mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, els relats de caça glorificaran sempre als caçadors” (Chinua Achebe, escriptor nigerià, en una entrevista a The Paris Review 1994). Okwui Enwezor, comissari assessor de la mostra Making Àfrica. Un continent de disseny contemporani fa broma: “Des que tinc memòria he llegit als mitjans de comunicació com les famílies a l’Àfrica sobrevivien amb un dòlar al dia, però després de tant de temps ¿és que no han tingut mai un augment de sou? ¿No arribaran ja, almenys, al dòlar i mig?”. Així que potser la millor manera de començar la mostra sigui a través de les extravagants ulleres de Cirus Kabiru. Lents sense vidres brillants, repujades amb materials de rebuig i que, tot i això, compleixen bé la seva funció: la de convertir l’espectador en un estrafolari insecte que, a manera de metamorfosi kafkiana, pugui mirar a l’Àfrica des d’una nova perspectiva.

El primer pas, plantejat al Pròleg de l’exposició, no és altre que el qüestionar qui ha tingut històricament la veu per parlar sobre l’Àfrica i com ho ha fet. Antoni Castel, membre fundador del Centre d’Estudis Africans de Barcelona i codirector del postgrau de Comunicació de Conflictes de la UAB m’acompanya pels passadissos de la mostra. Ja va constatar a la seva tesi doctoral, recollida al llibre Males notícies d’Àfrica, els estereotips i simplificacions en què va incórrer la premsa espanyola entre 1992 i 1998 a l’hora de comunicar tres grans guerres africanes (la de Somàlia, Rwanda i la República Democràtica del Congo) així com la distribució asimètrica de poder entre cronistes i protagonistes. Però les regles del joc estan canviant. Més de 20 anys després, tots dos tenim l’oportunitat de veure treballs com My Africa is o Slum TV en els que són els propis africans els qui denuncien la representació distorsionada de l’Àfrica i fan seu el dret a l’auto-narració. El nou context digital ha tornat la veu als lleons i la jove i urbanita classe mitjana africana ha pres les regnes sense complexos, aprofitant les actuals oportunitats de la xarxa per compartir amb la resta del món els seus propis testimonis explicats en primera persona, deixant de ser mers consumidors de cultura global per convertir-se en productors.

Tot i els mals auguris de fractura digital, l’Àfrica ha aconseguit enganxar-se, i així com ho fa la primera generació post-colonial retratada per Malick Sidibé, celebra la seva nova posició amb optimisme: “Ara ens toca a nosaltres!”. Tal com afirma Amelie Klein, comissària de la mostra, “Àfrica està associada normalment amb el drama, però a l’actualitat s’està gestant tot un moviment de celebració i la celebració constitueix, sense cap mena de dubte, poder polític.” Castel reitera aquesta percepció : “una de les coses que més m’agrada de” Making Àfrica” és que no es tracta d’una exposició on es repassa una altra vegada el patrimoni artístic pre-colonial africà o que reincideix en el seu costat més tràgic, sinó que, malgrat tot, fa palès aquest esclat de vida, en un moment en què Europa, per contra, sembla cansada. Es palpa l’”orgull de ser africà”. Qui viu a Dakar no té pràcticament res en comú amb qui habita a Addis Abeba, però sí que comparteix amb ell l’honra de pertànyer a una entitat comuna que d’altra banda ha estat molt maltractada. És interessant que l’exposició reculli peces d’art, disseny i arquitectura contemporanis anàlogues a les que podríem trobar a Berlín, Regne Unit o EUA, demostrant que els interlocutors es troben en el mateix nivell de diàleg”. Tal i com estableix Okwui Enwezor: “Només situant-se a la mateixa altura es pot donar una relació de col·laboració real, i col·laborar significa explorar les diferències com a mecanismes de reinvenció. Mecanismes per anar més enllà de l’un mateix, dels propis pilars o certeses”[[https://www.youtube.com/watch?v=khNz6rWTSOU]].

Els treballs dels més de 120 creadors i autors que participen a Making Africa, són mostra de la mirada diferent que dirigeix Àfrica al món i que inverteix la lògica de les dinàmiques tradicionals occidentals. Així per exemple, MPSA, un servei de transferència de diners a través del mòbil, ha permès que moltes persones amb ingressos escassos puguin operar al marge del clàssic sistema bancari, al qual no podien accedir. Avui aquest servei, nascut a Kenya, compta ja amb més de 12,2 milions d’usuaris (“És més fàcil pagar un viatge en taxi amb telèfon mòbil a Nairobi que a Nova York” anunciava The Economist el 2013) i ha estat exportat a Europa o Àsia. “Un dels motors de creixement a l’Àfrica és la seva “economia informal”, no reglat des d’instàncies oficials i que no obstant això representa el 70% de l’economia total. Hem de ser capaços de veure el potencial que té aquesta informalitat, aquesta capacitat d’autoorganització. No dic que sigui la solució per a tot. És obvi que està plena de precarietat. Però també desborda creativitat.” (Amelie Klein)[[Amelie Klein, Exhibition Tour” Making Àfrica -A Continent of Contemporary Design”:https://www.youtube.com/watch?v=7zXw-CwUDqs]].

D’altra banda, projectes com Taboo de Bibi Seck o els pneumàtics d’Amadou Fatoumata Ba, desafien les tendències de consum massiu mitjançant el reciclatge. “Una de les coses que més destrueix les economies africanes és la importació de béns barats. Davant d’això, molts africans reivindiquen la utilitat política del Fer (de la renegada pràctica del Fer) com una forma d’investigació, d’arribar a nous trops, noves indústries o nous conceptes “Okwui Enwezor [[Opening Talk: “Making Africa -A Continent of Contemporary Design”: https://www.youtube.com/watch?v=y-n1R0WH4E]]. Fablab en wòlof significa “fes-ho amb els altres”, i s’utilitza per denominar una nova sèrie d’espais de treball, oberts a la xarxa mundial, que proposen tecnologies de fabricació de codi obert, digitals i de baix cost, i que a l’Àfrica estan servint per avançar en els processos d’innovació, oferint als joves la possibilitat de trobar per si mateixos solucions als problemes de les seves comunitats. D’aquí la importància de “Making” Àfrica.

Més enllà de la seva innegable cara amarga, segurament ha arribat el moment d’un canvi de perspectiva que ens parli també de l’Àfrica protagonista del present, sense màscares, que no mira cap a l’est ni cap a l’oest, sinó cap endavant. En qualsevol cas, iniciatives com “Making Àfrica”, sorgida en ple cor blanc europeu, el Vitra Museum (situat a la frontera Alemanya tocant amb Suïssa i França) també proven que, afortunadament, no només els lleons són capaços de ser crítics amb els seus caçadors.