La coreografia de l’hàbit. Els dinars amb Job Ramos al Nyamnyam

Em proposo escriure sobre les intervencions “Todo lo que me gusta es ……….. , …………, o engorda” de Job Ramos al Nyamnyam tot i saber que les idees que tinc són com una massa difosa que s’escapa quan vull apropar-m’hi. Començo a prémer tecles amb l’esperança que això d’escriure és una cosa que es va fent a ella mateixa, i que acabaré sabent què penso. “Una cosa que es va fent a ella mateixa”. Reescric la frase amb vergonya, no és casual que l’hagi utilitzat: he pensat que així feia un gest de complicitat als pocs que l’han llegit, apuntada en un paper enganxat en una paret del Nyamnyam, o a la noia a qui en Job li va llegir aquesta frase discretament. Sovint la repetició revela instants que, si només succeïssin una vegada, passarien desapercebuts.

Abans de començar aquest text he repassat les cròniques que Rubén Ramos ha escrit sobre les tres (una, dues i [tres->http://www.tea-tron.com/rubenramos/blog/2014/03/22/notas-que-patinan-41-nada-es-lo-que-parece-alrededor-de-una-mesa/) jornades del programa d’intervencions d’en Job que ja s’han portat a terme i així m’he confirmat que no estic sola en aquesta incertesa. Crec que en Rubén i jo som dels únics que hem anat a totes les sessions i ara ja només en queda una. Com les anteriors, (és avui al migdia) mentre els assistents dinem.

Tot ha estat normal en aparença: el dinar ha estat sempre igual de bo, la gent ha menjat, begut i conversat, l’ambient no ha estat incòmode a excepció de moments en què alguns assistents han mostrat una mica de neguit perquè semblava que l’artista no faria res. En Job no crida l’atenció més que la resta. Ell dirigeix amb subtilesa als assistents. Crec que és conscient de la decepció que provoca a la majoria el fet que no faci res i, potser per tranquil·litzar-nos una mica a tots i també a l’Iñaki i l’Ariadna (propietaris del Nyamnyam) i a ell mateix, al final del primer dinar va explicar que la seva idea era que hi haguessin fets que es repetissin a cada jornada. Així, els gests acumulats al llarg del cicle acabarien component una coreografia que conduiria allò que passaria a l’última sessió. Com una cosa que es va fent a ella mateixa, em repeteixo.

Als pocs que vam tornar al segon dinar se’ns va fer seure al mateix lloc que el primer dia. La majoria era gent nova. El menú va ser el mateix. La disposició dels elements era la mateixa. Un plat trencat sobre la taula, una mica de farina en un racó del terra, diapositives a la finestra. Vaig sentir l’obligació d’haver de contribuir a que es repetissin coses del primer dia, que se m’havia assignat aquest rol sense que jo ho hagués demanat i que segur que en Rubén i algú altre també havien de fer-ho i em vaig començar a posar nerviosa perquè no en tenia ganes, ni tenia per què fer-ho però m’havien fet seure en aquell lloc i en realitat ningú m’havia dit explícitament que hagués de fer res en concret. Llavors vaig tenir la sospita que allà hi havia algú amb una ment molt retorçada. En aquest dinar van passar algunes coses noves que es van intentar repetir al tercer, forçant absurdament les peces perquè encaixessin en una artificialitat molt estranya, sense tenir-ne cap obligació, només amb la voluntat de buscar la repetició perquè això és el que l’artista ha dit que vol.

En l’acció que es repeteix no hi cap l’imprevist, no podem fer-ho malament. Hem generat uns hàbits que ens aporten seguretat i arribem al tercer dia i sabem quin és el nostre lloc. Hi ha el plat trencat sobre la taula, una mica de farina en un racó del terra, diapositives a la finestra. Algunes coses han canviat i hi ha gent nova. Em ressona la idea de repetició i, encara que en Job és el primer que no sembla esforçar-se a repetir res en especial, no puc evitar sentir que tot ha estat planificat i desconfio sense tenir massa clar de què. Almenys sé quin és el meu lloc.