L’Arxiu A*DESK segons… Antonio Ortega

A diferència d’altres manifestacions culturals, més vinculades al text, en les arts visuals no fem servir una divisió per gèneres. No hi ha un Art de Terror, ni Art Thriller, ni Art Policíac, per descomptat tampoc hi ha Art Còmic.

Text seleccionat: Sàtira i paròdia com estratègies de crítica de Montse Badia, publicat el 18 de gener de 2013

SÀTIRA I PARÒDIA COM ESTRATÈGIES DE CRÍTICA

A l’àmbit del branding, “baseline” és la frase de comunicació que acompanya la marca en tots els suports de comunicació que s’utilitzen per promocionar-la. És el “Just do it” de Nike, “Connecting people” de Nokia, “Move your mind” de Saab o “Think Different” d’Apple. En termes col·loquials, els professionals del branding es refereixen al “baseline” com a “vaseline”, és a dir, el lubricant que fa que “entri” el missatge.

En el context de la cultura, l’humor, la paròdia i la sàtira poden tenir aquest efecte “vaseline” que permet als seus autors realitzar implacables crítiques de fets, situacions o sistemes qüestionables. Hi ha moments en què la realitat és tan dura, desconcertant, poc raonable i injusta, que només mitjançant la representació paròdica sembla que es poden agitar les percepcions i les consciències. Un d’aquests moments van ser els convulsos anys 30, quan van sorgir els fotomuntatges polítics de John Heartfield (nascut Helmut Herzfeld): Adolf Der Übermensch: Schluckt Gold und redet Blech (Adolf, Superman: s’empassa or i parla ferralla), en el qual es pot veure, a l’interior de Hitler i amb l’ajuda de raigs X, una pila de monedes d’or; Goering: Der Henker des Dritten Reichs (Göring l’executor del Tercer Reich) apareix caracteritzat com un carnisser o Hurrah, die Butter is alle! (Hurra! La mantega s’ha acabat), en el què una família asseguda al voltant d’una taula no té res més per menjar que trossos de metall, en referència a una desafortunada frase de Göring pronunciada durant un període d’escassetat d’aliments, quan va afirmar que el metall sempre ha fet fort a la nació, mentre que la mantega i els greixos només creen gent grassa. No és casualitat que Hurrah, die Butter is Alle! fos homenatjada pel punk en moments posteriors i també molt crítics, apareixent a la portada del disc “Mittageisen” de Siouxsie and the Banshees.

Els hereus del fotomuntatge de Heartfield o de Jacob Kjeldgaard (que amb el pseudònim de Marinus va realitzar crítics fotocollages per al diari francès Marianne) es troben ara mateix en la premsa escrita, en revistes satíriques com El Jueves, Karma Dice, Charlie Hebdo, o, d’aparició més recent, Mongòlia “la revista satírica sense cap mena de missatge”, que es defineix a partir d’un manifest/decàleg, que deixa ben clar quin és el missatge, i que en cada número inclou la secció “Reality News”, amb reportatges d’investigació (dels seriosos) en què la realitat supera qualsevol paròdia.

A TV3, la televisió autonòmica catalana, al febrer de l’any 2006, va néixer Polònia, un programa de sàtira política, el nom del qual ironitza amb la denominació de “polacos”, un terme despectiu i col·loquial usat per referir-se als catalans. L’actualitat política s’està tornant tan auto-paròdica que els guionistes del programa ho tenen cada setmana més difícil per superar-la. El retrat que Polònia fa de la societat catalana, espanyola i internacional és tan precisa com implacable: el Mas style, Obama i Bin Laden a la proa del vaixell emulant la mítica escena del film Titanic, abans que, ups!, Bin Laden se’n vagi per la borda; o el ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, caracteritzat com un caspós i pervers personatge de ciència ficció, entre d’altres, configuren un univers de caricatures de personatges i situacions reals, que funciona com un mirall deformant d’una realitat ja bastant deformada.

Però, i l’art? La sàtira, la ironia o la broma àcida són alguns dels recursos de l’art per criticar o denunciar una realitat determinada. Honoré Daumier realitzava caricatures amb les coses que li desagradaven de la societat en què li havia tocat viure. William Hogarth elaborava “modern moral subjects”, que eren paròdies d’allò que volia posar en evidència. Exemples més recents els trobem en Dan Perjovschi, que fa dibuixos que prenen la història com un continu d’esdeveniments, o David Shrigley, els dibuixos del qual al·ludeixen als aspectes més foscos de l’existència quotidiana. Per tal de fer més accessibles els seus treballs, Shrigley no té problema en utilitzar tot tipus de canals i formats. És capaç de fer instal·lacions; fotografies; escultures; dibuixos; llibres; cobertes de discos; pòsters; tattoos; objectes diversos, com salers i pebrers; intervencions en aparadors i en l’espai públic, o senyals de llibres.

No obstant, si haguéssim de buscar l’equivalent a l’estil Polònia en art contemporani, aquest podria ser Maurizio Cattelan, capaç de combinar escultura i performance, ridiculitzant qui sigui necessari, i transgressor, moltes vegades en relació a l’espectador. El seu petit Hitler, castigat de genolls, o el Papa Joan Pau II, abatut per un meteorit, en són bons exemples, i s’han convertit en imatges recurrents per il·lustrar els articles en la premsa generalista que periòdicament llancen una “original” pregunta “Això és art?”. Quina és, doncs, la diferència? Quina l’efectivitat de l’estratègia? Polònia és televisió i Cattelan un artista que, encara que pugui treballar en l’espai públic, sempre s’emmarca dins el sistema de l’art. Polònia no ha de justificar que el que fa és humor, televisió o crítica política, mentre que Cattelan sovint ha de justificar que el que fa és art. Els aspectes crítics es discuteixen després, i l’humor, el “vaseline” de l’humor, pot també resultar complicat per a la complexitat i la sofisticació que, en el fons, es troba a l’ADN del món de l’art.